La Declaració Universal dels Drets Humans, una palanca cabdal per al futur

La Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH) es va adoptar l’any 1948. En aquell moment, les Nacions Unides tenien 58 membres. 48 d’ells van votar a favor de la declaració, vuit se’n van abstenir (els pertanyents al bloc comunista: la Unió Soviètica, Txecoslovàquia, Polònia, Bielorússia i Ucraïna, així com Iugoslàvia, l’Aràbia Saudita i Sud-àfrica). Tots aquests països tenien motius polítics per no votar-hi a favor (i dos, Hondures i el Iemen, no van votar) però, curiosament, cap país hi va votar en contra.

La DUDH com a tal no és una causa vinculant del dret internacional. Tanmateix, les normes que conté es poden trobar en altres instruments, que són vinculants. A més, aquestes normes es consideren part del dret internacional consuetudinari. En l’actualitat, la DUDH és sens dubte el símbol principal de la voluntat de fer dels drets humans un punt cardinal de la postguerra.

Des de l’adopció de la DUDH, el món ha canviat radicalment. Això planteja la pregunta: si haguéssim de reformular la declaració, quins drets voldríem afegir-hi?

Un dels principals avenços durant aquest període és que ja no podem ignorar la crisi climàtica global ni l’amenaça global al nostre medi ambient. Suposem que poguéssim reescriure la DUDH, hauríem de consagrar oficialment un dret humà a un medi ambient saludable i a un clima habitable en un text-instrument internacional?

En aquest context, és interessant esmentar que l’Assemblea General de les Nacions Unides, en una resolució de 1986, va elaborar una llista de criteris als quals han de respondre les noves normes, anomenades drets humans, per ser consagrades pel dret internacional. Segons aquesta resolució, un dret nou ha de respectar uns principis comuns al conjunt dels drets fonamentals: la coherència amb les normes existents en matèria de drets humans; el caràcter fonamental del dret reconegut, derivat de la dignitat i del valor inherents a la persona humana; la precisió suficient del contingut del dret perquè els drets i les obligacions que se’n derivin es puguin definir i posar en pràctica; l’existència de mecanismes d’aplicació realistes i efectius.

Sobre la base d’aquests criteris, no sembla impossible que un dret a un medi ambient saludable i a un clima habitable pugui trobar el seu lloc en una Declaració Universal 2.0. S’estan produint molts avenços en aquest àmbit, per exemple la resolució 48/13, de 8 d’octubre de 2021, del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, en la qual el Consell reconeixia un «dret a un medi ambient net, saludable i sostenible».

No obstant això, aquest dret només pot tenir sentit si va acompanyat de mesures concretes adoptades per estats, empreses i altres actors, inclosos els particulars.

És bo continuar reflexionant sobre què signifiquen avui els drets humans per a nosaltres.

Potser hauríem de modificar l’article 29 de la DUDH? Aquest article afirma que «tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en aquesta li és possible el lliure i ple desenvolupament de la seva personalitat». Ens podem imaginar complementar aquest article amb la responsabilitat individual i col·lectiva envers el planeta i les generacions futures. De fet, mentre els deures i les responsabilitats s’aborden amb prudència, és a dir, d’una manera que no vulneri els drets humans, aquest enfocament té l’avantatge de centrar-se en allò que realment cal fer per tal que els drets humans esdevinguin una realitat.

En aquest sentit, imaginar com podríem reescriure la DUDH és un exercici interessant. Tanmateix, no hem de perdre de vista que, sobretot, hem de respectar els drets que es van establir a la DUDH fa 75 anys.

Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir