Menu
25 d'abril de 2024
Corria el mes de juliol del 2021 i Jorge Durán (Blanes, 1991) portava una vida com la de qualsevol jove de la seva edat: estava a un mes de casar-se amb Mikaela, la seva nòvia; treballava, sortia amb els amics, feia esport. Fins que un dia va començar a notar que alguna cosa no anava bé. Se sentia cansat i sense forces, tenia febres i va perdre molt de pes en només uns dies. A l’inici pensava que es tractava d’una infecció per covid, però després de diverses proves negatives es va descobrir que el que patia era un limfoma de Hodgkin, una malaltia per la qual es generen cèl·lules canceroses al sistema limfàtic.
En plena onada de coronavirus, va resultar difícil que els metges estudiessin el seu cas.
Així és, amb això del covid, al principi no em van fer gaire cas a l’hospital comarcal. Aleshores un dia em va venir a veure a casa un amic que treballa al Clínic de Barcelona i, en veure’m tan malament, va portar l’informe del PET-TAC perquè el revisés un especialista a qui coneixia. Aleshores van veure de seguida que es tractava d’un limfoma de Hodgkin i el mateix metge em va trucar per dir-me que fos immediatament per poder fer-me totes les revisions i proves necessàries.
El dia abans de la seva hospitalització feia anys.
Els metges van dir als meus amics que el que tenia era greu i que aquell podria ser el meu darrer aniversari. Jo sentia por, perquè intuïa que allò que venia seria dur, i així va ser. Vaig saber del diagnòstic estant sol, aïllat per les restriccions de la pandèmia. I encara que també vaig sentir cert alleujament en saber per fi el que tenia, el més dur va ser haver-ho de dir per telèfon a la meva mare, a la meva dona, a la meva germana. Allò va ser el que em va fer més mal.
Estava a un mes de celebrar el seu casament i allò no entrava als plans.
No em semblava que fos possible que allò m’estigués passant a mi. Sentia ràbia, així que vaig preguntar a Déu si havia fet alguna cosa dolenta per merèixer aquell càstig. Però sabem que Ell no castiga ningú, sinó que ajuda a superar les coses, i això és el que va fer amb mi.
Vostè és creient i membre d’una de les comunitats evangèliques de Blanes. ¿En quina mesura Déu va ser important per ajudar-lo a fer front a la malaltia?
El càncer et trenca per tot arreu: el cos, la ment… et deixa K.O. Però el que no pot trencar mai és la fe: Déu pot amb tot i a mi m’ho ha demostrat. Hi va haver nits en què vaig estar realment malament, plorant, implorant la seva ajuda. Ell no baixava per tranquil·litzar-me, no; però buscava la manera de dir-me que m’ajudaria. Si no hagués viscut això amb Déu al meu costat, no hauria estat el mateix.
¿El tractament de quimioteràpia va ser molt llarg?
Les dotze sessions van durar vuit mesos. Però el procés es va allargar perquè em baixaven les defenses, i quan això passa cal aturar el tractament, que és molt dur. Les primeres sessions les tolerava bé, estava fort i de bon humor. Però a partir d’aquest punt vaig caure en picat, no em reconeixia: no podia menjar ni beure aigua, ni anar de ventre. Em trobava fatal, no era pas jo.
Però per altra banda, també em vaig portar alguns aprenentatges d’aquelles sessions perquè vaig poder xerrar amb moltes persones, algunes estaven millor que jo i altres pitjor. Algunes es passaven les 4 o 5 hores plorant, i altres rient i animant-te dient que la vida cal viure-la. Vaig conèixer un home que em va dir que li quedaven entre sis mesos i un any de vida; era jove, tenia 46 anys. Li vaig preguntar per què seguia allà rebent sessions de quimio tot i saber que no superaria la malaltia. I em va dir que tenia una nena, i que volia estar amb ella sis mesos més.
Sovint donem massa importància a coses que potser no s’ho mereixen, i és en moments difícils quan aprenem a valorar allò que de veritat importa.
Jo abans de passar per això planificava massa el futur, pensava tenir una casa abans de tenir un fill. Però la malaltia m’ha canviat i ara l’únic que vull és estar tranquil, ser feliç i gaudir del moment, perquè de vegades vivim pensant massa en el futur i el passat. El passat ja està, oblida el que ja està fet, s’ha acabat. I el futur, ja arribarà. El que compta és el present, el dia a dia. Cal gaudir de la vida i tractar de no emprenyar-se, encara que de vegades sigui difícil.
Va compartir la seva experiència a les xarxes socials. ¿Li va servir de teràpia escriure els seus sentiments?
Sí, la veritat és que sí. Jo solia pujar fotos i tal, però no era una persona donada a expressar públicament els meus sentiments. I fer-ho em va ajudar a descobrir la quantitat de persones bones que hi ha en aquest món i que m’han transmès el suport i l’abraçat a través de les xarxes. Va ser tan aclaparador que necessitaré molts anys de vida per agrair tot el suport que vaig rebre. Jo escrivia i sempre intentava trobar un punt positiu a la vida, arran de tot el que m’estava passant; i els altres, alhora, també m’ho donaven a mi. Ha estat recíproc perquè explicant el meu testimoni també digues ànims a molta gent que estava passant per moments complicats.
¿En quin moment va sentir més por?
Sobretot al principi, quan encara no sabia què tenia, ni què podia ser. Després, escoltar la paraula càncer em va espantar molt. Tot i això, també recordo una cosa que em va dir un metge: que hi ha malalties pitjors que el càncer. Una diabetis, per exemple, és per a tota la vida. En canvi, el càncer, si tens la sort de superar-lo, és una cosa que transcorregut un temps, et permet tornar a fer vida normal; com ara, que han passat prop de dos anys i em sento força bé, encara que em fan revisions cada tres mesos. No puc negar que sento cert temor, però procuro tenir present que témer per alguna cosa que no saps si passarà és una ximpleria. No es pot viure amb por.
Diu que el càncer no el pateix només el pacient, sinó que també totes les persones que l’envolten. Vostè ha comptat amb el suport de tota la teva família, i en especial, de la seva dona, amb qui es vas casar el 29 d’agost de 2022.
Mikaela ha estat importantíssima. És una dona impressionant, el millor que m’ha passat a la vida. La meva família ha estat amb mi, els meus amics també, però ella ha estat en tot moment: ha suportat de prop els meus enuigs, m’ha tranquil·litzat en moltes ocasions abans d’entrar a les consultes… Ella és el millor regal que m’ha fet Déu.
¿Què diria a algú que intenta superar el càncer?
Que encara que és molt difícil, que no es preocupi, que la ciència ha avançat molt, i sobretot el més important és que tingui fe. Encara que no siguis creient, et pots aferrar a una altra cosa. En el meu cas, tinc fe en Déu; i durant les dues pitjors setmanes de la meva vida, em vaig lliurar a la seva voluntat, vaig acceptar que si me n’havia d’anar, me n’aniria, però ho faria amb Ell.
Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga
