El Jesucrist de Leonardo Boff

Va ser fa molts anys, quan jo era militant de la JOC. Una companya em va mirar amb sorpresa quan vaig manifestar la meva incomoditat amb l’afirmació que Jesús era la llum del món. No és que em semblés incerta. El meu problema és que la trobava massa vaga i inútil si no s’explicava amb claredat què es volia dir realment. Per al meu bé o per al meu mal, el meu caràcter és aquest. Envejo els qui creuen amb confiança sense convertir la seva fe en un desafiment per a l’intel·lecte.

Suposo que altres llegiran Leonardo Boff com una experiència espiritual. Jo, per contra, m’he enfrontat al seu últim llibre, Jesús y su Dios-Abba, com qui afronta una qüestió epistemològica. Com tothom sap, l’autor, un dels teòlegs de l’alliberament més importants, s’ha distingit per defensar una fe compromesa radicalment amb la causa dels desfavorits. Això és, sens dubte, heroic. El que em passa és que no sóc capaç que això em sembli suficient a l’hora de decidir sobre la validesa o no d’un enunciat.

En aquesta petita cristologia seva, Boff estudia l’experiència de Déu que va tenir Jesús. El seu vincle crida la nostra atenció per la seva sorprenent familiaritat: l’anomena “papà”. No en va, se sentia el seu fill estimat i veia en Ell no un jutge sever, sinó una realitat que era tot bondat i tendresa: el mateix que una mare. Es tracta d’un Déu que, efectivament, posa atributs tant masculins com femenins.

D’aquesta manera, el nostre teòleg trenca radicalment amb el biaix patriarcal de la teologia tradicionalista i amb una història de segles en què la fe s’ha expressat amb un llenguatge masculí. Ens trobem així amb una aposta decidida per unir cristianisme i feminisme. Això implica la desmitologització de tants principis rancis que s’oposen a la igualtat de gènere en el si de l’Església. Déu, d’aquesta manera, vindria a ser com un gran úter que ens acull.

Tot això no són només teories, sinó idees capaces de canviar la nostra vida. A partir d’aquí deixa de tenir sentit un model d’Església en què els homes manen i les dones es limiten a obeir. Per què la dona pot ser mare d’un sacerdot o d’un bisbe però no exercir mai aquestes funcions?

No obstant això, algun dubte ens assalta malgrat la bona intenció de l’autor. Si és cert que la religió del Pare és la de l’infern i la de la Mare la de la misericòrdia, ¿no estem aplicant a la transcendència uns prejudicis antics segons els quals l’home és força i la dona misericòrdia?

Com en tota cristologia, la resurrecció ocupa un espai decisiu. Jesús va ressuscitar a una vida del tot nova en què el cos va assumir les característiques de l’esperit i l’esperit les del cos. D’aquesta manera, l’home palestí del segle I d.C. es converteix “en el Crist còsmic que penetra tot l’univers”. Des d’aquesta perspectiva, la resurrecció implica una insurrecció contra la injustícia del món. Té lloc cada vegada que la solidaritat s’imposa a la lògica de la dominació.

El que se’ns diu és que, en el supòsit que hi hagués hagut una càmera a la tomba de Jesús, no hauria gravat res. La resurrecció no es podria confirmar empíricament perquè se situa en un altre nivell de realitat. Només la podríem copsar a través dels ulls de la fe.

Crist, des d’aquesta perspectiva, no hauria acabat encara de ressuscitar. Parlem de quelcom que no és només personal, sinó que abraça tota la humanitat. La resurrecció es completarà quan tota la humanitat i el cosmos arribin també a la seva plenitud. Boff sembla insinuar que som nosaltres, els éssers humans, els qui ressuscitem Jesús. La gran qüestió és com pot ser, alhora, Déu, si no és autosuficient.

Un altre tema controvertit és la relació entre resurrecció i història. La primera té lloc, de manera incipient, “sempre que triomfa la justícia sobre les polítiques de dominació”. Prenguem-nos un instant per reflexionar: ¿No és això reduir la transcendència a simple història? Què fem, en aquest cas, amb Auschwitz?

La Cristologia, per a Boff, es basa en el Jesús de la història. Té raó en part. Atès que Déu s’encarna en la història, qualsevol plantejament de fe s’ha de basar en la persona concreta que va viure fa dos mil anys. Ara bé: se suposa que, per a un creient, el Jesús de la història i el Crist de la fe haurien de ser exactament el mateix.

¿En què consisteix, en definitiva, la teologia del brasiler? Cita amb aprovació Dostoievski quan l’escriptor rus afirma que, entre la veritat i Crist, prefereix la veritat. Però, segons l’Evangeli, entre l’una i l’altre existeix una identificació completa. Recordo la indignació de la classe quan el professor va suggerir que ell continuaria creient en la resurrecció encara que es trobés el cos de Jesús. Tots intuíem que la fe, encara que no és ciència, no hi hauria d’estar en contradicció.

En ocasions, el que trobem en Boff són formulacions més o menys poètiques però no conceptes rigorosos. Què vol dir, per exemple, que Jesús estava “potencialment” present en la matèria anterior al Big Bang? Si es refereix al Fill com a segona persona de la Trinitat, l’autor està suggerint que encara no era. Ens preguntem si Déu comença amb el Big Bang i deixarà d’existir amb el Big Crunch.

Cal concedir-li a Boff el mèrit d’intentar actualitzar la teologia. El que no està tan clar és si, pel camí, es perd més del que es guanya. Encara que també pot ser que caiguem en un excés d’objectivisme. En el fons, ens agradaria saber i no només creure.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1