La Carme Molist està convençuda que “acompanyar el creixement integral d’infants i joves és la tasca més bonica del món”. Per això s’ha dedicat de sempre i amb gran entusiasme a l’educació i a la pastoral d’adolescents i joves. La seva trajectòria és llarga (Plana de Vic, Vallès, Barcelonès, entre altres) amb parèntesis de dos anys a Roma, dos més a Kivu del Nord (Congo), però l’etapa més recent i significativa l’ha portat a viure 21 anys al barri de la Florida de l’Hospitalet, desenvolupant alhora la tasca educativa a l’escola Vedruna del Raval durant 18 anys. “Crec fermament que el lloc que trepitges et configura, i a mi tants anys al Raval i al barri de la Florida m’han fet, tocat profundament, canviat”, reconeix.
La Carme explica “amb molta pena”, que fa 4 anys es va tancar la comunitat de l’Hospitalet, per manca de relleu, l’envelliment i malaltia de les germanes que hi eren. Actualment viu en una comunitat a l’Eixample (“tota una altra realitat”), però segueix col·laborant i mantenint la relació amb la parròquia i tanta gent coneguda i estimada de l’Hospitalet. El passat diumenge 5 de març va ser una de les nombroses dones que es van aplegar davant la Catedral de Barcelona convocades per Alcem la Veu per a reivindicar la igualtat i la dignitat de la dona a l’Església.
¿Des de quan pertany a dones Alcem la Veu i per què en forma part?
Ja havia participat en alguns actes del Col·lectiu de Dones a l’Església, que durant tants anys ha estat la gota constant per intentar anar foradant la pedra dura de la discriminació de la dona en l’Església. Vaig conèixer Alcem la Veu en la primera concentració davant la catedral el març del 2020, uns dies abans del confinament per la pandèmia. Juntament amb una companya de comunitat vam decidir formar-ne part, convençudes de la necessitat de col·laborar amb elles. L’objectiu s’ho valia.
¿Es van unint més dones a Alcem la veu? Les joves, ¿hi tenen interès?
Sí, cada any se n’hi uneixen més. Hi ha unes quantes joves ben implicades i volem que siguin moltes més! Hi ha un tret molt simpàtic: la Pilar, l’Elisabet i la Glòria, són tres generacions d’una mateixa família: àvia, mare i filla que hi són a totes, ben convençudes i involucrades. És fantàstic!
¿Quines són les principals reivindicacions d’enguany?
Seguim reivindicant la igualtat i la dignitat de la dona a l’Església “fins que la igualtat es faci costum”, com diu l’eslògan. Aquest any demanem a la institució que “caminin amb les sabates de les dones”, que es posin a la nostra pell. Els diem que tenim propostes per fer junts, en pla d’igualtat, anar fent realitat una Església plenament acollidora, igualitària i que escolti i reconegui totes les veus. El símbol de les sabates de dona, diverses, a les escales de la catedral, ha tingut un pes específic a la concentració.
Dins les seves reivindicacions, ¿quin paper hi juga la possibilitat de sacerdoci femení?
Demanem la igualtat dins l’Església en tots els àmbits, junts homes i dones construint l’Església de Jesús, més pobra, més senzilla, més evangèlica, més acollidora de tots i totes. Església en sortida de què tant parla el papa Francesc, Església de taula compartida on no hi hagi diferències per raó de gènere. Ja toca! Prou de patriarcalisme i d’arguments que avui, en ple segle XXI, no tenen sentit de ser, no s’aguanten! Les dones han de poder accedir a qualsevol ministeri.
¿L’Església actual és misògina?
La definició de misògina segons el diccionari és “que té aversió, odi a les dones”. La trobo un qualificatiu molt fort que no podria atribuir tal qual a l’Església. No és aversió, ja que hi som i se’ns necessita. Si per misògina entenem que no té prou confiança en les dones, que se’ns discrimina, llavors sí que puc afirmar que en general és així. Com els costa acollir-nos en pla d’igualtat en els òrgans de decisió, acollir les nostres propostes i les nostres crítiques, creure que moltes coses, totes, les podem fer igual de bé o millor que els homes.
¿Considera que els nomenaments de dones fets pel papa Francesc en els darrers temps són insuficients?
Ens hem alegrat molt d’aquests nomenaments. El papa Francesc està fent petits passos en aquesta línia d’inclusió de la dona. Crec que no en fa més per l’oposició que rep de tantes bandes, de tant masclisme com té a l’entorn. Valorem aquests petits passos però son totalment insuficients! Morirà i morirem en l’intent si no es donen passos més agosarats i més ràpidament. Jo ho vull veure.
¿Creu que aquesta revolta de dones a l’Església és imparable?
Crec que sí. Serà imparable! No farem marxa enrere. La revolta es va estenent com una taca d’oli. L’acte reivindicatiu del passat 5 de març s’ha portat a terme a 21 diòcesis de l’Estat i cada any se n’hi afegeixen més.
¿Tenen complicitat amb feministes alienes a l’àmbit catòlic?
Els col·lectius Catholic Women Council, Voices of faith, Revuelta de Mujeres,… amb qui ens relacionem, coordinem i participem en les seves propostes, mantenen relació amb col·lectius feministes d’altres Esglésies cristianes i d’altres confessions. També participem en debats i Jornades amb dones d’altres confessions. A escala individual, moltes de nosaltres ens relacionem amb dones creients i amb no creients i debatem sobre aquest tema. Sabem com en la inclusió de la dona, altres Esglésies cristianes van més endavant que l’Església Catòlica i les mirem amb certa enveja. També tenen, però, els seus problemes.
Hi ha qui es demana per què les dones s’entesten en seguir formant part d’una institució en la qual se senten discriminades. ¿Què n’opina?
Som Església, és casa nostra! Tristament moltes n’han marxat, però és des de dins, sense parar i sense cansar-nos, que hem d’anar aconseguint el que és just, urgent i necessari que canviï ja. Quants poblets on no hi ha preveres homes, les dones mantenen la porta de la parròquia oberta, es reuneixen i mantenen viu el caliu de la fe en aquells indrets.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
Setembre / Octubre de 2024