Cristianisme i Unió Europea

Monument als pares fundadors de la Unió Europea a Scy-Chazelles, França. Obra de Zurab Tsereteli | Wikimedia Commons
Monument als pares fundadors de la Unió Europea a Scy-Chazelles, França. Obra de Zurab Tsereteli | Wikimedia Commons

Els pares fundadors d’Europa eren cristians convençuts. ¿Pot ser avui el cristianisme pot ser encara un recurs per a la Unió Europea?

Si els cercles cristians van donar suport al projecte europeu des del seu naixement és perquè era urgent treballar per la pau després de la Segona Guerra Mundial. Però també perquè els corrents intel·lectuals cristians havien pensat la idea europea prèviament. És el cas particularment del corrent personalista, moviment de filosofia ètica fundat per Emmanuel Mounier, que fa del respecte a la persona humana el criteri de tota acció política. Des d’abans de la guerra, Mounier i altres figures del corrent personalista volien una construcció europea, però no de qualsevol manera. La seva idea era que no hi hauria d’haver hegemonia a Europa. No volien una Europa de saló, sinó una Europa on ens trobéssim i on treballéssim junts, països petits i grans.

Després de la guerra, Mounier farà molt per reflotar la idea europea, mentre que la idea d’un continent unit encara estava associada al nazisme. Mounier desconfià molt d’una “falsa Europa”, que seria una Europa liberal, dominada pel mercat. Era partidari d’una Europa socialitzada, que donés suport a la integració econòmica, garantia de pau.

Aquesta Europa socialitzada avui sembla molt lluny d’una Unió sovint criticada pel seu excessiu liberalisme. De la mateixa manera, el suport dels papes s’ha tenyit des de Joan Pau II de crítiques regulars a una construcció europea massa centrada en l’economia, i secularitzada fins al punt d’oblidar els seus orígens cristians.

Europa està sense resistència davant de la finançarització i no sembla capaç de revertir aquest moviment. En la política actual sempre prima l’economia, ja no s’entén que la nostra humanitat és sobretot social i cultural. Els principis de la doctrina social de l’Església, inclosa la subsidiarietat, no es poden entendre des d’una societat tan imbuïda de la il·lusió individualista. Sobretot perquè és molt difícil per a l’Església de no ser reduïda al seu conservadorisme societal. Qualsevol proposta antropològica s’entén com una fustigació. Les nostres societats hedonistes són tolerants amb les eleccions individuals, però molt intolerants amb qualsevol limitació moral del possible.

No obstant això, el cristianisme encara té alguna cosa a aportar, i fins i tot continua sent central en la construcció europea. El cristianisme és constitutiu de l’esdeveniment d’Europa. Avui dia, el fet que la política busca evitar aquesta realitat és una de les principals causes de la incapacitat de mobilitzar-se arreu d’Europa.

Per al filòsof François Jullien, cal abandonar els conceptes d’“arrels” o de “valors” cristians, inoperants o esbiaixats, a favor del concepte de “recursos” del cristianisme, al qual ha dedicat tota una obra. És un terme obert: els recursos són de qui els explota. Això ens fa responsables: només hi haurà Europa si els europeus ens adonem que tenim uns recursos comuns dels quals som responsables junts. Entre aquests recursos, cal tenir present la relació amb les llengües i la traducció, principal en la transmissió dels Evangelis, i “reactivada” pel Vaticà II. Cal esmentar, també, un “pensament de l’íntim” i sobretot el cristianisme com a “cultura de l’alteritat”.

El cristianisme ha desenvolupat, i Europa vehicula, aquest pensament de l’altre que altres cultures no han desenvolupat gens. Els cristianisme té un pensament i una experiència en l’articulació de les diferències, arrelades a l’Evangeli que sosté que allò que uneix és més fort que allò que divideix. L’experiència ecumènica també ha permès desenvolupar una reflexió sobre la unitat en la diferència. Pot ser una matriu per pensar el procés europeu.

El pensament cristià és un pensament a llarg termini. Un antídot contra les angoixes del moment i que es pot aplicar a la qüestió migratòria, sobre la qual aquest pensament ens pot recordar que Catalunya ha estat feta de successives onades migratòries, cosa que canvia la situació davant les temptacions de concentració etnocèntrica que floreixen a Europa. Ningú més −a part dels historiadors, és clar− té una relació tan forta amb la història com els cristians.

Aquesta visió a llarg termini també és possible, perquè està impulsada per l’esperança cristiana, que és en gran mesura incomprensible per al món contemporani. És essencial que les persones estructurades per la fe seguim existint al sistema. Probablement no es podrà evitar una crisi civilitzacional, però avui el cristianisme pot ser el ferment que permeti, més tard, construir el millor.

Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir

Comparteix

Contingut relacionat