Menu
29 d'abril de 2024
La gran virtut dels clàssics és que les seves obres, tot i el temps transcorregut, semblen escrites ahir mateix. Això també passa amb el català Jaume Balmes (1819-1848), un home a qui moltes vegades se l’ha identificat, erròniament, amb una mentalitat reaccionària. No és així, per molt que el franquisme intentés apropiar-se del seu pensament. En l’antologia Los muchos callan y los pocos gritan (Rosamerón, 2023), a càrrec del filòsof i pedagog Gregorio Luri, comprovem l’actualitat d’un home que va tenir, entre altres virtuts, la de predicar concòrdia en un país trencat per les guerres civils. Per això, podem situar-lo en la “tercera Espanya”, encara que aquest concepte no es va encunyar fins molts anys després de la seva mort.
Balmes se situava en l’esperit de la seva època i acceptava la democràcia liberal. Comprenia que l’obstinació de viure en el passat era un error perquè la història, per definició, és canvi. La mateixa tradició es va originar, en el seu moment, a partir d’una reforma. Allò que ahir era positiu, avui pot ser nefast. D’aquí ve que el més assenyat sigui adaptar-se a la modernitat. Les institucions, per tant, han de vetllar per a saber respondre a les necessitats del present. Un canvi a temps pot evitar un cataclisme.
Però evolucionar no implica rebutjar en bloc tot el que és antic ni idolatrar la novetat per la novetat. El que és vell i el que és nou tenen facetes positives i negatives. Del que es tracta, és de distingir-les i quedar-nos tan sols amb el que val la pena.
Ens trobem davant d’un filòsof que, en lloc de quedar-se a la seva torre d’ivori, en la comoditat del món abstracte de les idees, mira d’exposar-les d’una manera clara perquè les pugui entendre el públic general. Vol influir en la vida pública i aportar-hi unes gotes de sensatesa, sempre des de la moderació, el respecte per l’adversari i els bons arguments. Tot i que els seus raonaments puguin semblar, a vegades, contradictoris, el que passa és que ens trobem davant d’un pragmàtic conscient que la veritat i la mentida es diferencien per la dosi. ¿És sa l’escepticisme? Depèn. En una proporció justa, ens ajuda a desconfiar de veritats absolutes que, vistes de prop, poden resultar qüestionables. En canvi, si abusem del dubte fins al punt que qualsevol certesa es torni impossible, caiem en una perfecta insensatesa.
Balmes aposta per una filosofia del sentit comú. Accepta que la raó és necessària, però pensa que no sempre cal una demostració palpable perquè acceptem una afirmació. Així, s’oposa als vicis de certa mena d’intel·lectuals, als quals els agrada fer castells en l’aire amb la força del seu enginy, més atents als sofismes que a la veritat.
Les conviccions del nostre home eren profundament monàrquiques; però això no va fer que renunciés al sentit crític, fins al punt que, en certa ocasió, cansat de les indignitats de la Corona, reconeix que «es preciso tener muy arraigada la monarquía en las convicciones para que no caiga del corazón». Contrari al vell absolutisme, proclama que els reis són per al poble i no el poble per als reis.
Com a filòsof, està profundament interessat en l’art de governar. D’aquí que alerti contra determinades patologies polítiques que troba especialment inquietants. Una d’elles, el militarisme. Considera que no es pot governar una nació com si fos una caserna. La repressió, a la pràctica, demostra feblesa, no força, ja que no és a punta de baioneta que es conquereixen els cors.
La seva denúncia de l’autoritarisme arriba a una intensitat formidable, com quan adverteix contra els dirigents que calumnien els ciutadans en atribuir-los una irresistible tendència al desordre. ¿Com no recordar, quan llegim les seves paraules, la lletra de Libertad sin ira? Segons la mítica cançó del grup Jarcha, els vells asseguraven que Espanya necessitava “palo largo y mano dura para evitar lo peor”. Per a Balmes, aquesta mena d’arguments és propi de líders incompetents, més avesats a suscitar problemes que a resoldre’ls. Com més endavant Antonio Machado, Balmes realment confia en el poble, que ha demostrat el seu enteniment enfront dels deliris dels seus governants. Com bé ens recorda, aquest poble és el de tota la nació. Espanya no s’ha d’identificar, en cap cas, amb Madrid.
Ara que la democràcia està en crisi, el filòsof de Vic ens ajuda a rescatar la política enfonsada en el desprestigi, quan ens recorda que no hi ha manera d’evitar una cosa que toca totes les dimensions de l’activitat humana: «Lo que no tiene más existencia que la puramente legal es una estatua inanimada». Adonem-nos bé que no es tracta de menysprear la llei. El que passa és que ella sola no serà mai suficient si darrere no hi ha un suport social que li aleni vida.
El pensament de Balmes és, en resum, el d’un esperit lliure. Liberal per als reaccionaris, reaccionari per als liberals, es va arriscar a exposar les seves idees en un moment en què, més que mai, eren necessàries veus que parlessin des de la serenor. La seva era una aposta per la raó i, al mateix temps, pels sentiments. ¿Potser inconseqüència? No, només lucidesa, perquè, ¿de què ens serveix la lògica més aclaparadora si no tenim ni força ni passió per a dur a la pràctica el que ens dicta el nostre cap?
Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1
Març/Abril de 2024
