La vida és canvi

“La vida és canvi. El canvi és vida”. Amb aquest axioma, que molt bé pot ser un lema pràctic per viure el món d’avui, convulsiu i permanentment canviant, com mai, l’Obra Social de la Fundació «la Caixa» va organitzar el 2007, un doll de conferències i tertúlies, de sabers transversals (psiquiàtrics, neurològics, empresarials, econòmics, filòsofs, filòlegs, psicòlegs, artistes… i molts més), a fi d’obtenir la vida plaent que des dels principis de la humanitat, han cercat homes i dones.

Aprendre a viure contents i a treure de la vida el millor que ofereix en cada moment històric, és sense cap mena de dubte una inversió rendible.

Tanmateix, aquesta tasca requereix esforç i tenacitat per assolir els coneixements necessaris i posar-los en pràctica, a fi de renovar-nos i mantenir la vitalitat per afrontar el que ens ofereix el nostre univers en constant transformació

Enguany, una vegada més, l’Observatori Social de la Fundació Caixa, a Barcelona, fidel a la seva tasca de facilitar coneixements que ens ajudin a descriure, els canvis que condicionen la nostra vida, sigui per viure millor o per subjugar-nos, ha acollit el filòsof francès Alexandre Lacroix (Poitiers, 1975); és escriptor, filòsof i periodista, director de Philosophie Magazine i autor de diferents llibres. Dos d’ells best-sellers: Com no ser un esclau del sistema  (2023) i Aprendre a fer l’amor (2022).

Ambdós recomanables; tanmateix, en aquest article em limitaré a fer-vos un tast del seu pensament reflectit en el primer. Pensament que ell mateix el considera pràctic, que serveixi per resoldre neguits quotidians i lluny de les grans preguntes existencials.

Entén la filosofia com un nus que s’ha de desfer per convertir-lo en una corda. Per això ha intentat presentar aquesta eina molt senzilla, que pugui servir la gent a posar certs límits a la incertesa en què vivim, uns murs de contenció sobre els quals assentar-se sense necessitat de fer esforços o renúncies impossibles de complir.

Comença dient quan parlo de ser un «esclau del sistema» és que estem atrapats en un món de pantalles. Gairebé tot el que fem, ja ho fem a través d’una pantalla, així que la vida és una prolongació d’aquesta tecnoestructura de què no podem escapar i on el nostre marge de maniobra és molt limitat. Estem escollint entre opcions ja dissenyades i el marge per a l’autonomia es va reduint. El meu llibre –continua dient– intenta explicar com hem arribat a aquesta situació d’ençà que es va inventar internet, i intenta proposar alguna cosa. Estem atrapats en una situació que individualment no sabem com contribuir a revertir.

Des de principis del segle XVII, els principals investigadors i difusors de coneixement de l’Edat Moderna, estenen la idea que es pot dominar la realitat; es pot ordenar dividint les coses en categories, dividint el pensament en categories, generalment duals.

D’una banda, l’individu i de l’altra la societat. D’una banda, la natura i de l’altra la civilització. D’una banda, l’Estat i de l’altra el ciutadà. D’una banda, el lleure i de l’altra la feina. L’esfera privada i l’esfera pública… «Totes les separacions amb què ordenem el món han entrat en crisi».

La separació entre individu i societat és cada cop més borrosa, som part d’una xarxa social, estem connectats amb els nostres grups encara que estiguem aïllats. Sempre a dos clics de distància de qualsevol, de manera que es necessita una enorme força de voluntat per passar una setmana sencera totalment aïllat, fins i tot de vacances.

El llibre està farcit d’exemples sobre l’evolució mental i tècnica de la humanitat. Tanmateix, al meu entendre, el seu objectiu era trobar uns consells per donar a qualsevol persona, sense caure en decisions suïcides o radicals. Al revés. Imagina’t que ets una persona, com la majoria, que està integrada en una societat, que pot arribar a estar relativament còmoda en aquesta societat, però que hi ha coses del sistema que no el fan sentir bé.

Aleshores, l’autor els hi proposa una solució possible, intermèdia, sense respostes maniquees. No es tracta de rebutjar frontalment el sistema, perquè això és molt difícil i té molts costos, però tampoc no abraçar el sistema i convertir-te en un aliat incondicional del món hiperconnectat i corporatiu.

Dels diferents consells que dona, n’abstrec dos per l’amable lector: a) Professionalment, no regir-se exclusivament pel màxim guany i major èxit, sinó per la feina ben feta i b) tractar les relacions personals com vols que et tractin a tu mateix.

Davant els canvis, recordem el pensament clàssic: «No ens podem banyar dos cops en el mateix riu, perquè les aigües corren sense parar». Ho va dir Heràclit, filòsof grec, fa més de 2500 anys.

Pere Reixach
President del Centre Catòlic de Blanes