El patrimoni que no es veu

Dins o fora del diccionari, el cas és que, com una extremitat més dels humans, no ens en podem desprendre així com així, del patrimoni. Envolta, acompanya, coexisteix, observa i calla. I, com ens succeeix als humans, també cal invertir-hi esforços per a la seva conservació.

Anatòmicament, tot ésser humà té una part al seu cos capaç de suportar el pes de les vèrtebres i protegir-hi la medul·la espinal. És l’os sacre. Una composició en forma de piràmide posada cap per avall tan determinant per a l’espècie humana com ho és Catalonia Sacra per al patrimoni de l’Església catalana. Comparar-les seria barrejar naps amb cols però la funció de totes dues coses esdevindria la mateixa. No hi tenim piràmides, a Catalunya, però tenim Catalonia Sacra, que, sense ser un element patrimonial com a tal, ja ho és per l’esforç que fa per dinamitzar-lo. 

Aquest mes de març la iniciativa ha presentat a Tarragona la seva agenda cultural d’enguany, un “festival itinerant”, com es ven la proposta, que si el resseguíssim damunt d’un mapa la imatge que hi obtindríem seria com la dels recorreguts dels avions comercials que sobrevolen cada dia el planeta Terra, d’una punta a l’altra. Però amb un sol pilot, en Dani Font, que en coordina les actuacions, i amb deu torres de control que representen els  territoris diocesans catalans.

​Mantenint els paral·lelismes, el patrimoni religiós català és, per a Dani Font, una “font de riquesa” no necessàriament econòmica per al mateix teixit eclesial que es cuida de conservar-lo i per a la societat en general que el gaudeix. Ho és, continuava Font abans de la presentació responent els periodistes, en tota la seva plenitud: des de la pedra que estintola les tones de pes d’una catedral fins als oficis que s’hi han vist indirectament relacionats. Sigui quin sigui el període en què s’inscrigui, des de l’art romànic fins al contemporani, el concepte és dens com la pólvora però esdevé un bon calaix de sastre que aglutina la feina feta pels nostres avantpassats. “És una paraula que si no existís seria com quedar-nos sense una extremitat del nostre cos”, aportava, des d’un racó del claustre on s’eleva la capella de Sant Pau, el bisbe de Lleida, monsenyor Salvador Giménez. O sense un os.

Dins o fora del diccionari, el cas és que, com una extremitat més dels humans, no ens en podem desprendre així com així, del patrimoni. Envolta, acompanya, coexisteix, observa i calla. I, com ens succeeix als humans, també cal invertir-hi esforços per a la seva conservació. “Una petita gotera, en una casa, es pot arreglar; en canvi, si la deixes estar, caldrà canviar la teulada sencera”, afegia el bisbe, de nou comparatiu, mentre la pluja d’un dijous gris i rúfol de març ja estava de retirada. El patrimoni, per a molts, és com allò que sabem que tenim dins però mai no hem vist.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier