Marcats per ferides i carícies

El pensament de Joan-Carles Mèlich no es puja pels núvols, sinó que aterra en situacions, problemàtiques, i fins i tot en l’ambigüitat que envolta a l’humà. En el seu llibre La condición vulnerable, editat per Fragmenta, ens mostra que cadascun de nosaltres “som ombres marcades per absències, per enyorances infinites, per ferides que de sobte es tornen a obrir i que res ni ningú podrà curar del tot”. En el fons som éssers exposats als altres, aquí està la nostra cara i creu. De tot això tenim oportunitat de parlar llargament en una entrevista en el programa Cruzando Fronteras.

La condició vulnerable necessita de l’ètica, entesa no des del punt de vista dels imperatius categòrics sinó des de la responsabilitat, és a dir, des del perdó, la carícia, la vergonya, la compassió i el consol. Aquest pensador mostra a més que un ésser vulnerable necessita una moral per a viure, però no una moral metafísica que negui la seva vulnerabilitat, sinó una moral en la provisionalitat, que mai ha de deixar de ser-ho. Un ésser vulnerable necessita unes regles de decència per a continuar vivint.

La vulnerabilitat ens parla de cossos ferits. No obstant això, aquesta manera d’enfocar la realitat personal i social no ha de portar-nos al pessimisme. Reconeixent que el mal és una possibilitat que cap ésser humà pot eludir, ens recorda que hi ha moltes coses que podem fer cadascun per a combatre’l.

El professor Mèlich ens fa caure en la doble perspectiva de la vulnerabilitat: “Mai som tan vulnerables com quan volem, però també mai estem tan protegits de la vulnerabilitat com quan ens volen”. Malgrat tots els riscos, en l’entroncament de l’humà està l’aposta per l’amor, el perdó, la carícia, el camí compartit, encara que potser és més complex, lent i complicat.

Pot haver-hi una sort de “ciutadella interior” que ens protegeixi de la vulnerabilitat? Si sortim a l’exterior, si sortim de la “ciutadella” ens exposem a la mort. Però si no sortim, ens exposem de la mateixa manera. Fins i tot el no sortir pot portar a una mort pitjor, perquè la salvació (no la definitiva) passa per una sortida exterior. L’amor passa sempre per sortir fora. L’amor ens exposa i ens desafia contínuament. No és estàtic.

Un altre dels temes en els quals aprofundeix Joan-Carles Mèlich és en el del perdó. Un assumpte del qual li agradaria continuar aprofundint en un futur. Un cos vulnerable pot perdonar. Ara bé, “que pugui perdonar no vol dir que hagi de perdonar, perquè un cos vulnerable també és el que es pot venjar”. El perdó no és un deure, sinó un do.

M’han semblat veritablement inspiradores les reflexions que dedica a la carícia. Escoltar l’altre pot ser una autèntica carícia, més en la societat de les presses en la qual estem sumits. Estem tan pendents de nosaltres mateixos que a vegades som incapaços d’escoltar el que l’altre ens ha de dir. Potser no tenim totes les respostes als interrogants dels nostres interlocutors, però sí que podem dir que, encara que no sapiguem el camí, som aquí per a acompanyar. La carícia és fonamental així mateix en situacions límit, quan acompanyem a algú que ha sofert una pèrdua. Un altre dels assumptes al qual el nostre autor ha dedicat un volum complet: L’experiència de la pèrdua. M’agrada molt la reivindicació que fa el nostre pensador en la conversa que mantenim de fer una lectura dels textos bíblics, especialment dels evangelis, que no es redueixi a l’àmbit religiós, que és perfectament lícit i que les persones que creïn tenen tot el dret a fer-la. Reclama també que les persones que no es consideren creients o que no participen dels rituals religiosos cristians haurien de llegir aquests passatges. En alguns textos de l’evangeli troba una visió de l’ètica que defineix el seu pensament i que pot ser compartida per creients i no creients, com per exemple la paràbola de bon samarità (Lc 10, 25-37). És l’ètica de la compassió, que va més enllà de la moral i que no ens deixa tranquils ni amb un fàcil conformisme.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7