Menu
27 d'abril de 2024
Els mitjans de comunicació, darrerament, ens han polaritzat en dos aspectes de la vida social. Un en el camp del cinema, el duel entre Barbie i Oppenheimer. Es parla del fenomen “Barbenheimer“. I l’altra en el camp de la política, entre Alberto Núñez Feijóo, president del Partido Popular (PP), i Pedro Sánchez Pérez-Castejón, secretari general del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). És el fenomen “Feijóosánchez” o “Sánchezfeijóo”?
Tenen alguna relació aquestes dues polaritzacions induïdes pels grans mitjans de comunicació, els mateixos que ens involucraven que Catalunya ha estat polaritzada i ho criticaven com un fet negatiu?
Mirem-ho. Què ens diu la Viquipèdia de Barbie i d’Oppenheimer?
Pel que fa al film ens indica que “Barbie és una comèdia nord-americana basada en la línia homònima de nines de moda de Mattel i dirigida per Greta Gerwig, que va coescriure el guió amb Noah Baumbach. Serveix com la primera adaptació cinematogràfica d’imatge real de la franquícia multimèdia de la línia de joguets”. I quant a la nina Barbie, ens diu que “és una popular joguina infantil, una nina que fou comercialitzada per primer cop el 9 de març del 1959 i que es troba encara (2023) en producció. La joguina és fabricada per l’empresa Mattel.
El model original de la Barbie ve d’una altra nina, l’alemanya Lilli, que va néixer de les vinyetes del diari Bild, on encarnava una dona irreverent. Va sorgir de manera improvisada, per cobrir un espai en blanc, però l’èxit dels seus diàlegs i situacions entre el públic fou tal que el còmic esdevingué un fix del tabloide. Es van comercialitzar diverses nines Lilli, una de les poques amb cos de dona i no de nena o nadó de l’època.
La història de la Barbie comença quan fou creada per Ruth Handler i el seu marit Eliot, l’any 1956. Quan el matrimoni Handler va veure la Lilli el 1956 en un dels seus viatges, n’adquirí la patent i la transformà en Barbie, nom en honor de la seva filla. Al principi hi havia dos models de nina, rossa i morena, però la rossa i més propera a Lilli va ser la que va acabar quallant, si bé el seu caràcter es va transformar totalment en les seves presentacions públiques. Un dels seus trets principals era la capacitat de combinar accessoris i canviar de vestuari, per la qual cosa s’associà a una top model, símbol de bellesa refinada i de joventut. La idea sorgí de Ruth en veure com la seva filla jugava amb nines de paper i els canviava els vestits, per això va voler recrear-ho en una nina de plàstic coneguda per les seves versions i complements. Els seus detractors la titllen de consumista i d’estereotipar la dona”.
I del film Oppenheimer ens explica que “és una pel·lícula biogràfica de suspens britànica-nord-americana de 2023, escrita i dirigida per Christopher Nolan. Basada en American Prometheus, una biografia de 2005 escrita per Kai Bird i Martin J. Sherwin, la cinta narra la vida de J. Robert Oppenheimer, un físic teòric que va ser fonamental en el desenvolupament de les primeres armes nuclears com a part del Projecte Manhattan i, per tant, va marcar el començament de l’Era atòmica”. I sobre el personatge, Viquipèdia observa que “Julius Robert Oppenheimer (22 d’abril de 1904 – 18 de febrer de 1967) va ser un físic estatunidenc, director del Projecte Manhattan per al desenvolupament de la bomba atòmica, dut a terme durant la Segona Guerra Mundial en el Laboratori Nacional de Los Alamos a Nou Mèxic.
