L’evangelització, una missió no fàcil

Un dels missatges més accentuats en la nostra Església d’avui és la importància de la seva dimensió evangelitzadora, la necessitat d‘entendre l’anunci de l’Evangeli com un dels aspectes constitutius de la identitat de les comunitats cristianes. Qualsevol aportació en aquest tema contribueix a aprofundir la mateixa identitat de l’Església.

En l’activitat evangelitzadora s’hi poden distingir dos pols: per una banda, l’Església que evangelitza, i per l’altra la gent d’avui, beneficiaris de l’anunci evangèlic. La meva impressió és que el primer pol està molt desenvolupat, però no l’altre. Fàcilment, podem trobar en el discurs eclesial intervencions sobre la importància de sentir-se enviats a una missió, la necessitat d’integrar la dimensió evangelitzadora en l’autocomprensió de les comunitats cristianes i la urgència d’una missió en la qual es juga el present i el futur de l’Església; i al seu costat l’exhortació a tots els membres de les parròquies, dels grups, de les entitats eclesials a alimentar el fervor missioner, anant, com diu el papa Francesc, fins a les perifèries.

En canvi, el pol de la gent d’ara està molt menys estudiat. Quan se sent parlar de l’“anunci de l’Evangeli”, fa la impressió que hom s’imagina un sermó o una conferència on s’anuncia l‘amor salvador de Déu i la Pasqua del Senyor. Però tots sabem que l’anunci de l’Evangeli als allunyats no es pot fer d’aquesta manera. Doncs, ¿com cal fer-lo? S’ha d’elaborar un pensament sobre el camí que l’Església proposa al món d’avui, a les persones de vint, trenta o quaranta anys, als que són cridats a la conversió i la fe. Hi ha pocs estudis i pocs debats sobre la manera com cal aproximar-se a la gent d’avui, amb la seva manera de ser, els seus interessos, les seves grandeses, les seves febleses.

Feia uns anys es parlava de la nostra societat com a postcristiana. Crec que cal recuperar aquell discurs. Vol dir que el nostre occident era sociològicament cristià; va omplir Europa de catedrals, esglésies, capelles, noms, art, tradicions, festes, costums de signe cristià. Aquest clima s’ha acabat, i ara es pot dir que Europa no és cristiana, especialment la nostra Catalunya. Però pròpiament no és cristianament neutra. Queden un munt de signes, costums, festes, noms cristians; la gent d’ara sent notícies sobre el papa, l’Església, les festes de Nadal o la Setmana Santa, ha vist pintures religioses romàniques o barroques, ambdues prou allunyades de la sensibilitat actual.  ¿Quin camí ofereix l‘Església a aquesta societat per a acostar-se a la fe? I potser encara més complex, què vol dir pròpiament creure per a aquestes persones que valoren els drets humans, la justícia o la pau, saben coses de la tradició cristiana, critiquen l’Església i sospiten dels moviments socials catòlics. Sense oblidar que en el nucli central hi ha el misteri de la crida de Déu a la vida, i la resposta, d’acolliment o rebuig, de cada persona i cada grup humà, misteri que el Concili Vaticà II va reconèixer humilment que es realitza “per camins que només Déu sap” (GS 22e).

Quan els nostres responsables eclesials ens impulsen a l’evangelització del nostre món allunyat de la fe, no poden oblidar que se’ns remou alguna cosa molt profunda, perquè aquest món poden ser els nostres coneguts o la nostra mateixa família. Cal ajudar d’alguna manera aquestes comunitats en una tasca tan delicada en què es juga el mateix misteri de Déu Salvador.

Gaspar Mora
Prevere de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Doctor en Teologia