L’insult: “la raó del que no té raó”

La pedregada d’insults que cauen en els camps de futbol, als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i fins i tot als parlaments, esdevenen una contaminació social que malmet la base de la nostra democràcia, com l’aluminosi desfà l’estructura d’un edifici.

Cada cultura, cada religió i cada època tenen les seves paraules primordials que les identifiquen i expressen els seus anhels i afanys per construir una vida que no sigui només de supervivència biològica, sinó que els hi doni el sentit i el goig de viure i puguin construir una convivència en pau.

En la història d’Occident podem veure com paraules sorgides del cristianisme, fe, esperança i caritat i també les sorgides de la Revolució Francesa, llibertat, igualtat i fraternitat, han mogut les persones a construir una convivència més justa i esperançada.

Actualment, les paraules, entronitzades, ens venen donades per la Declaració Universal dels Drets Humans, el 1948 que comença així: “Considerant que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i de la dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana…”

Amb aquesta premissa, em permeto dir que tot insult és una ofensa, una injúria, un menyspreu a la dignitat inqüestionable de la persona insultada i un torpede a la línia de flotació de la convivència en pau. No som prou conscients que la pedregada d’insults que cauen en els camps d’esports (principalment del futbol), als mitjans de comunicació, a les xarxes, fins i tot als parlaments, esdevenen una contaminació social que malmet la base de la nostra democràcia, com l’aluminosi desfà l’estructura d’un edifici.

Donada la gran controvèrsia que ha produït als mitjans de comunicació l’entrevista al Més 3/24 de Xavier Graset a la poetessa i actriu Juana Dolores, tant pel to enfadat i les denúncies explicitades, com per insultar de manera barroera a Xavier Trias, diferents opinadors han entrat en el debat, uns lloant la valentia de l’entrevistada en dir el que pensa, sense embuts, en una TV oficial, altres blasmant la seva impertinència i mala educació.

André Comte-Sponville (1952), filòsof francès que ha estat membre del Comitè Consultiu Nacional d’Ètica Francès del 2008 al 2016, ha sabut popularitzar en les seves múltiples obres, els grans filòsofs, des de l’Antiguitat fins als nostres dies. Em ve a tom, per parlar del seu llibre Pequeño tratado de las grandes virtudes en relació a la urbanitat o sigui la bona educació.

Enumera i tracta les grans virtuts que palesen la nostra humanitat que incideixen en la convivència: la urbanitat, la fidelitat, la prudència, la temprança, la valentia, la justícia, la generositat, la compassió; la misericòrdia; la gratitud; la humilitat, la senzillesa, la puresa, la tolerància, la mansuetud, la bona fe, l’humor amb les seves tres formes o graus d’amor, caritat, compassió i amistat.

Per què posa en primer lloc la urbanitat, si sabem que no és pròpiament una virtut sinó una conveniència social, regida més per l’estètica que per l’ètica? Perquè tot considerant que no és una virtut, afirma que una persona educada, pot no ser virtuosa, però mai una persona virtuosa pot ser maleducada, i ho avala dient: “La persona només pot ser persona a través de l’educació en les virtuts –reconeix Kant–, només és el que l’educació fa d’ell. La disciplina per forjar-se en les virtuts, és el que primerament transforma l’animalitat en humanitat” (Reflexions sobre educació).

Des d’aquesta modesta columna, em permeto dir a tots els que d’una manera compulsiva, conscient o inconscientment insulten, que “l’insult és la raó del que no té raó” (Francisco de Quevedo).

Pere Reixach
President del Centre Catòlic de Blanes