La visió restaurativa en l’àmbit educatiu

Les apel·lacions a les maneres d’entendre les relacions entre professors i alumnes en temps passat no poden excusar el que va ser injustificable.

L’escola té encarregada per llei la custòdia dels menors. Al llarg de la història sempre ha estat així, encara que el concepte de custòdia no es pot desvincular de la visió cultural que fonamentava la concepció formativa i educativa de les institucions i dels entorns socials de cada estat i en cada moment històric. Per exemple, no és tan lluny la idea del càstig físic que podia infringir un mestre a un alumne com a norma correctiva admesa. La distància enorme de poder en les relacions entre docent i alumne ha estat sovint el terreny de cultiu per a situacions de violència psicològica i d’injustícies. Avui també es denuncien situacions de violència a la inversa, és a dir, d’alumnes vers alguns professors, però la realitat dominant en la història escolar està plena d’usos dolents de l’autoritat que havia de ser formativa.

Per la mateixa activitat educativa i l’edat dels estudiants, una escola és un espai on bullen intenses relacions humanes. Amb la intenció de regular-les, les autoritats educatives han anat creant reglaments que facilitessin la convivència i una facultat efectiva de desenvolupar l’ensenyament. Aquestes normes tenen la prioritat de garantir la custòdia a la qual em referia abans. La dinàmica complexa escolar es debat sovint en la recerca de l’equilibri entre la falta comesa i la sanció, amb una idea clara, que és no oblidar que el propòsit del càstig sigui restauratiu.

En les últimes dècades s’ha anat progressant en la concepció dels processos de restauració, amb la convicció que desenvolupin un tipus de justícia amb voluntat de sanació, que és el contrari de la tendència al càstig. Seguint aquesta tendència, moltes escoles estan aplicant aquest principi de restauració amb diverses iniciatives que tenen l’objectiu de modificar aquells comportaments dels alumnes, fins i tot també dels professors, que comporten algun tipus de perjudici a companys o al mateix clima de l’escola.

En aquest context, també s’han anat creant protocols per prevenir comportaments nocius i, entre ells, el de la prevenció d’abusos sexuals, també concebuts com creació d’entorns de seguretat per als menors. El sacerdot jesuïta Guido Berlanga, especialista en temes de restauració, va rebre l’encàrrec del superior de la Companyia de Jesús, el P. Arturo Sosa, que obrís una reflexió profunda sobre els processos de restauració amb la voluntat de reprendre el diàleg o establir vies curatives per a persones ferides. El papa Francesc ha estat molt contundent a l’hora de donar resposta a les múltiples denúncies que hi ha arreu del món catòlic sobre aquest flagell.

El plantejament del P. Berlanga s’allunya de l’acceptació passiva de la pena per part del culpable, que és la manera tradicional d’entendre la justícia. Ans al contrari, el que proposa és l’esforç de trobar “un camí actiu i exigent de reviure el lloc del delicte, el dolor i la culpa, per arribar, si és possible, a un lloc de trobada entre les parts enemigues”. Si volem alumnes responsables, necessitem adults coherents amb les seves responsabilitats històriques.

Ens queda molt camí per entendre els processos restauratius com l’assumpció d’obligacions històriques que van més enllà de les nostres conductes individuals, i aprofundeixen en les responsabilitats institucionals que tenen qui ocupen càrrecs en el moment present. Siguin docents davant de les mateixes històries dels seus alumnes, arrelades en els seus entorns i en experiències passades; o siguin, de manera molt més evident per part de l’Església davant dels abusos sexuals. Les apel·lacions a antigues maneres d’entendre les relacions entre professors i alumnes no poden excusar el que va ser injustificable, com és l’abús de poder i la traïció a la custòdia.

Pepe Menéndez
Professor
@PepeMe