Joan Morera SJ: “Creure en Déu implica comprometre’s amb el món”

Llicenciat en Teologia Bíblica a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, amb una tesi que compara la noviolència del Servent Patent d’Isaïes i de Jesús de Natzaret, el jesuïta Joan Morera (Tordera, 1983) és una de les veus més destacades de l’Església en l’estudi i la divulgació de la noviolència cristiana. La seva trajectòria en dona fe: autor de Diàleg de sords? Pedagogia per reconciliar conflictes (Claret, 2009), Morera ha publicat també el Quadern 207 de Cristianisme i Justícia Desarmar els inferns: practicar la noviolència de Jesús avui, i és integrant del Grup de Treball en Noviolència Cristiana, que ha produït els materials didàctics per a entrenament noviolent de grups “Mou la noviolència”, dirigits a públics d’edats i perfils variats. 

El diumenge 18 de setembre de 2022 els seus convilatans van sentir el seu escalf en la primera missa que va celebrar a l’església de Sant Esteve. “Penso que hi ha d’haver un moment per dir gràcies. Per a mi aquesta missa inicial ho va ser”, confessa. El dia abans, 17 de setembre, va ser ordenar sacerdot, a l’Església de Santa Maria de Verdú, lloc de naixement de Sant Pere Claver, patró dels jesuïtes de Catalunya. Actualment viu a la comunitat de Jesuïtes Lleida.

¿Per què aquesta primera missa a Tordera?

Quan era petit, a l’església de Sant Esteve hi feia d’escolà, vaig animar moltes misses amb la guitarra, i de la comunitat parroquial i dels feligresos he rebut sempre molta estimació. Hi ha gent que encara anima els cants, com la Cristina Pons, que és molt activa a Càritas, la ràdio i la catequesi; com la Dolors Pignatelli, que va ser catequista meva; o com la Teresa Reyner. He compartit formació d’escolans amb bons companys, com l’Ivan Camps. Per a mi aquesta missa ha estat una forma d’agrair-ho a la comunitat de Tordera.

¿Quin és l’origen de la teva vocació?

Vivia l’ambient cristià de casa, i cap als tretze anys vaig començar a sentir per dins un camí de felicitat per ser capellà, que no entenia. Em van portar al Servei d’orientació vocacional de Girona. Seguia la fe d’una manera molt tradicional, fins que arran d’un Curset de Cristiandat jo mateix vaig decidir ser capellà. Però el seminari era molt litúrgic, i jo sentia que tenia un cor més missioner, amb ganes de donar respostes àgils als problemes d’avui. Crec que hem d’estar del tot implicats en la realitat, com ho va fer Jesús: temes com el desarmament, la cultura de la pau, el compromís ecosocial i l’ajuda als més pobres són camins actualitzats del Regne de Déu que anhelava.

¿Els teus pares pensaven que seguiries el camí de la vida religiosa?

A l’inici no, ningú imaginava aquest camí, que va prendre forma quan vaig fer els vots de pobresa, castedat, obediència a Loiola el 2011. Jo creia que l’obediència seria per a mi un pilar massa estricte, però vaig descobrir que la Companyia de Jesús l’entén en diàleg i des de l’estima. Als primers exercicis a Manresa, amb en Xavier Melloni, vaig sentir una confirmació que llegia orientada a ser Missioner d’Àfrica, i per això vaig anar a Tanzània. A casa va haver-hi tensió, no veien clar que fos missioner. Vaig fer un any més de discerniment, escoltant els moviments interiors per anar descobrint la voluntat de Déu, i sentia pau imaginant-me jesuïta.

¿Quin va ser el pes de la família a l’hora de marcar-te el teu camí de fe i de servir a pobres i oprimits?

El pal de paller va ser la meva mare, Montserrat Perich, catequista de sempre a la parròquia, i també l’oncle capellà diocesà de Girona, Josep Perich, que m’ha transmès la sensibilitat de Jesús pels últims. La meva àvia i mare dels dos, Dolors Serra, era la font de la fe a la llar. A la família hi tenia referents: un tiet besavi capellà diocesà, en Salvador Sans, i un altre de jesuïta, en Francesc Serra; les meves tietes Montserrat i Conxita, religioses de la Immaculada Concepció en una leproseria del Senegal… A banda dels familiars, les Germanes Carmelites Vedruna que m’han educat molts anys, o en Jordi Font, rector del seminari de Girona, el qual em va impregnar l’amor per la naturalesa des de la fe. En la meva darrera etapa al seminari vaig descobrir importants figures noviolentes de la història com a font d’espiritualitat d’un Déu compromès amb el present.

