Menu
20 d'abril de 2024
Des de primeres dècades d’un segle XX marcat per innombrables conflictes bèl·lics arreu del planeta, tots els successors de Pere van ser conscients que tenien l’obligació, com a màxims representants d’una institució religiosa, de defensar una postura moral i no només política. Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), Benet XV ja es va aixecar contra aquella “massacre inútil” i va intentar convèncer els adversaris perquè negociessin una fi de les hostilitats. Cap dels seus predecessors havia demostrat tanta energia davant d’un conflicte generalitzat, però, per desgràcia, les potències bel·ligerants ni es van dignar a fer-li el més mínim cas. Aquesta manca de voluntat política va impedir que la treva de Nadal, proposada des de Roma, arribés a materialitzar-se. Mentrestant, l’Església va utilitzar tots els seus recursos per tal d’ajudar les vídues i els orfes. És per això que l’escriptor francès Romain Rolland va veure en el Vaticà una “segona Creu Roja”.
No obstant això, en sentit estricte, Benet XV no era el que avui entenem per “pacifista”. Com era habitual en el seu temps, actuava dins del marc mental de la teoria de la “guerra justa”. Per això el 1911 no es va oposar a la invasió italiana de Líbia. A l’Àfrica, es podia justificar el recurs a les armes com un instrument per a estendre la fe i la civilització. A Europa, en canvi, oposar-se a la guerra significava denunciar que les nacions havien deixat de ser governades pels principis cristians.
Quan va arribar, per fi, la pau, el Papa va instar els vencedors a ser generosos amb els vençuts, tant per humanitat com per motius polítics. La història, però, aniria per viaranys ben diferents. L’excessiva duresa amb Alemanya en el Tractat de Versalles va provocar ressentiments que van afavorir l’auge del nazisme i la seva política de revenja.
Durant la dècada de 1930, la Santa Seu va denunciar el totalitarisme feixista i el comunista, tot i que va tendir a posar més èmfasi en el perill que venia de Moscou que en el de Berlín. Durant la Segona Guerra Mundial, Pius XII va defensar la causa de la pau, encara que no es va enfrontar directament a Hitler. Els historiadors encara es troben dividits sobre si va actuar bé o no. ¿Hauria d’haver pronunciat una denúncia clara i explícita del nazisme? ¿O potser les seves paraules, si haguessin provocat les represàlies del Tercer Reich, haguessin fet més mal que bé? Segurament la veritat es troba en algun punt intermedi entre els qui el critiquen per ser el “papa de Hitler” i els qui el presenten com el gran defensor del poble hebreu.
Pacelli era al mateix temps pastor i diplomàtic; per això la seva actuació, inevitablement, no va estar exempta de clarobscurs. Vicente Cárcel Ortí, un historiador que li és obertament favorable, ens explica a Pío XII (Almuzara, 2022), que abans que s’iniciessin les hostilitats va pressionar Polònia perquè assumís “una actitud més dúctil davant de les pretensions alemanyes, per tal de salvar la pau”. ¿Demanar a la víctima la capitulació enfront de l’agressor? No sembla gaire heroic ni honorable. En canvi, durant el seu missatge de Nadal de 1942, el pontífex va denunciar les atrocitats bèl·liques. Aleshores, es va referir als milers de persones innocents que, a causa de la seva nacionalitat o origen, es veien destinades a la mort. ¿Parlava potser dels jueus?
Durant la Guerra Freda, el focus de la tensió internacional va passar a situar-se en la pugna per l’hegemonia entre els Estats Units d’Amèrica i la URSS. El seu enfrontament presentava una novetat sinistra en relació amb les altres rivalitats del passat: totes dues potències comptaven amb prou armes atòmiques com per exterminar la humanitat. En l’encíclica Pacem in Terris (1963), poc després de la crisi dels míssils, Joan XXIII va definir la pau com a “anhel profund dels éssers humans de tots els temps”. Per assolir aquest objectiu, les relacions internacionals, segons el pontífex, havien de regir-se pels valors de la veritat i la justícia, sempre des del respecte a la igual dignitat de tots els països.
Per altra banda, a l’hora de tractar el problema de les minories ètniques, Roncalli rebutjava qualsevol violència que poguessin patir, sobretot si es tractava d’un intent de genocidi. Al mateix temps, el pontífex advertia a aquestes minories que no caiguessin en la temptació d’“exaltar més del que és degut les seves característiques racials pròpies, fins al punt d’anteposar-les als valors comuns propis de tots els homes”.
¿Què podem dir dels pontífexs posteriors? Pau VI es va pronunciar a favor d’una solució negociada a Vietnam. Joan Pau II, al seu torn, es va adreçar a les parts implicades en la primera Guerra del Golf (1991) per a demanar-los que estalviessin al món l’horror bèl·lic. Com es podia esperar, no li va fer cas ningú. Pel que fa al papa Francesc, des del passat mes de febrer ha condemnat reiteradament la ferocitat de la guerra d’Ucraïna.
Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1
