Menu
26 d'abril de 2024
¿Hi ha una influència periodística en la seva forma d’escriure novel·les?
En la literatura, i més encara en la literatura catalana, ens hem d’esforçar per trobar una certa originalitat. L’avantatge de la nostra cultura és que se’n publiquen moltes, de novel·les, però l’inconvenient és que el mercat és molt petit perquè som un país petit. Per això, per fer-ho bé cal buscar la sortida en l’originalitat. D’aquí ve la tria d’aquest tema dels exorcismes; no és un tema periodístic, sinó literari. De fet, si la novel·la fos més periodística que literària fracassaria. Tot i que la meva formació periodística m’ajuda a documentar-me, quan començo a escriure un llibre de ficció m’haig d’oblidar del periodisme per centrar-me purament en la literatura.
A la novel·la negra el misteri és tan important com el context en què es desenvolupen els fets. ¿Quin és el trasfons que li interessava copsar amb aquesta obra?
En totes les meves novel·les hi ha un punt que fa despertar l’interès per un tema en particular. En el cas de la novel·la On hi hagi por, em va cridar l’atenció la decisió del Vaticà, durant l’estiu del 2018, d’enviar un exorcista oficial a totes les diòcesis del món que encara no tinguessin coberta aquesta plaça. En el cas de Girona, es va nomenar el mossèn de Roses. Em vaig posar en contacte amb ell per saber si a partir del que m’explicava podia iniciar un projecte literari, però el mossèn es va tancar en banda i ni tan sols em va voler rebre. En aquell primer moment no ho vaig entendre, però després vaig veure que la seva reacció obeïa a un bon criteri. En resum, em va dir que acabava d’arribar, que no coneixia gaire el tema i que n’havia d’aprendre. La cosa es va quedar aquí. Llavors, em vaig plantejar què passaria si un exorcista acabat de ser nomenat i sense experiència s’enfrontés a un assassinat a la seva pròpia parròquia.
El tema central de la novel·la és la por.
La por és el veritable adversari. D’una manera o d’altra, tots els personatges que desfilen per aquesta novel·la tenen por. El pare Carreres, que és el protagonista, té por a no repetir vells errors; el seu superior jeràrquic, el prevere Ganer, té por al que poden revelar els mitjans de comunicació, i la sotsinspectora Corbera, que investiga l’assassinat, tem a fracassar com a mare. Al capdavall, el missatge que s’extreu és que l’adversari no és el dimoni, sinó la por. D’entrada, els temes que pertorben s’acostumen a abordar des de la broma o el rebuig. Aquesta novel·la busca un apropament sense prejudicis. La decisió final és dels lectors. Els creients trobaran elements basats en la fe; en canvi, els que no ho són trobaran uns altres que els ajudaran a comprendre, encara que no els comparteixin, en què consisteix aquest sacramental.
“L’existència del mal és inqüestionable, la natura ho demostra amb la seva brutalitat”
Xevi Sala
En l’actualitat, sembla que els rituals exorcistes pertanyen a l’àmbit de la superstició.
És impossible parlar d’aquest tema sense tenir com a referència la pel·lícula L’exorcista (The exorcist, 1973), basada en el llibre de William Blatty. L’impacte mundial d’aquest film va tornar a posar d’actualitat el tema dels exorcismes. Tot i provocar un cert recel a la jerarquia eclesiàstica, amb imatges potser massa escabroses d’un tema incòmode, molta gent es va apropar a les esglésies a buscar el confort de la fe. Davant el perill que es tornessin a repetir aquesta mena de cerimònies, l’església va decidir actualitzar el ritual. Els primers escrits on apareixen instruccions de com practicar un exorcisme daten de l’any 1614. Aquest manual es va actualitzar l’any 1962 en el marc del Concili Vaticà II i no es va tornar a actualitzar fins el 1998, quan la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments va actualitzar-lo amb la intenció d’intentar frenar els intrusismes i garantir la seguretat dels pacients.
La dualitat entre religió i ciència és un altre element present a la novel·la.
Sí. Al laboratori de Canfranc, un centre subterrani situat al Pirineu aragonès, hi ha un equip d’investigació que es dedica a estudiar les anomenades particules exòtiques de l’univers, que són microscòpiques i de molts tipus. Concretament, n’hi ha unes que estan catalogades amb l’expressió “matèria obscura”. Aquesta és una partícula molt petita, és transparent i gairebé no té massa. Curiosament, es va detectar perquè quan col·lisiona amb els neutrins —la matèria més petita identificada i catalogada— fan fresa. Aquest laboratori situat a les profunditats de les roques proporciona el silenci còsmic necessari per aquesta investigació.
Aquí, jo hi afegeixo de la meva collita pròpia un interrogant: ¿i si aquesta matèria obscura (que sabem que existeix i que ens envolta, però n’ignorem la funció) no fos una cosa maligna però sí una energia negativa? Aquí apareix la idea d’infern, ja no com un concepte subterrani, sinó com una presència que ens envolta. Per tant, el debat quedaria obert.
La història acaba lligant tots els caps, de manera que neutralitza conjectures esotèriques.
Encara que no siguis creient et pots arribar a suggestionar per aquestes qüestions. Al final de la novel·la el lector pot sentir que aquelles escenes pertorbadores poden haver existit realment o són producte d’un estat de suggestió. Al final, l’existència del dimoni és qüestió de fe. L’existència del mal és inqüestionable; la naturalesa ho demostra amb la seva brutalitat i l’ésser humà no forma part d’aquest sistema. Pels creients, el mal es manifesta a partir del dimoni i de les legions que acompanyen. En aquesta novel·la, el mal es presenta en forma humana, però ens quedem amb el dubte de saber si aquestes persones que el protagonitzen es troben, de debó, posseïdes pel dimoni.
Santiago Gorgas
Periodista
@BorisNebula
