Del consens a la coerció

Tots els estats actuen, per facilitar la convivència o controlar la població, en una tensió dialèctica entre la coerció (multes, presó, aparells policials, militars…) i el consens (a  través de la socialització promoguda per les famílies, les escoles, el treball, el teixit associatiu i les institucions, i també amb pactes, votacions, eleccions, cultura).

En els països amb règim dictatorial, la dimensió coercitiva domina sobre la del consens. En els països de règim democràtic, la dimensió de consens domina sobre la coercitiva que sempre també existeix.

Actualment, observem als Estats Units, país democràtic, com augmenta la dimensió coercitiva, com si volguessin imitar a la Xina, país autoritari, en el qual la dimensió coercitiva és també força important. O imitar a Rússia, que encara que es vulgui autoreconèixer com país democràtic, no deixa de seguir la tendència autoritària de la tradició imperial russa.

A Europa i a Espanya l’augment de la despesa militar va en connexió amb aquest augment de la seguretat i de les dimensions coercitives, encara que siguin justificades per la por a possibles “enemics” exteriors.

A Catalunya, fa poc, hem assistit a un augment de la dimensió coercitiva, en la voluntat de col·locar Mossos d’Esquadra a les escoles, i fins i tot en convertir-los en “espies” d’assemblees sindicals —que no ha estat un cas aïllat sinó que fa temps que se segueixen aquests comportaments rutinaris i operatius—. El fet d’oferir l’estatus “d’autoritat” als funcionaris de vigilància en els Centres Penitenciaris segueix la mateixa tendència.

En comptes de posar més psicòlegs, educadors i treballadors socials, sociòlegs, i mestres especialitzats en les escoles i centres penitenciaris (dimensió de consens, clarament més democràtica) s’incrementa el nombre de persones i de les funcions de seguretat coercitiva. I es fa manipulant i enganyant la població, amb discursos legitimadors i justificadors fonamentats, com sempre fan els Estats, sobre la por i la possibilitat d’una futura o present inseguretat, ben incerta. Ja fa un temps que es dediquen a crear un ambient que condueix part de la població a demanar més vigilància, més control i més coacció. A la vegada el cost econòmic immediat i de futur dels comportaments i institucions coercitives és més alt. Si els recursos s’adrecessin a la dimensió per crear consens (educació, formació, cultura, escolta i diàleg). Així igualment passa amb la despesa per la guerra, per sobre de la despesa dedicada al diàleg, la negociació i al pacte. El preu que el país i el poble pagarem per aquest tipus de decisions, en un futur més o menys proper, serà alt.

Quim Cervera i Duran
Excapellà, llicenciat en Teologia i Sociologia