Oppenheimer va néixer a Nova York en una família jueva. Va estudiar en l’Ethical Culture Society, on va arribar a realitzar una completa formació tant en matemàtiques i ciències com en literatura grega i francesa. Fill d’un immigrant alemany que es va enriquir amb la importació de productes tèxtils, es va graduar a la Universitat Harvard el 1925. Després es va traslladar al Regne Unit per a investigar en el Cavendish Laboratory, dirigit per Ernest Rutherford. Convidat per Max Born a la Universitat de Göttingen, on es va doctorar el 1927, allí va conèixer altres físics eminents com Niels Bohr o Paul Dirac. Després d’una curta visita a les universitats de Leiden i Zúric, va tornar als Estats Units per a impartir classes de física a la Universitat de Berkeley i en l’Institut Tecnològic de Califòrnia. Al principi va centrar la seva atenció en els processos energètics de les partícules subatòmiques, inclosos els electrons, positrons i raigs còsmics.
Aviat es va involucrar en assumptes polítics, preocupat per l’augment del nazisme a Alemanya. El 1936 es va mostrar partidari del bàndol republicà després de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. En heretar la fortuna del seu pare, mort el 1937, no va desaprofitar cap oportunitat de subvencionar diverses organitzacions antifeixistes. Decebut pel comportament dispensat als científics per la dictadura estalinista, va acabar per desvincular-se de les associacions comunistes a les quals va estar vinculat.
El 1939, Albert Einstein i Leo Szilard van advertir sobre la terrible amenaça que havia suposat per a la humanitat la possibilitat que el règim nazi fora el primer a disposar d’una bomba atòmica. Oppenheimer va començar llavors a investigar tenaçment sobre el procés d’obtenció d’urani 235 a partir de mineral d’urani natural, alhora que determinava la massa crítica de l’urani requerida per a la posada a punt de la bomba.
El 1942 es va integrar al Projecte Manhattan, destinat a gestionar la investigació i el desenvolupament per part de científics britànics i nord-americans de l’energia nuclear amb finalitats militars. La seu central, el laboratori secret de Los Alamos, a Nou Mèxic, va ser escollida pel mateix Oppenheimer. Després de l’èxit de la prova efectuada a Alamogordo, el 1945, va dimitir com a director del projecte. Oppenheimer declararia més tard que li van venir al cap les paraules de Bhagavad Gita: “Ara m’he convertit en la mort, el destructor de mons”.
Dos anys després va ser elegit president de la Comissió per a l’Energia Atòmica nord-americana, càrrec que va exercir fins al 1952. Un any més tard, a causa de la seva antiga vinculació amb els comunistes, va ser víctima de la caça de bruixes de McCarthy i se’l va destituir de la presidència de la Comissió. Va dedicar els últims anys de la seva vida a la reflexió sobre els problemes sorgits de la relació entre la ciència i la societat.”
Escrutant aquestes dues biografies, una de ficció (Barbie) i l’altra real (Oppenheimer) i els dos films, d’entrada diríem que Pedro Sánchez és més proper a Oppenheimer, ja que aquest fou partidari del bàndol republicà després de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Pedro Sánchez republicà? (primer dubte). També fou antifeixista, com sembla és l’actual president de govern espanyol en funcions. Oppenheimer va acabar per desvincular-se de les associacions comunistes a les quals va estar vinculat. El PSOE fa temps va deixar el marxisme, i s’ha allunyat de les posicions comunistes i el seu secretari general actual segueix aquesta obediència, tot i que ha pactat amb Podemos encara que li va costar (segon dubte).
Llavors podríem dir que Alberto Núñez Feijóo s’identifica amb Barbie? És com una nina consumista en mans del capital? Potser sí. Un joguet ben manipulat, ben comercialitzat, ben “comedialitzat” al servei de la classe dominant? Sembla que és així. A més, l’actual president del PP fa l’efecte que té un concepte de la dona com el de Barbie.
