N’hi ha que van com els crancs

El meu darrer article «La vida és canvi i el canvi és vida» esdevé, almenys per a mi, un axioma, una veritable proposició que s’admet sense demostració o sigui una qüestió de sentit comú.

Confuci (552 aC- 479 aC) ja deia: «Qui pretengui felicitat i saviesa constants, ha d’acomodar-se a canvis constants».

També Sant Agustí (354 dC. 430 dC), una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l’Església. La seva influència posterior és enorme i ultrapassa l’àmbit de la teologia. Ell ens diu sobre la necessitat de canvi: «No és veritat això que es diu que, quan una cosa s’ha fet bé una vegada, ja no cal canviar mai. Doncs la raó demana, en general, que, quan canvien els temps, es canviïn també el que abans estava ben fet… I així quan ells diguin que no s’obre bé si es canvia, la veritat està cridant que només s’obre bé si es canvia. Doncs, dins del canvi, tots dos extrems seran rectes si són conformes a la diversitat dels temps».

A la vista d’aquests textos, se’m fa impossible, entendre els pals a la roda que diferents bisbes i cardenals, entre ells alguns espanyols, posen al Sínode convocat pel Papa Francesc sota el lema «Comunió, participació i missió» que reuneix a diferents bisbes, clergues i laics/laiques, per saber comunicar la Bona Nova de l’Evangeli, a les persones que viuen immerses en els valors culturals de l’avui.

Crec que el fet religiós s’ha d’estudiar i saber explicar, no sols «des de dintre» (teologia), sinó també «des de fora» a través del diàleg amb les modernes ciències que estudien la persona (antropologia, sociologia, psicologia, pedagogia, economia, política, sociolingüística, etc.) per tal de fugir de fórmules i posicions anacròniques i encarnar-se en les realitats socials que descriuen veritables signes dels temps.

No s’adonen, aquests senyors porprats, que amb les seves diatribes a voltes apocalíptiques generadores de por, aferrant-se al passat «caminen endarrere com els crancs»?

No s’adonen, com a capdavanters de la institució eclesial, que han perdut bona part de la confiança de la societat. Segons les darreres dades del CIS (Centre d’Investigació Sociològica), la investigació científica i la sanitat pública gaudeixen dels primers llocs de confiança, ambdues amb un 92%. Tanmateix, si ens focalitzem en l’Església catòlica, els rectors de les parròquies són ben valorats per un 50% de ciutadans consultats, l’Església en general per un 41% i els bisbes només per un 21%.

Aquesta baixa confiança de la societat vers la institució, mereix un bon examen de consciència que faci baixar dels núvols als senyors bisbes i cardenals que volen «ser més papistes que el Papa» i que aquests actuïn com el bon samarità de l’Evangeli, unint-se, amb bona voluntat, al Sínode, veritable expressió eclesial del poble de Déu que aplega en la unitat, la diversitat de sensibilitats i criteris, amb el convenciment que ningú té l’exclusiva de la veritat i que aquesta demana un discerniment a voltes profètic que s’alimenta de la reflexió i la pregària conjunta.

Els senyors bisbes i cardenals que «volen fer passar l’arada davant el bou» que no tinguin por, encara que el Sínode afronti temes socialment acceptats que requereixen d’una resposta inclusiva de l’Església, com el paper de la dona, l’accés a la comunió de divorciats i tornats a casar, les reformes en els ministeris o les benediccions a parelles homosexuals, entre altres.

El Sínode convida a caminar junts, contrastant opinions, vivències i experiències, amb alegria, amb sinceritat, gaudint amb la diversitat, amb diàleg interreligiós, per una Església d’avui, ben viva al servei de la societat amb la qual conviu.

T’hi uneixes?

Pere Reixach
President del Centre Catòlic de Blanes