Un dia de febrer

Una parella d'enamorats s'abraça davant un bosc poblat de vegetació - Freepik
Una parella d'enamorats s'abraça davant un bosc poblat de vegetació - Freepik

Demà serà quinze i ja haurà marxat Sant Valentí amb tot el seu embolcall conceptual, però ho farà amb els sentiments amorosos de cadascú (potser) més renovats que el dia tretze.

Catorze de febrer. I, com cada any, es tornen a “celebrar” dues actituds humanes com ara l’estima i l’admiració per algú altre, principalment envers una parella sentimental, mentre els #johocelebrototlany i els que opinen (¡amb bon criteri!) que el factor religiós ha quedat ocupat pel mercantilisme i la publicitat mantenen el seu parer de no convertir en una altra cosa un dia com el de Sant Valentí i viure’l amb completa naturalitat. Sigui com sigui, avui, catorze, torna Sant Valentí, i ho fa enmig de guerres al món, ovnis sobrevolant els Estats Units i pujades i baixades del mercuri a tota la península. La finalitat, convertir l’estima cap als altres en una actitud que generi “impulsos creatius i gratuïts”, en paraules del papa Francesc en un tuit de l’agost passat que es va fer viral en pocs segons.

Demà serà quinze i ja haurà marxat Sant Valentí amb tot el seu embolcall conceptual, però ho farà amb els sentiments amorosos de cadascú (potser) més renovats que el dia tretze. Així és com ho defensava el mateix pontífex fa nou anys, havent iniciat el seu pontificat, davant de vint mil joves a punt de casar-se cristianament a la plaça de Sant Pere del Vaticà, referint-se a la necessitat de generar, en la creació d’un camí amorós dual, “un treball artesanal, d’orfebreria”. I no es pot ser més artesà que posant tots els sentits en joc en la consecució d’un objectiu immaterial i desitjat com aquest; el que vinculi, per naturalesa humana, els nostres sentiments positius envers algú altre. Una filosofia de l’amor a gran escala que dubtosament es pot acabar engolint i entenent completament en un sol dia, com el de Sant Valentí, com ens diria també el Sant Pare.

Avui ens mourem per la motivació social d’una celebració anual que ens porta a testimoniar que l’amor perviu dins de cadascú i pot aflorar quan ho volem, però sempre hi és, en menor mesura, en la quotidianitat i en els fets més simples. Hi ha pocs sants que vulguin representar un fenomen tan elevat i transcendent com aquest i, lògicament, Sant Valentí, a pesar de l’esforç, adquireix un valor simbòlicament apreciat per la majoria.

Aquest cap de setmana, el periodista cornellanenc Jordi Évole entrevistava els músics, també catalans (¡i de Cornellà!), que formen el duet Estopa en el seu programa dominical, i, en una de les respostes, un dels entrevistats, confessant-se davant la barra d’un bar de carretera, creia que havia dit poques vegades a la seva vida que estima el seu germà. La dissertació emocional del músic va emocionar Évole, que, en obtenir el torn de paraula, va respondre que ell, mai, ¡mai de la vida!, cometria l’errada de no dir-ho. Tots dos, com ocell sense niu, van representar, en aquell moment, l’esperit d’una part i l’altra de la nostra societat: la que estima i s’esforça a dir-ho i la que, tossudament i cegament convençuda, viu estimant els altres sense verbalitzar-ho, sense traslladar-ho a les lletres. Perquè “estimar” en té set, de lletres, però també milions de conseqüències.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier

Comparteix

Contingut relacionat