Luis Marín de San Martín: entusiasme i responsabilitat sinodal

Des del 6 de febrer de 2021, la Secretaria General del Sínode compta amb dos sotssecretaris: Nathalie Becquart i Luis Marín de San Martín. Ens acostem a la comunitat agustiniana al costat de la Plaça de Sant Pere, on viu Luis. Comunitat que suposa un gran suport per a ell. Madrileny, antic alumne del Colegio Sant Agustín, es defineix com un cristià agustí que estima a l’Església apassionadament i vol servir-la amb totes les seves forces. Proper, disponible, dialogant, repeteix diverses vegades durant la conversa: il·lusió, creativitat, treball en equip, escolta, sinodalitat. En ‘Cruzando Fronteras’ tenim l’oportunitat d’entrevistar-lo abans de l’inici de l’Assemblea de Bisbes d’octubre de 2023, que abordarà aquesta nota central a l’Església de la sinodalitat. Sens dubte, un home entusiasta i apassionat de la seva vocació eclesial i agustiniana, que no oblida la important responsabilitat del laïcat en el procés d’aquest Sínode.

Luis té clar que tota l’Església és sinodal. Què significa la sinodalitat? Etimològicament és caminar junts. Tota l’Església camina alhora. Això ve de l’Església dels Pares, dels Concilis, l’Església del Vaticà II. “Es tracta que tots ens sentim i som responsables de l’Església. Des de les parròquies fins al sínode dels bisbes, passant per les conferències episcopals, pels grups religiosos de qualsevol tipus que existeixi o per la cúria romana”, assenyala. Tota l’Església en si mateixa és sinodal. És aquesta concepció tan bella que ja és present en la Lumen Gentium. El seu objectiu: “posar a tota l’Església en moviment, amb gran creativitat, generant il·lusió, entusiasme. Cal passar de la passivitat, de l’Església clerical, de l’Església per grups ideològics o sensibilitats diferents. És una Església unida on tots ens enriquim”.

Parlem del Instrumentum Laboris (que és, com el seu nom indica, un document de treball). De manera prioritària va orientat a facilitar les labors que es desenvoluparan en la primera sessió de l’Assemblea del Sínode dels Bisbes. No obstant això, també pot i ha de ser conegut i utilitzat tant personal com comunitàriament a les esglésies locals per a prosseguir la reflexió iniciada. L’objectiu és impulsar el procés i encarnar-lo en la vida de l’Església. El text es fonamenta en tot el material recollit durant el procés, especialment en els documents de l’Etapa Continental, i vol ajudar al discerniment, buscant sempre el bé de l’Església.

D’una banda, el Instrumentum Laboris ofereix moltes preguntes, agrupades en tres blocs: comunió, missió, participació. “No hem volgut redactar un text bàsic sobre el que treballin els bisbes i després, amb algunes modificacions, puguin presentar-lo com a conclusions de l’Assemblea per a lliurar al Papa. Hem anat a l’esquema de preguntes, per a fomentar el diàleg ampli i el discerniment”, indica Luis.

Un mètode que ha funcionat bé ha estat el de la conversa en l’Esperit, molt valorat en totes les assemblees continentals. No es tracta d’iniciar un debat, un intercanvi d’opinions per a veure qui té més força o com pot convèncer a l’altre. Es tracta d’escoltar-nos els uns als altres i escoltar tots a l’Esperit Sant. “Per això  aquest mètode és senzill i eficaç. Encara que no és realment obligatori, crec que és una proposta vàlida”, conclou.

Es comença amb un moment d’oració i preparació personal, escoltant la Paraula de Déu; després ve una primera ronda d’opinions on cadascun s’expressa sobre l’argument; segueix un altre moment de silenci i oració; després ve el temps en el qual cadascun comparteix quines són les ressonàncies que s’han suscitat en ell i també les resistències, sense entrar en debat; nou moment de silenci i oració; es dialoga per a recollir les intuïcions, convergències i discrepàncies; s’acaba amb una oració d’acció de gràcies.

Aquest mètode insisteix en l’escolta a l’Esperit Sant i en la dimensió orant. “Ens pot ajudar molt a desenvolupar els treballs de l’Assemblea del Sínode, sobretot en els cercles menors (treball de grups)”, insisteix el bisbe agustí.

Davant les tensions i la diversitat, el primat de la caritat: “Un dels temes fonamentals: conjugar la unitat i la pluralitat. Tenim el dipòsit de la fe, que ningú pot canviar ni modificar: un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme. I tenim la diversitat: varietat de vocacions, diferents sensibilitats, diferències geogràfiques i culturals, etc. Ja deia sant Joan XXIII que no és l’Evangeli el que canvia, som nosaltres els qui li entenem millor. I sant Joan Pau II parlava de ‘unitat multiforme’. El repte és integrar les tensions i les diferències. Això només és possible des de la realitat de l’amor (caritas)”.

Acabem parlant dels seus somnis:

“Somio amb trobar-me i desenvolupar plenament l’amor de Déu en la meva vida. Vull entendre la meva vida com una història d’amor. I comunicar-la així.

Somio una Església més valenta, més alegre i fraterna, que testimonia a Crist enmig del món, una Església que arrisca, que ha perdut les seguretats perquè la seva única seguretat és Crist Jesús.

Somio un món més solidari, menys egoista. Un món més pacífic, que fa realitat la pau fruit de l’amor. Un món on se superen les injustícies, i on l’Església és realment la veu dels que no tenen veu”.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7