¿Com vas viure l’ordenació presbiterial a l’Església de Santa Maria de Verdú?

Va ser molt bonica. Amb la pregària d’ordenació i la imposició de mans, l’arquebisbe Joan-Enric Vives em posava en comunió amb la missió dels apòstols, i també vam afegir al ritual una part nova: em vaig descalçar per visibilitzar la cura de la creació, i em van posar un anell de fusta fet per dones de les comunitats indígenes de l’Amazones, perquè el capellà ha de comprometre’s a ser veu dels sense-veu.

M’ha fet molta il·lusió haver estat ordenat precisament en aquest gir del segle XXI: secularització i envelliment. Necessitem més que mai comunicar el tresor de l’Evangeli a les noves generacions, ser testimonis de l’amor de Déu enmig de tanta gent que busca espiritualitat i no troba, que lluita perquè el món sigui menys violent. En la mesura amb què la malaltia que m’han diagnosticat fa cinc anys em deixi, vull seguir Jesús servint a les persones oprimides per violències en el món.

¿Vas cap allà on havies decidit?

Interiorment em sento anant cap allò que sóc, però ha estat un camí llarg. La preparació per aquesta ordenació presbiteral es remunta al 2004, quan vaig entrar al seminari. Ara ha arribat com una cosa natural, sense pressa ni remor: em genera molta pau. Agraeixo a Déu i a la Companyia de Jesús que m’han format amb molta qualitat. Malgrat tot, no sento que el sacerdoci sigui el centre de la meva vida: per als jesuïtes el nostre centre és la configuració amb Jesucrist a través dels vots religiosos, i malgrat les meves fragilitats és com intento seguir-lo.

¿Què és el que més t’atreu de la Companyia?

‘Creure en Déu és un acte polític’, afirma Joan Morera

L’autenticitat en mantenir l’antena buscant la voluntat de Déu. Crec que el gran tresor dels jesuïtes són els Exercicis espirituals. En els primers que vaig fer abans d’entrar a la Companyia, vaig copsar els tres eixos de la meva vocació: Bíblia, pobres, i noviolència: una manera de viure a la que crida Déu, desarmant i reintegrant els violents a còpia de creativitat i generositat. Vaig entrar-hi volent-me dedicar als pobres, i ara estic descobrint Déu en totes les coses. Quan l’escolta és coral, l’obediència pot ser camí desconcertant de Déu. Per exemple, la Companyia m’ha demanat ara dedicar-me a l’ecologia integral, que ja bategava en mi sense jo adonar-me’n. Sento l’important que és en la meva vida prioritzar el que és invisible als ulls, i ho concreto en l’ecologia integral: la comunió d’amor amb tots els éssers de la naturalesa, vetllant pels més vulnerables. Aquest últim curs he estudiat Ecologia Integral a distància des de Manila (Filipines).

¿Per què t’interessa l’ecologia integral?

Ara és una urgència i no una moda. En el curs que he fet a Manila he après física quàntica, que m’ha ensenyat a entendre com n’estem de connectats, amb la natura. A diferència de la newtoniana, que presenta un món fet de peces, la física quàntica ens explica que el cosmos està teixit diferent: tots som interdependents. Maltractant la natura, violentem els pobres, i maltractant els pobres, violentem la natura. A Laudato Si’, el papa Francesc ja parla d’aquesta connexió. L’ecologia integral ens ensenya que hi ha d’haver reconciliació amb Déu, amb el/la germà/na, i amb la creació.

Durant aquesta conversa t’has referit a la malaltia que pateixes. ¿En vols parlar?

I tant. La societat actual només ens ensenya estereotips de persones perfectes i amb bona salut. Hi ha molta gent que pateix i també ens hi hem d’apropar per acompanyar-los. La meva és una malaltia genètica rara coneguda com a Síndrome d’Ehlers-Danlos, i fa que el col·lagen que té el cos sigui defectuós, com si la cola que uneix els òrgans no funcionés. Això m’imposa uns reptes físics que m’impedeixen poder-me posar a servir com m’agradaria. Acceptar-la ha sigut un procés molt difícil, i els jesuïtes m’hi han ajudat molt tant a nivell afectiu i espiritual com mèdic. Sé que no puc arribar a tot el que voldria, per la poca mobilitat que tinc. Des del dolor, la malaltia és un aprenentatge gran: aprenc a valorar el que som i no tant el que fem.

