Menu
28 d'abril de 2024
Les notícies sobre les morts d’immigrants al mar Mediterrani s’han convertit en una tràgica rutina. La població del Tercer Món està disposada a jugar-se la vida per arribar a la privilegiada Europa, tant se val si és a la recerca d’un futur laboral digne o bé per fugir d’una dictadura o d’una guerra. El Vell Continent, mentrestant, reacciona a la defensiva, sempre amb la temptació d’erigir-se en una fortalesa on no són benvinguts els estrangers pobres, només els pobres.
Davant d’aquesta realitat contrària als valors elementals de l’Evangeli, la Comunitat de Sant Egidi, fundada el 1968 per l’historiador Andrea Riccardi, s’ha convertit en portaestendard de la lluita contra les polítiques xenòfobes. En l’actualitat, ja lluny dels seus orígens en un institut de Roma, abasta més de setanta països i dedica bona part de la seva atenció “a la perifèria i als perifèrics”. És un moviment de laics basat en la pregària, els pobres i la pau.
El seu naixement va tenir lloc en un context molt determinat, el del postconcili. En coherència amb els valors oberturistes de l’època, Sant Egidi va buscar promoure el diàleg i l’ecumenisme. La inquietud envers els més pobres, sota una clara influència de sant Francesc d’Assís, marcaria el seu projecte de vida, fonamentat en el treball voluntari i no remunerat dels seus membres. L’atenció a les persones en situació de vulnerabilitat implicava una preocupació per una àmplia gamma de necessitats: ancians, discapacitats, presos, infants del carrer… I, és clar, emigrants.
¿Què hem de fer en aquestes situacions d’emergència com la que es viu al Mediterrani central? Sant Egidi ha fet una crida a tota Europa perquè tingués, com a prioritat, salvar vides. No es pot perdre el temps amb discussions sobre com gestionar els fluxos migratoris quan tantes persones estan en perill. Si els europeus volen ser fidels als principis d’humanitat i de justícia que diuen defensar, aquest és l’únic camí possible.
¿Com podem complir els nostres deures envers els nostres germans d’altres països? La Comunitat ha apostat pels corredors humanitaris, rutes segures que permeten l’arribada d’estrangers sense risc per a la seva integritat física. Aquesta experiència s’ha posat en pràctica de manera que els refugiats procedents d’Orient Mitjà, com les famílies sirianes que fugien de la guerra civil, poguessin arribar a destins com ara París o Andorra. Aquests corredors, entre altres avantatges, oferien una forma de lluitar contra el tràfic de persones emparat per les màfies, un comerç tan immoral com lucratiu, amb uns beneficis comparables als del tràfic de drogues. El Servei Jesuïta a Migrants, el 2015, va calcular una quantitat que oscil·lava entre els 7.000 i els 10.000 milions de dòlars.
¿Penseu que són tragèdies de terres llunyanes que no ens afecten? Espanya posseeix, al nord de l’Àfrica, els territoris de Ceuta i Melilla, llocs per on milers de persones intenten penetrar en el nostre país. També ho intenten a través de les illes Canàries i les Balears. El 2017, Andrea Riccardi va recordar al govern espanyol que la immigració no es deté amb murs. Davant d’aquesta solució insolidària, ¿no seria molt millor trobar un marc legal perquè les persones migrants poguessin desplaçar-se? Riccardi ens interpel·lava, amb lucidesa, perquè apostéssim per l’obertura en lloc de cedir a la temptació del búnquer.
Tres anys abans, uns representants de Sant Egidi havien visitat la barrera que separa Ceuta i el Marroc. Les situacions que havien trobat sobre el terreny eren molt punyents. Eliose, una dona procedent de Costa d’Ivori, i que aleshores es trobava retinguda en CETI (Centre d’Estada Temporal per a Immigrants), va demanar a la delegació que fessin d’altaveu perquè el món conegués la tragèdia de la seva gent: “Expliqueu el que patim i les ferides que tenim quan arribem aquí després de llargs viatges pel desert, on mor molta gent”.
Fins aquí, només hem parlat del primer pas. No n’hi ha prou amb permetre que els estrangers arribin: s’ha de saber què fer-ne després. L’acollida ha d’estar basada en una ocupació laboral per als adults i l’ensenyament de la llengua per als més joves, als quals se’ls ha de facilitar la inserció en el sistema educatiu. Així s’aconseguirà una integració que evitarà, en el futur, molts problemes. Amb tot, tampoc això és suficient. Cal atacar el problema des de l’arrel i estimular el desenvolupament en el Tercer Món, perquè els seus habitants no es vegin en la necessitat d’emprendre viatges que, més que esperança, reflecteixen desesperació. Tot això, sense oblidar, mentrestant, la imprescindible lluita per la pau, ja que la guerra, com assenyala Sant Egidi amb tota la raó, és “la mare de totes les pobreses”.
En definitiva, es tracta d’impulsar llaços de fraternitat entre persones de diferents cultures. Això passa, sobretot, per impedir que els europeus es tanquin en un immobilisme que, a la pràctica, resulta suïcida per més que demagogs de tota mena cridin a frenar una imaginària invasió. Sant Egidi, en la línia del cristianisme més radical i solidari, reclama que ens desfem, per fi, dels prejudicis que estigmatitzen els immigrants. El tracte que els donem serà el baròmetre que ens permetrà mesurar la salut democràtica de la nostra societat.
Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1
