La guerra religiosa entre Rússia i Ucraïna

Els darrers dies del mes de febrer i els primers de març els hem viscut immersos en la guerra entre Rússia i Ucraïna. Un dels primers líders mundials a fer pública la seva condemna de la guerra va ser el papa Francesc en una breu piulada a Twitter, que deia: “Voldria fer una crida a tots aquells que tenen responsabilitats polítiques per tal que facin un seriós examen de consciència davant de Déu, que és Déu de la pau i no de la guerra; que és Pare de tots, i no només d’alguns; que ens vol germans i no enemics”. I, immediatament, afegia, en una altra piulada: “Convido a tothom a fer, el pròxim 2 de març, Dimecres de Cendra, una Jornada de dejuni per la pau: que els creients es dediquin intensament a la pregària i al dejuni. I que la Reina de la pau preservi al món de la bogeria de la guerra!” I així es va fer, el Dimecres de Cendra, a molts llocs del món.

Moltes persones m’han preguntat per què el patriarca de l’Església Ortodoxa de Moscou no ha fet el mateix que el papa Francesc o per què, si ho ha fet, no ho ha divulgat. No fos cas que Vladimir Putin el tingués silenciat. Però, després de buscar bastant, hem trobat que el gran patriarca de Moscou, Ciril, resulta ser tan imperialista com ho és el govern rus i, per tant, dona ple suport a la guerra de Putin a Ucraïna. Recordem que, el 2012, el patriarca, per expressar-li la plena fidelitat, ja va dir que Putin era un “miracle de Déu”.

I ara allò que voldria pretendre el patriarca, indirectament, seria aconseguir la unitat de totes les esglésies ortodoxes russes, amenaçades —com va dir el passat 27 de febrer— per unes “forces del mal” que “lluiten contra la unitat”. Aquesta unitat seria la de totes les esglésies ortodoxes russes que hi havia a l’Edat Mitjana, sota el que es denominava territori rus, el qual estava format per Rússia, Ucraïna i Bielorússia. Farem dues coses: d’una banda, mirem el mapa d’Ucraïna i, de l’altra, fem una mica d’història.

Si s’observa el mapa religiós d’Ucraïna, veurem que actualment es tracta d’un país majoritàriament ortodox, tot i que també hi ha una important presència catòlica (tant del ritu llatí com del ritu grec, que està molt estès). I també hi ha les comunitats protestants, que en són, sobretot, tres: l’Església Luterana Alemanya d’Ucraïna, la Unió Ucraïnesa d’Esglésies Evangèliques Baptistes i els Evangèlics Pentecostals. En paral·lel, hi ha musulmans tàrtars i jueus, com és el cas del mateix president d’Ucraïna, Vladomir Zelenski. Totes aquestes comunitats han condemnat la guerra i estan ajudant els refugiats.

Però pel que fa a les esglésies ortodoxes, que és el que ara ens interessa, hem de dir que hi ha tres jurisdiccions principals i diferents, i que són les que ara viuen absolutament en tensió: en primer lloc, hi ha la presència de la població russa, que segueix encara la tradició més antiga de l’Església Ortodoxa del patriarcat de Moscou; en segon lloc, des de la independència d’Ucraïna, el 1991, arran de la dissolució de l’antiga URSS, hi ha l’Església Ortodoxa Ucraïnesa, però amb un estatus d’autogovern dintre de la mateixa Església Ortodoxa Russa, i, en tercer lloc, des del 2018, hi ha la mateixa Església Ortodoxa Ucraïnesa, que recupera una tradició iniciada a principis del segle XX i que ha anat apareixent i desapareixent. Aquesta nova Església ha estat reconeguda plenament pel patriarca ortodox més antic, l’ecumènic de Constantinoble, Bartomeu I, però no per Ciril de Moscou. Fins al punt que, per aquest motiu, els dos grans patriarcats ja han trencat la seva comunió, així com ho han fet amb un altre patriarcat, el d’Alexandria.

Per acabar, repassem una mica la història i observem la importància que té la capital d’Ucraïna: Kíiv, escrit en ucraïnès (i no pas “Kíev”, en rus, com en dèiem abans). Aquesta ciutat té una forta importància política i religiosa, atès que tothom reconeix que va ser la primera gran capital que va donar origen a Rússia i a tota l’Església russa, a principis del segon mil·lenni. No va ser fins que es van produir les repetides invasions dels mongols i els otomans que la capitalitat de Rússia es va anar desplaçant cada vegada més cap al nord, fins a arribar a l’actual Moscou.

És per això que tant l’imperialisme de Putin com el del patriarca Ciril de Moscou coincideixen a veure la conquesta de la capital ucraïnesa com la possibilitat d’un retorn als seus orígens, així com un motiu de pes per declarar tant la unitat de tots els pobles russos —de l’imperi— com de totes les esglésies ortodoxes russes. Nosaltres, però, demanem —des d’aquí, des de la nostra revista— que s’aturi la guerra i que s’assoleixi la reconciliació.

Francesc Romeu
Capellà i periodista
@franromeu