Església “cranc”: l’utilització de la religió per a interessos polítics

Estem observant com sectors de l’església europea estan segrestats per la dreta i extrema-dreta política. No és nou que hi hagi part de la població que  en  situacions de crisi social global com la que vivim, desencantats de les polítiques de la dreta moderada i de l’esquerra que no donen resposta, ni alternatives a la gran desigualtat i a la depredació de la natura, i els seus problemes quotidians, es decantin per “solucions” d’extrema-dreta, que sembla que els hi dona seguretat i identitat. Tampoc és nou que l’extrema-dreta tingui la funció de frenar i evitar els canvis proposats i treballats pels moviments socials alternatius, que perceben com a caos i catàstrofe que cal evitar. Així s’oposen a tota possible revolució social en favor de les víctimes de les injustícies socials. Ni tampoc és nou, la utilització de la religió al servei dels propòsits de la dreta i de l’extrema-dreta, convertint així qualsevol tradició religiosa o espiritual i fins i tot cosmovisional en pseudoreligió i funcional a favor del sistema capitalista vigent, assassí de la vida, de la natura i dels humans.

De nou part de l’Església catòlica està caient en aquesta trampa.

Actualment tenim un bisbe de Roma, clarament a favor de la igualtat i contra la pobresa, a favor d’un respecte al medi ambient i en contra de tota depredació  ecològica. És a dir, col·locat en una perspectiva que podríem anomenar “d’esquerres”.

Després tenim uns bisbes, que majoritàriament (especialment a Espanya i també en altres  indrets del món) que si no són de dretes o d’extrema-dreta (alguns ho són)  toleren l’entrada de persones de dreta o d’extrema-dreta en els seminaris, permeten celebracions i actes de laïcat també ben dretà (alguns ben joves). Bisbes i cardenals que frenen posicions de laïcat que està d’acord amb el papa Francesc. Fins i tot estan denunciant directament el pensament del papa. Com escriu Pere Codina en El Pregó núm. 620 d’octubre del 2023: “… hi ha conferències episcopals que  no comparteixen l’esperit renovador del papa… il·lustres purpurats proclamen en veu alta la seva oposició a Francesc. Hi ha aquests quatre cardenals (Brandmüler, Burke, Caffarra, i Meisner)… i podríem afegir a: Viganó, Sarah, Zen Ze-kiun…”. Algunes minories de bisbes (per exemple alguns alemanys) estan per la innovació i renovació evangèlica  de l’església i per una organització eclesial més participativa i democràtica.

Un bon conjunt de capellans són de dreta i fins i tot d’extrema-dreta, o com a mínim tradicionalistes, ancorats en unes litúrgies solemnes i pietistes, que promouen un individualisme espiritualista i s’allunyen de l’acció social transformadora, reduint-la al paternalisme  assistencialista.

Finalment, ens trobem amb un laïcat que podríem subdividir en tes sectors:

D’una banda, uns laics de dreta i extrema-dreta (alguns fins i tot militants i connectats internacionalment, amb entitats i grups clarament feixistes) que són col·laboradors amb els capellans i bisbes de la mateixa ideologia. Són ben actius en frenar el canvi social, nostàlgics del sistema de “cristiandat”.

D’altra banda, un laïcat indiferent que es defineix apolític (el que vol dir de dretes, de la dreta sociològica) que fruit de la infantilització de segles promoguda per part de la mateixa Església catòlica, han esdevingut persones submises al que diu el capellà que els hi toca a la parròquia o a la institució a què estan adherits. Col·laboren, per tant, amb els capellans  o són totalment passius, i fan la seva vida, i viuen una vida religiosa individual poc comunitària i amb poques repercussions socials.

I, finalment, un conjunt de laiques i laics actius, responsables de la marxa de la societat i de l’església, que podríem dir en sentit ampli, d’una cosmovisió d’esquerres. Molts han estat acompanyats per capellans i bisbes d’una línia molt més oberta. Algunes persones d’aquest sector, ja són grans, altres ens han deixat. Formen part de moviments d’acció catòlica, de petites comunitats, de grups actius a les parròquies, o d’associacions, fundacions i institucions d’un cristianisme d’alliberament. Alguns (sobretot algunes) intenten impotents, resistir dins les parròquies, enfrontant-se amb el capellà i continuar fidels i actius en l’àmbit parroquial. Altres, o ja no s’hi han mogut mai, o han quedat decebuts, i cansats (i fins i tot exclosos) i han deixat de lluitar dins les parròquies, i segueixen en grups que es fonamenten en l’aliment de la reflexió de l’evangeli vinculant-lo amb la seva vida. Aquest sector connecta perfectament i se sent recolzat pel papa actual.

Aquest mapa eclesial m’ha fet pensar que actualment a l’Església Catòlica (si ens subscrivim a Europa), tenim dos grans braços, musculats, forts, potents: el del papa que té una forta influència en una Església jerarquitzada, i un laïcat (sector tercer) que segueix la mateixa línia, al costat d’alguns capellans i bisbes. De fet, el papa ha recollit i ha sabut captar tot aquest gran sector eclesial. Són els llargs i ampul·losos braços-pinça d’un cranc. I de fet intenten caminar endavant i seguir la missió d’ajudar a descobrir el Misteri d’Amor i Vida que es mou en les persones, en els esdeveniments històrics, en els moviments socials i en la natura.

Ara bé el cos, les brànquies, el cor, el cap i les potes del cranc estan dominats pels comandaments intermedis, és a dir, els bisbes i capellans i una part del laïcat (primer i segon sector indicats). I per més que els grans braços-pinça intentin encaminar-nos cap a un horitzó més evangèlic, més humà, i més social, els comandaments intermedis, com sabem en totes les institucions, tenen poder i manen, orienten, condicionen i marquen els viaranys a seguir, o sinó, fins i tot poden manipular i entrar en les consciències i conviccions.

En definitiva, si els dos braços-pinça no fan més pinça i van conscienciant les brànquies, el cor, el cap i les potes del “cranc eclesial”, aquest cranc encara anirà enrere.

Quim Cervera i Duran
Ex-capellà, llicenciat en teologia i en sociologia