Natàlia Aldana: “Portar una representació de Montserrat al cor de la cristiandat, ha sigut una aventura inesborrable”

El dissabte 7 d’octubre de 2023 serà una data que molt poques persones podran esborrar de la seva memòria. A la Ciutat del Vaticà, feia pocs dies que s’havia iniciat l’Assemblea del Sínode dels Bisbes sobre la Sinodalitat i, mentrestant, els carrers pròxims a la Santa Seu s’omplien des de primera hora del matí de turistes i pelegrins disposats a gaudir d’un dia plenament assolellat. Però el més destacat transcorria al pati de Sant Damas del Palau Apostòlic, on el Papa Francesc, a mig matí, era rebut per tota la cúpula eclesial catalana, autoritats, representants de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat i desenes de pelegrins.

Hi ha una persona que, abans que tot això passés, ja havia imaginat anteriorment aquesta imatge centenars de vegades. Es tracta de la monja benedictina Natàlia Aldana (Saragossa, 1977). L’aragonesa, que va rebre l’administració del sagrament de la confirmació per part de Joan Josep Omella abans de ser incardinat com a cardenal i va accedir l’any 2000 al Monestir de Sant Benet de Montserrat (on resideixen 28 germanes), va poder participar en el procés de gestació d’aquest esdeveniment, celebrat al Vaticà del 6 al 9 d’octubre.

El seu nerviosisme perquè la concatenació de fets es produís protocol·làriament no li va donar cap treva per poder respirar amb tranquil·litat. Es veia, de fet, una dona patidora. Ombra i guia dels pelegrins de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat en els seus moviments pels passadissos de la Santa Seu, va poder testimoniar un dels moments més intensos i agradables des que va decidir fer el pas de convertir-se en la monja benedictina: el reconeixement del pontífex de la importància i la significació de la Moreneta a ulls de tot el món.

Vostè coneix força Roma i el Vaticà, ¿oi?

Sí, així és. He dedicat els últims cinc anys de la meva vida a fer els estudis de doctorat en litúrgia des de Roma, que aviat finalitzaré. Per tant, es pot dir que conec força la realitat que es viu aquí, religiosament i socialment.

¿S’imaginava viure aquesta experiència quan era petita?

No. En absolut. Però aquests dies és quan tinc més present el meu primer contacte amb la Mare de Déu de Montserrat, quan jo tenia tan sols dotze anys. Els meus padrins de bateig, que eren catalans, van portar-me a veure-la a l’Abadia de Montserrat arran d’una romeria celebrada per una parròquia aragonesa i puc ben assegurar que, allò, per a mi, va ser un autèntic descobriment.

¿Què representa, per a vostè, Montserrat?

Montserrat és casa. És acollida. És l’indret on les persones poden trobar a Déu. Això, de fet, és el que va germinar en la meva persona i va fer aflorar després una vocació dins la vida monàstica.

Un fet que succeïa a milers de quilòmetres de Roma esdevenia la nota tràgica de la jornada: l’atac dels milicians de Hamàs al poble d’Israel. Una situació que va desencadenar una cruenta resposta per part de l’exèrcit israelià que ha provocat milers de morts de civils palestins. ¿Té present aquesta situació en les seves pregàries?

Ens dol molt aquest conflicte. Sembla lluny i fins i tot hi ha qui s’ho mira amb una certa indiferència, però, avui dia, tot queda molt proper i ens afecta més del que podem imaginar. Tots som germans, i tots hem de pregar per la pau a Gaza, Israel i a qualsevol part del món. Cal posar-nos més en la pell d’aquelles persones que es converteixen en les més perjudicades per aquestes situacions i es veuen abocades a trencar amb els seus propòsits vitals.

¿Li ha agradat viure a Roma aquests anys?

Té la fama de ser caòtica, però és una ciutat oberta, sobretot, a la universalitat. A banda d’això, la seva riquesa artística i cultural és immensa, fet que fa créixer el cor a totes les persones que sentim una sensibilitat especial per aquests aspectes.

¿Com va acabar sent una de les persones gestores d’aquest pelegrinatge a Roma de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat per commemorar els seus 800 anys?

El pare Joan Maria Mayol, rector del Santuari de Montserrat, es va interessar perquè jo hi participés, i, per descomptat, no vaig dubtar en la meva resposta. Des d’aleshores, em vaig encarregar personalment de preparar les celebracions litúrgiques que es van portar a terme i, per això, vaig haver de trucar a la porta de totes les basíliques per les quals va tenir parada aquest pelegrinatge. Ha estat molta feina, certament, però l’he gaudit de valent. A més, la resposta de l’episcopat italià ha estat boníssima. Poder portar una representació de Montserrat a Roma, al cor de la cristiandat, és per a mi una aventura emocional inesborrable.

Francesc, durant el seu discurs als membres de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat

¿Com ha viscut el debat sobre el fet que el Papa no beneís la Mare de Déu de Montserrat en català i ho fes, per tant, en castellà?

És una qüestió tan anecdòtica, desafortunada i descontextualitzada que no és necessari dedicar gaire temps a pensar-hi. Ha sigut una polèmica sense fonaments que tan sols ha volgut desunir i deshumanitzar, inspirada per alguns mitjans de comunicació. Quan això va passar, ningú no va manifestar cap mena de menyspreu pel que va passar i ningú no va opinar negativament, en aquell moment, sobre el fet que el Papa parlés en una llengua o l’altra. També ressaltaré que totes les altres activitats celebrades durant tot el pelegrinatge es van fer en català, al cor de la cristiandat, i aquesta és la notícia que hauria de prevaldre.

¿Com viu la seva fe?

Li posaré una comparació molt gràfica per entendre-ho millor. Quan et lleves de bon matí al Monestir de Montserrat i obres la finestra, el primer que es veu són les muntanyes. Tot i la boira que a vegades l’esborra del paisatge, les muntanyes sempre hi són, sempre tornen. Així és com m’arriba a mi la figura de Déu: creient en ella, confiant en la seva presència, a pesar de tot el que es pugui posar enmig durant la vida. Està allà. Montserrat significa molt per a mi, i el fet de ser monja benedictina és un sentiment que visc amb molta joia i plenitud, ja que em considero com una part més de la muntanya i del santuari montserratí.

¿I quin és el dia a dia del Monestir de Montserrat?

La pregària és central i, a més a més, fem moltes feines manuals i intel·lectuals. Un altre dels pilars d’aquesta vida té a veure amb la relació comunitària que hi desenvolupem. Vivim en una clausura monàstica —o constitucional, com es diria ara— i preservem molt l’ambient de família entre les monges benedictines, per bé que no vivim tancades i aïllades del món.

¿Creu que té un relleu generacional assegurat, la Confraria de Montserrat?

Si mantenim aquest desig i l’estima per la Mare de Déu, vindran noves generacions per mantenir-ne viu el relleu. N’estic segura. Certament, la mitjana d’edat dels actuals pelegrins és elevada, tal com s’ha vist aquests dies a Roma, i ens pot generar incerteses pel fet de no veure perfils més joves agafant-ne les regnes. Però no podem ser pessimistes: cal transmetre aquesta devoció a través de la credibilitat i la satisfacció de tenir ben a prop una Mare de Déu que ens escolta i ens acull cada dia. La presència de Maria humanitza i dignifica, i això és el principal valor que cal preservar generacionalment.

Xavier Pete Vega
Periodista i redactor en cap de l’Agència Flama
@petexavier