Mites i raó

¿No poden els líders religiosos del judaisme, l’islamisme i el cristianisme fer un manifest conjunt, amb diàleg i concòrdia, conjugant la narració mítica comuna que inclou el «no mataràs» i «l’amor al proïsme», amb el seny i la raó dels «drets humans»?

Un vídeo de Joan Partal publicat al popular diari digital català VilaWeb m’ha mogut a la reflexió sobre la importància i els perills d’assentar l’organització social i les nostres accions en creences i mites, negligint tota racionalitat.

El breu resum escrit del vídeo diu: «Basant-se en la Torà i la Bíblia –que comparteixen el llibre del Gènesi, però amb variants– i en el relat de l’Alcorà, es pot traçar en la història dels dos fills d’Abraham, Ismael i Isaac, l’inici de les tensions entre els jueus i àrabs. I no és arqueologia, perquè el relat és viu avui i circula de boca a orella per justificar l’una cosa i la contrària».

El Gènesi és el llibre de la Bíblia que dona una explicació de l’origen del món i dels homes per passar, tot seguit, a les històries patriarcals, on Abraham és el primer patriarca, arrel i pare de tots els creients, tant per a jueus com per a cristians i musulmans. Són narracions prehistòriques que esdevenen mitològiques i sagrades, que pretenen donar raó de l’origen, del sentit i de la finalitat de tot el que existeix, configurades en unes religions que es consideren les úniques intèrprets de la «voluntat del Déu d’Abraham».

Avui sabem que mites i creences han de ser raonades. Així ho va descobrir el filòsof grec Tales de Milet (640-545 aC), un dels primers que va començar a dubtar que el pensament mític o prerracional fos un mètode adequat per comprendre la realitat, i va començar a desenvolupar la raó –logos–, tot i que no es va desprendre de la comprensió mítica per descriure la realitat.

La Il·lustració (segle XVII) va voler marginar el pensament mític, tractant-lo d’infantil. Pels il·lustrats solament la raó, la investigació i el coneixement, ens donen la possibilitat de saber el que passa al nostre món. Tanmateix, el mite continua avui viu dins la societat i és reconeguda la seva vitalitat i necessitat per científics socials, lingüistes, folkloristes, antropòlegs, mitòlegs, psiquiatres que estudien cercant el sentit del mite, el que ens comunica i la seva funció social.

Personalment, em plau la definició que dona el romanès Mircea Eliade (1907-1986), filòsof especialitzat en mitologia i història de les religions, que ens diu que el mite permet a l’home una «ruptura de nivell que el sostreu del terror de la història». Segons Eliade, els mites descriuen les diverses i dramàtiques irrupcions del sagrat en aquest món».

Sortosament, gràcies al bon saber mitològic, obtingut de diferents branques de la ciència, sabem que mite i raó han d’anar units per abastar la plena humanitat de l’home. «En el passat hi ha el present» (Ernest Bloch, filòsof alemany (1889-1977). Pensar i actuar exclusivament amb la narració mítica o amb la raó, és com caminar només amb una cama. L’home i la seva humanitat es completa amb les dues cames que transmeten el coneixement: Mite i Raó.

Permeti’m unes preguntes: ¿als pobles jueu i palestí, els divideix la possessió de la terra en conflicte o la narració mítica de la Bíblia i Alcorà? ¿Ambdós no tenen amb Abraham el pare de les seves arrels i nissagues? ¿No poden els líders religiosos del judaisme, l’islamisme i el cristianisme fer un manifest conjunt, amb diàleg i concòrdia, conjugant la narració mítica comuna que inclou el «no mataràs» i «l’amor al proïsme», amb el seny i la raó dels «drets humans»? Davant els horrors de la guerra que ha causat milers de morts, molts d’ells infants, ¿no tenen el deure moral d’actuar conjuntament per assolir la pau i defugir de tanta barbàrie i inhumanitat?

El mite és sagrat quan ens deriva al reconeixement de l’amor de Déu Pare que ens vol germans, que ens dona vida i procura per la dignitat dels seus fills. Però la perversió de certs dirigents que, amb la força del poder i l’ús exclusiu de les seves raons, volen fer passar gat per llebre, sacralitzant conceptes com «poble», «pàtria», «nació», sobirania», «unitat», «rei», etc. que amb discursos de sensibilitat i narrativa mítica, volen obtenir més poder, més diners, més influència, per dominar i sotmetre persones i cultures.És evident que se’n serveixen de la narrativa mítica i no serveixen al veritable missatge primordial de la bondat i l’amor. Només és sagrat tot allò que ens acosta a la presència de Déu Pare i en conseqüència a l’acolliment de tots seus fills, germans nostres, sense exclusió de races, ètnies, cultures i religions.

Hem de posar en marxa la pota de la raó que s’expressa amb la crítica, les accions i els coneixements necessaris per esdevenir països teixits per tradicions diferents que hem d’aprendre a viure i conviure, amb respecte recíproc. Cercar i crear la pau que s’obté sacralitzant els «mites» de la veritat, la justícia, la llibertat, la igualtat, la solidaritat i la subsidiarietat.

Pere Reixach
President del Centre Catòlic de Blanes