Marta García Fernández: llegir el nostre propi llibre

La germana Mary Barron, presidenta de la Unió Internacional de Superiores Generals, en una roda de premsa organitzada durant la XVI Assemblea del Sínode, va expressar que “cap persona llegeix el mateix llibre que una altra”. Cadascú té la seva pròpia experiència. Crec que això és el que ens ofereix la teòloga Marta García Fernández en el seu llibre Sinodalidad y profetismo. En camí de ser i fer Església, editat per Sal Terrae.

La meva participació en la Comissió de Comunicació del Sínode m’ha possibilitat ser testimoni de la força dels testimoniatges, que deixen una empremta inesborrable, també de parers i punts de vista diferents. Després d’haver-la escoltat molt durant el mes d’octubre, llegir les reflexions de Marta i entrevistar-la en Cruzando Fronteras, m’ha permès continuar aprofundint en aquest tema tan actual i desafiador per a l’Església com és el de la sinodalitat. Puc dir que l’autora ens sorprèn amb la seva novetat, la seva reflexió personal de profund calat bíblic i el seu compromís. Com li agrada dir a ella, “la reflexió prospera com una roda que avança girant sobre si mateixa. Progressar no és més que un aprofundiment de sentit. El moviment que aparentment corre cap a la seva meta, en realitat, és una prospecció cap a l’interior”.

Amb Marta fem camí amb les seves parades i descansos. Una parada necessària és emmarcar la qüestió de la sinodalitat en el seu hàbitat, que, sens dubte, es troba en la cerca mil·lenària d’un model de govern adequat a la naturalesa d’Israel i que en l’Antic Testament s’identifica amb el profetisme. Per què el règim profètic es  en el cim de les institucions d’Israel? Quina relació entaula el profetisme amb la sinodalitat i en quin sentit aquest model d’autoritat la promou?

Israel és un poble peculiar: neix en el desert i per un consens. Això ho fa totalment genuí respecte a la resta de nacions. Es compromet a viure la Torà. Israel és un poble de profetes que viu de l’escolta (exercici ara tan reprès a l’aula sinodal i en tota l’Església) i està determinat a viure i encarnar la Paraula. El Pentateuc situa i diferencia el profetismo dins de les institucions d’Israel. El profeta té autoritat, però manca de potestat. L’autoritat ve de dins i la potestat s’atorga des de fora. En això es connecta amb l’estil de Jesús, que no és a cop d’imposició sinó mitjançant el servei, el fer-se últims, els més germans.

Portada del llibre «Sinodalidad y profetismo»

Marta ens fa veure com Israel no parasita en una obediència còmoda, sinó que se li llança al repte d’una obediència activa que es juga en el discerniment. Precisament, la sinodalitat radica en el fet que aquesta capacitat de captar a Déu pertany a tot Israel (l’anomenat sensus fidei o dita més col·loquialment olfacte d’ovella) i no està ni adscrita a una institució o càrrec ni confiscada per ells, encara que després cadascú tingui la seva funció i el reconeixement es faci en comunió. Aquesta idea es recollia ja en la constitució dogmàtica Lumen Gentium 12. És a dir, el Concili Vaticà II donava pistes més que de sobres per a continuar caminant de cara al futur en el fonament de la més genuïna tradició bíblica.

Amb el sensus fidei el creient capta a Déu, però no és suficient. Cal fer un pas més: el consensus, és a dir, l’adhesió lliure fins que aquests valors o continguts de fe arriben a formar part de les seves cèl·lules i generen un estil de vida. Que l’autoritat profètica no vingui per càrrec implica que el poble de Déu hagi d’agusar el sensus fidei i, en aquest sentit, indueix i promou que el propi poble visqui en un procés de recepció actiu i creatiu i que l’obediència no es confongui amb ensopiment, passivitat i submissió. Això certament està a contracorrent amb el nostre temps i, a vegades, amb la nostra comoditat.

En conclusió, una autoritat profètica afavoreix la sinodalitat i evita el necrosament i l’esclerosi d’aquests dos òrgans amb què el creient està capacitat per a fer olor de Déu i adherir-se a Ell. Clar que el fàcil és que uns altres pensin per nosaltres o deixar-se portar pel sempre s’ha fet així. No obstant això, com als deixebles, Jesús ens crida a “doneu-los vosaltres de menjar” a aquells que estan amb fam del pa que dona la Vida. És la nostra hora.

Com conclou Marta les seves reflexions, “que Déu es despulli, no s’aferri, adopti com a distintiu la semblança i la fraternitat són imatges prou eloqüents de com construir l’Església des de la clau de la sinodalitat. Perquè el diàleg sinodal no podrà fluir sense que tots sortim a la intempèrie de l’Esperit, sense presentar-nos nus d’interessos i de pors, buidats d’ideologies i de prejudicis. Perquè l’objectiu d’aquest buidatge és assumir la condició fraterna”.

Marta llegeix el seu propi llibre. Ens ofereix també la seva pròpia lectura, des del seu compromís personal i teològic. Sense ideologies. Amb la convicció d’una fe que està encoratjada per l’escolta atenta de la Paraula, a l’aire de l’Esperit, autèntic protagonista del camí sinodal.

Fernando Cordero Morales
Religiós dels Sagrats Cors i periodista
@FernandoCorder7