Els capellans obrers també existeixen

El clergat catòlic sol aparèixer en els mitjans per coses dolentes. Ningú sembla interessar-se per aquells sacerdots que, en lloc de cometre qualsevol barrabassada, lluiten per la justícia. Però, no obstant això, són allà. Penso, per exemple, en els “capellans obrers”. Suposo que, a més d’un lector, la pròpia denominació li semblarà sorprenent, si no contradictòria. Tenim aquí un tipus de capellà que no es conforma amb treballar per al poble. Vol ser poble. Una cosa que no s’aconsegueix en la seguretat de la parròquia, sinó defensant un lloc de treball com qualsevol fill de veí.

Aquest moviment religiós va néixer la França de 1944 amb l’objectiu d’aproximar l’Església a la classe treballadora. Un any abans, Henri Godin i Yvan Daniel van publicar un llibre de gran impacte amb un títol provocatiu: França, país de missió?. Al seu judici, les eines clàssiques d’apostolat, com la parròquia o la JOC (Joventut Obrera Cristiana), no servien per a evangelitzar a amplis sectors del proletariat.

Desitjosos de donar testimoniatge de la seva fe entre la classe treballadora, diversos capellans van decidir guanyar-se el pa amb un treball manual per no sentir-se paràsits socials. Per desgràcia, Pius XII va tallar en sec l’experiència en prohibir al clergat aquest tipus de vida  amb caràcter permanent. A partir de llavors, qualsevol religiós que desitgés viure com un treballador hauria de fer-ho per un temps forçosament limitat sota l’atenta mirada dels seus superiors eclesiàstics. Les reformes del Concili Vaticà II, per fortuna, van fer possible la conciliació del ministeri sacerdotal amb un ús de caràcter civil.

A Espanya, el primer capellà obrer del qual tenim notícia va ser un basc, el jesuïta David Armentia. Durant diversos anys, Armentia, consiliari de la HOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica), havia dut a terme un treball assistencial en una barriada pobra de Bilbao. Però no se sentia satisfet, ja que seguia sense formar part del poble com un més. Havia de fer el pas d’entrar a treballar en una fàbrica perquè els treballadors ho consideressin dels seus. El 1963, el Bisbe de Bilbao li va autoritzar a complir aquest desig treballant cinc hores al dia.

A l’Espanya dels seixanta, un plantejament semblant no es comprenia amb facilitat. Per això, algun empresari es va negar a tenir com a empleat a un capellà per no “col·laborar en la degradació social del sacerdot”. Molts bisbes, al seu torn, tampoc entenien la novetat. El de Logronyo, per exemple, va desaprovar que Ricardo Gil desitgés compatibilitzar el seu ministeri amb el treball de peó: “Aquest tipus de capellans obrers que vostè vol ser, que va començar a França com vostè sap, no són ni els que l’Església necessita, ni el poble els vol”. L’afectat li va respondre que, de totes maneres, prosseguiria amb el seu projecte. Anava a viure del seu treball.

Gil va triar la branca de la construcció perquè la seva formació, exclusivament intel·lectual, no li permetia exercir un altre ofici. Després de prop de mig any com a peó, va realitzar feines agrícoles a l’agost i al mes següent es va incorporar a una fàbrica d’envasos metàl·lics, la Metalgráfica Logroñesa. Va optar per aquesta forma viure, segons confessió pròpia, perquè rebutjava la dependència de l’Església respecte als pressupostos de l’Estat: “l’haver de cobrar, com es deia, de l’Estat em semblava una cosa antievangèlica, antitot, i vaig veure que primer havia de trencar amb la meva dependència econòmica”.

Els capellans obrers renunciaven, doncs, als privilegis derivats de la pertinença a una Església acaronada pel franquisme. Els seus mitjans de subsistència ja no procedirien de la paga de l’Estat, ni de l’administració dels sagraments (bodes, batejos…). Així, s’allunyaven de les parròquies però se sentien fidels a un plantejament missioner, d’anar a buscar els que estaven allunyats de la fe. No tractaven de donar sermons als seus companys de treball sinó d’oferir-los el testimoniatge silenciós d’una altra manera d’entendre l’Església a través dels actes, de la lluita diària braç a braç.

Per a aquest nou tipus de sacerdots, evangelitzar ja no es reduïa a la predicació. Això ja es feia a la parròquia en multitud d’ocasions, com les comunions o els enterraments. Calia anar més enllà i donar testimoniatge de Jesús d’una manera vàlida. No obstant això, la realitat ensenyava que per als treballadors la religió era un aspecte marginal de les seves vides.

Davant l’aparició dels capellans obrers, la reacció dels treballadors va ser diversa. Alguns es van mostrar totalment indiferents: “M’és igual. Abans no creia en ells i ara tampoc”. Uns altres consideraven que es tractava d’una tàctica hipòcrita del clergat, bé amb objectius proselitistes, bé per a guardar-se l’esquena en un futur canvi de règim. Per als més cínics, els sacerdots que s’incorporaven al tall eren ximples per no fer el que feien els altres, viure bé i guanyar diners. No obstant això, al costat d’aquestes manifestacions de desconfiança, també detectem opinions favorables: “Està bé que treballin i no visquin a compte de l’Estat”, “Poden servir d’exemple per a treure’ns del pou en què ens trobem”, “És l’única manera d’arribar a entendre’ns”, “Si tots els capellans fossin iguals, nosaltres seríem a l’Església”.

En les seves respectives ocupacions, els capellans obrers van poder conèixer de primera mà l’explotació del món laboral, amb jornades de deu i més hores a canvi de salaris clarament insuficients. El sistema capitalista acabava deshumanitzant a la persona. Així ho afirmava I. A. Comyn arran de les seves vivències en una fàbrica metal·lúrgica: “Hi havia un procés de producció i, segons sembla, una producció que donava pessetes, això era tot, la resta érem utillatge, despeses (…). En seccions com les que jo estava, on estar més o menys agust no et fa produir més, vivíem el fet de ser màquines”.

En compartir la vida amb els treballadors, els capellans van poder palpar l’anticlericalisme obrer. S’adonaven perfectament que ells, l’Església, eren estranys per al proletariat, del qual ho desconeixien pràcticament tot: “Ignorem com treballa i viu el peó, l’especialista i fins i tot l’oficial; no comprenem els seus problemes ni parlem el seu llenguatge”. Encara pitjor, els obrers els consideraven enemics perquè l’Església estava del costat dels rics, predicava la resignació en lloc de parlar de justícia.

En contrast amb a les postures reaccionàries tradicionals a l’Església, el capellans obrers suposaven una transformació profunda. Per a ells, la “consciència de classe” constituïa una virtut necessària per als obrers catòlics. La seva memòria constitueix, sens dubte, el testimoniatge d’una altra manera de ser Església que trenca amb molts esquemes.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1