Encara que molt a poc a poc, el papa Francesc està donant rellevància al paper de la dona en l’Església. ¿Què et sembla?

S’ha avançat més que en molts anys. Però per ara és clarament insuficient. Dins els dicasteris ja hi ha dones. Es van crear dues comissions per avaluar si hi podria haver diaconesses, és un pas interessant que ja apareix al Nou Testament (Rm 16). Jesús desobeïa el masclisme del seu temps tractant amb gran dignitat les dones, i enviant-les a ser testimonis de la seva resurrecció. Però avui encara no poden tenir gaires papers de lideratge o presa de decisions: ni rectores de parròquia, ni sacerdotesses… Les dones haurien de ser iguals que els homes, en l’Església. Encara s’ha d’avançar molt. Tenim massa interioritzat l’androcentrisme, i les visions d’un Déu poderós masculí no ajuden gens. Ens falta humilitat: només cal veure com en la teologia catòlica es parla de l’espècie humana com el clímax de la creació, però la cosmologia actual revela que de fet només som una espècie més de la genealogia, i no serem pas l’última.

¿Com s’ha de separar religió i política com a ideologia?

Creure en Déu és un acte polític. Quan una persona està sofrint perquè no pot accedir a un habitatge digne, això és polític. Això vol una resposta i una implicació, un compromís per part de tota persona cristiana. Es tracta de ser capaços de denunciar tota violència vingui d’on vingui, i es tracta de ser capaços d’alliberar tota opressió vingui d’on vingui, fins i tot de dins dels nostres. Creure implica comprometre’s amb el món.

¿Quin llenguatge caldria trobar perquè els religiosos poguéssiu engrescar més als joves?

Els joves tenen set d’alguna cosa més. El dinamisme de consum no els satisfà. L’Evangeli podria ser una resposta per a ells, si no parteix del dogma. Primer, nosaltres hem de fer un esforç per conèixer el món dels joves i el seu llenguatge. I com Sant Pau, que va aconseguir traduir l’experiència de Déu del llenguatge semític al llenguatge hel·lenista de la cultura on evangelitzava, també nosaltres podríem agafar altres metàfores per comunicar-la millor als joves. Per exemple: Déu és com Internet, Jesucrist és el seu router, i l’Esperit és la wifi que arriba a penetrar tots els dispositius. Hem de trobar la manera d’expressar la resurrecció en una cosmologia del segle XXI, no del segle I.

¿Com s’hauria d’integrar als migrants ?

Hi ha mesures estructurals clares, i la més important seria canviar la llei d’estrangeria perquè fa passar tres anys als migrants a la intempèrie, malvivint abans de poder regularitzar els papers per accedir a una feina.  En una societat en què es necessita gent que treballi i cotitzi, no s’entén que les lleis posin tants pals a les rodes d’aquestes persones. També es podrien fer contractes als llocs d’origen, i invertir més en la integració ordenada de les persones migrants. El tema de l’habitatge és un altre dret bàsic: no s’entén que els polítics no es moguin més, quan diuen que hi ha tres milions d’habitatges buits a Espanya.

Per acabar, ¿em pots fer una valoració del pontificat del papa Francesc?

Quan el van nomenar papa jo era un reticent: els jesuïtes no tenim la missió de tenir càrrecs així. Però ha sigut un regal de l’Esperit. Penso que ha anat fent molta feina: reformes econòmiques a la Cúria, normes contra els abusos, no al “carrerisme”, diàleg interreligiós… Penso que una cosa important que ha fet Francesc és que ha anat posant l’Evangeli i els més pobres en la centralitat de l’Església, tot escoltant les noves formes i llenguatges. Així han nascut aquestes dues grans encícliques que potser seran el seu llegat més important: Laudato Si’, un crit a la conversió ecosocial; i Fratelli Tutti, una invitació a viure com a germans i germanes, a la noviolència i a la reconciliació en el món.

Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr