‘Foc Nou’, una porta oberta

Quan tens vint-i-un anys no saps res de res. Quan en tens quaranta-quatre tampoc, però als vint-i-un la ignorància és enorme. També ho són l’ambició, les ganes d’aprendre, de fer coses, d’inserir-te en la vida adulta. D’escriure i publicar. I de vegades, et trobes que algú t’obre una porta. Això va ser Foc Nou per mi: una porta que se’m va obrir perquè algú va creure en mi.

Parlo de l’any 2001. La casa la dirigia Jordi Llisterri, que a més de director de Foc Nou portava la gerència de l’empresa. Hi havia encara Llorenç Gomis i Roser Bofill. I Joaquim Gomis. I Francesc Romeu. I Jordi Pérez Colomé. I Toni Comín. I Marta Masdéu. I Sònia Poch. I Manolita Galán. I Anna Roig. I Joan Salicrú. Tots ells, i altres que em deixo, constituïen aquells anys la família d’El Ciervo i Foc Nou.

Jo havia conegut Jordi Llisterri no sé si a Signes dels Temps de TV3 o a la Junta de l’associació Cristianisme al Segle XXI. Un dia, em va telefonar i em va proposar escriure mensualment una columna a Foc Nou. Em va dir que Joaquim Gomis havia llegit un text meu i li havia agradat. L’encàrrec em va fer molta il·lusió. Va ser una de les meves primeres feines intel·lectuals remunerades. Poc després em va demanar participar en la correcció lingüística de la revista. Ho vaig fer durant uns quants anys.

Jo era un col·laborador extern i, per tant, no havia d’anar físicament a la redacció. Però aquells anys recordo haver-la freqüentat bastant. Eren dos pisos del carrer Calvet, units. Un rebedor amb les parets farcides de llibres, la secretaria a mà dreta, dos despatxos de la redacció (recordo Roser Bofill renyant-me perquè feia els articles massa llargs i me’ls havia de retallar, Jordi Pérez explicant algun acudit, Marta Masdéu compaginant concentrada…) i un passadís a l’esquerra que donava a una sala de reunions i a un magatzem. Tot era modest i funcional. A mig matí, la redacció parava per esmorzar: així, tots es regalaven una estona diària de conversa informal. Algun cop que hi havia coincidit m’havien fet compartir aquells moments de distensió.

A tots, i molt en particular a Jordi Llisterri, els dec molt. Des d’aquí el meu agraïment.

Ignasi Moreta
Editor de Fragmenta
@IgnasiMoreta