Ara bé, la qüestió és més complexa. Seguint la comparació, sens dubte forçada, Pedro Sánchez es canvia sovint de “vestimenta”, com la Barbie. Sánchez és realment feminista, com diuen és el film, o és un nou vestit per “vendre” el producte (“nina”) polític? Sembla que al president del govern li val més el “vestit tàctic polític”, que cal posar-se a cada moment, i no tant els principis, les conviccions i els horitzons polítics. I en canvi, Feijóo està disposat a crear “bombes atòmiques polítiques, simbòliques i ideològiques” per tal de convertir el país en un polvorí, aliat amb Vox”. I això sense prendre consciència del que va reconèixer el Sr. Oppenheimer: “Ara m’he convertit en la mort, el destructor de mons”.
Per altra banda, no observo tanta politització entre els dos líders. Tant Feijóo com Sánchez, no tenen tants estudis com Oppenheimer, i tots dos fan els possibles per entrar i seguir en la pel·lícula del poder. Molts aspectes els fan semblants. Per què ens han volgut polaritzar entre els dos, en els debats televisius espanyols, sense tenir massa en compte altres opcions polítiques? Per què ens han volgut infondre la por a l’altre, “al caos si no guanyo jo”? Possiblement és més mediàtic, més populista, més simplista. És més estatunidenc: dos grans partits que dominen i ocupen el terreny polític. És massa complex, i ens faria pensar massa, presentar tot el ventall polític. Se sap poc que als EUA també hi ha partit comunista, o socialista, o verd, per exemple. La qüestió és arraconar els extrems, i si cas ja ens hi aliarem, si convé. És tornar a l’hegemonia del bipartidisme que ha dominat (i així ho han volgut tant el PP com el PSOE) en aquestes darreres eleccions generals espanyoles. I de passada, es marginen els partits de la perifèria, que curiosament, tenen més matisos (BNG, Bildu, PNB, ERC, Junts, CUP…).
L’esperit pacifista d’Oppenheimer que va criticar l’escalada armamentística, no es veu present ni en el PP, ni en el PSOE, ni en els seus dirigents, tots d’acord amb incloure més diners per armament, el que afavoreix el gran negoci capitalista de les armes. Amb el temps, després d’aplaudiments (en totes les filmacions de mítings per la tele, tots els participants de qualsevol partit, aplaudeixen) i de felicitacions, els dos líders seran menyspreats pels polítics com li va passar a Oppenheimer?
Les dues pel·lícules també ens les presenten en dos pols i així des del punt de vista comercial sembla que han aconseguit molta “taquilla”. Són tècniques mercantils que s’han introduït en la política. I a més els dos films són dels EUA, que dominen totalment el mercat cinematogràfic (són l’actual imperi) i així es marginen les pel·lícules castellanes, catalanes, basques, gallegues, andaluses, italianes, franceses, alemanyes i no diguem japoneses, índies, del Camerun, del Congo o d’altres països de l’Àfrica o de Llatinoamèrica. Només cal mirar la cartellera de Barcelona.
I tant el PP com el PSOE no posen tampoc en qüestió l’imperialisme dels EUA, ni el capitalisme financer que ens explota i expropia.
Després de tanta polarització creada, els fets són tossuts. Resulta que els partits de la perifèria, ara, són necessaris per a un govern central espanyol. Havien criticat la suposada polarització entre independentistes i no independentistes, sense tenir en compte que entre els primers hi ha partits diferents, en els segons hi ha confederalistes, federalistes, autonomistes i centralistes i que a més hi ha molta població catalana indiferent al tema. Per tant, es pot parlar tan clarament de polarització? I ara a Catalunya, resulta, que les forces independentistes són clau.
Com acabarà la pel·lícula? Qui serà més Barbie? O qui més Oppenheimer? Caurem en el món dels somnis il·lusoris (Barbie) o dels malsons i les ombres (Oppenheimer)? O caldrà més aviat seguir Alcarràs, Suro, o La muerte de Mikel, Vacas, Longa noite, Lúa Vermella, Yerma o Solas?
Quim Cervera i Duran
Ex-capellà, llicenciat en teologia i en sociologia
