Cartrons per sobreviure

De cartrons, n’hi ha de molts tipus: pedra, compacte, couché… Ja gairebé cap generació recorda els temps anteriors a ells i, avui dia, fins i tot, s’elaboren en algunes parts del món totalment o parcialment amb materials reciclats per allò de la conservació del medi ambient i la salut dels humans. Han evolucionat, però de moment cap fabricant de cartrons els fa per viure al carrer, a camp ras. Tot i així, només cal passejar per ciutats com ara Barcelona per adonar-se que es tracta del producte més pràctic, senzill i eficaç per les persones sense llar fixa a l’hora d’ocultar-se a ulls dels vianants. Per la majoria dels mortals, tenen el defecte de ser com les imatges que, per un efecte òptic, distorsionen una realitat aparent; es poden veure amb bons ulls quan cobreixen un moble empaquetat, però amb uns de no tan bons si el que fan és permetre dormir a la intempèrie a qui no té un sostre.

Per tot plegat, les persones que han viscut al carrer o encara hi viuen són les úniques capaces de veure en els cartrons quelcom més del que semblen, el mateix que els succeeix als voluntaris d’entitats com Arrels Sant Ignasi, a Lleida, cap a totes elles. El cas és que aquesta agrupació de bones voluntats de Ponent ha recaptat uns quants milers d’euros perquè homes i dones que vivien al ras puguin substituir els cartrons lletjos i esbarriats del carrer per uns altres que cobreixen mobles, comprats nous de trinca, amb què moblaran els pisos d’acollida que gestiona l’organització lleidatana. La paradoxa està servida.

A tots ells se’ls donarà, com s’està fent en altres punts de la geografia, l’oportunitat durant uns mesos d’encetar una nova vida, se’ls ajudarà a mirar el seu futur amb optimisme…, però, mentre duri el seu procés per entrar al món de la gent amb sostre, no se’ls podrà esborrar tan ràpidament la designació de sensesostre o sensellar, una paraula composta que mai no hauria d’haver-se introduït al diccionari sense fer-ho, com a mínim, amb una d’antònima. ¿Com els direm, ara? ¿Ambllar? L’educadora social Hafida Ouali, tècnica d’Arrels Sant Ignasi, ho té clar: “Nosaltres mai no ens dirigim a ells i elles com a tal, els pot semblar abusiu o aberrant”.  S’ha creat un mot pensant tan sols en la seva situació puntual, com si un malalt que s’està al llit hagués de rebre la distinció de sensepodertreballar o senseforces.

Totes elles es podran estirar en un llit que no és de cartró, aquesta nit, i la de demà…, sense que hagin de patir les nits gèlides que congelen els termòmetres de les terres de l’interior aquest hivern. Mentrestant, entitats com Arrels continuaran plantant llavors arreu del territori i arrelant les seves conviccions perquè dels arbres que en neixin no se n’extreguin només els fruits, sinó també la fusta. La mateixa que es fa servir per crear mobles. I per crear cartró. Vet aquí una altra paradoxa.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier