Plàcid Garcia-Planas: “Vaig veure més cadàvers en dues setmanes a Ucraïna que a totes les guerres que havia cobert abans”

Quan coneixes al periodista Plàcid Garcia-Planas, reporter de la secció internacional de La Vanguardia, ja veus que és “un llibre obert”. És un home culte que busca o es troba, crec que diria ell, amb històries originals. I sap lligar com els àngels els fets, les idees, l’experiència i la història. Garcia-Planas ha estat guardonat amb el premi a la trajectòria periodística del XVIII Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari.

¿Quina diferència fa entre reporterisme i periodisme?

Per a mi, el reporterisme és l’essència del periodisme. I n’és una branca on caben tots o gairebé tots els tipus de periodisme; una petita entrevista, una descripció, una dada. El reporterisme és trobar la teva pròpia veu. I cada veu té la seva manera de ser rigorosa i honesta.

¿Què és per a vostè el reporterisme solidari?

El reporterisme és solidari o no és. En escriure i descriure el món, et solidaritzes amb ell. I jo no crec en el reporterisme de guerra, crec en el reporterisme. Però el cert és que vaig aprendre a escriure a les guerres. Em dic Plàcid. No vaig buscar la guerra, és la guerra la que em va buscar a mi.

¿Viatjar, llegir tant com puguis, et fan ser més bon periodista?

Sí, però no només. Qui no sap escriure una crònica des de l’Hospitalet no la sabrà escriure des de Kandahar. Viatjar i llegir un llibre ajuda, però no és el més essencial. Pots llegir un llibre o pots llegir un carrer, la mirada d’un altre, pots llegir de moltes maneres i pots llegir moltes coses, no només un llibre. I no cal anar molt lluny.

Llegint els dissabtes els seus Cabaret Voltaire és clar que té capacitat per relacionar idees, fets i història. ¿Aquesta pot ser una de les claus de l’originalitat de les seves històries?

A mi m’agrada molt la història. Ens explica. El reporter, fins i tot sense saber-ho, explica històries caminant sobre la Història. Sense Història no hi ha històries. Tenir moltes experiències acumulades pot ser interessant. Ara bé, s’ha de saber escollir. Hi ha gent que té experiències al davant i no en sap treure profit.

Hi ha molts periodistes estrella, però vostè defensa que el reporterisme és un treball en equip. ¿Per què?

El periodisme és coral o no és. Perquè una crònica surti bé hi ha més gent que hi treballa. Jo atribueixo la meitat de l’esforç al periodista que la signa i la resta al maquetador, a qui escull la foto, a qui titula, a qui edita, a qui t’aguanta les dèries, i tants d’altres. Per això jo sempre dic que el periodisme és coral. Darrer un nom sempre n’hi ha molts altres. De fet, la història dels grans periodistes és la història dels grans editors.

Ja té altres premis. ¿És per a vostè una responsabilitat especial haver rebut el Memorial Joan Gomis en la modalitat de trajectòria?

Coneixia a Gomis per la seva trajectòria com a un dels fundadors de El Ciervo i com a humanista. I tinc l’honor de compartir amb ell un premi, el Joan XXIII de la Pau. Coneixia la seva ètica i ara, a través del Memorial, he conegut la seva estètica, perquè dibuixava molt bé. En aquest cas, el nom fa el premi i no és neutre. El Memorial Joan Gomis porta un nom que t’obliga a ser-ne mereixedor fins al final de la teva vida professional.

El memorial reconeix la trajectòria dels periodistes que intenten posar al centre les desigualtats, per denunciar-ho. ¿Ho veu així?

Quan descrius una injustícia, estàs lluitant contra ella. Ara no patim les fams d’abans, però el món és més desigual. I les guerres, mentre siguem humans, mai s’acabaran. El repte és continuar escrivint i descrivint el món. Sense patetisme d’arrel romàntic. Sense convertir el dolor de l’altre en un pas de Setmana Santa.

¿Creu que persones com Joan Gomis i les entitats convocants del premi, entre elles ‘Foc Nou’, ajuden a defensar des del reporterisme els drets humans?

D’esquerra a dreta: Miquel Peralta (Blanquerna), Carmina Balaguer, guanyadora del premi Joan Gomis en la modalitat d’obra periodística, Plàcid Garcia-Planas, guanyador del premi Joan Gomis en la modalitat de trajectòria periodística

Crec que cada generació té la seva manera de defensar els drets humans. Les generacions anteriors, com la de Joan Gomis, ho feien en funció del seu temps vital i de la seva realitat. T’ho resumiria amb una frase d’un activista rus que treballava en una organització ecològica finalment prohibida per Putin: “No podem escollir el temps que ens toca viure, però sí que podem escollir com viure’l”.

Quan sent que Netanyahu ha matat ja desenes de periodistes palestins locals a Gaza, ¿creu que s’ha de protegir la feina dels periodistes en situació de conflicte?

S’ha de protegir al màxim, però sabem que és impossible perquè una guerra és una guerra. Com dius, a Gaza i igual que a Mèxic i altres països, maten molts periodistes locals, i jo m’hi trec el barret. Ells sí que estan desprotegits quan s’enfronten a la notícia d’una manera tan crua. Si no fos per ells, no coneixeríem l’horror de la guerra a l’interior. Per a mi són periodistes en estat pur. Són un referent elevat. Molt més que nosaltres.

El segon dia després d’iniciar-se la guerra d’Ucraïna ja hi era. ¿Què l’hi va aportar en relació amb altres guerres que havia viscut, la d’Ucraïna?

El que m’ha aportat són morts i més morts. Vaig veure més cadàvers en dues setmanes a Ucraïna que a les dotze guerres que havia cobert abans. Moren, sobretot, soldats. Els dos bàndols ens amaguen la xifra. Vaig arribar el segon dia del conflicte a l’estació de Kíiv. I hi havia centenars d’estudiants africans que estudiaven a Ucraïna i fugien. Fugien d’una guerra entre tribus blanques i les guerres entre tribus blanques són les pitjors. És una guerra molt europea.

¿Intenta conèixer les emocions de la gent per apropar-s’hi i reflectir-ho?

Un bon reporter és com un taxista. Portes al lector cap a un lloc, li presentes unes persones i el poses dins d’una situació. Li deixes les teves orelles i la teva mirada. Sense oblidar mai una cosa: l’altre ets tu. Sempre.

¿Ets tu o potser tu?

Ets tu perquè tots els humans som humans. I tampoc s’ha d’oblidar mai al lector. Els periodistes escrivim massa cops oblidant al lector, que t’ha d’entendre. Subjecte verb i predicat. No subjecte, verb i complicat.

De tots els conflictes que ha cobert, ¿quin ha sigut el més interessant?

El gruix de què sé ho vaig aprendre a Bòsnia. Allà vaig començar a entendre que la guerra també és escriure-la bé. I després l’Afganistan, perquè és l’únic país del món que quan estàs allà sembla que estiguis en un altre planeta. No et sabria dir per què. Potser perquè totes les masses muntanyoses de l’Afganistan aguanten tot el pes de l’Àsia central i això té una força natural i mineral grandiosa. No ho sé. És un país com d’una altra dimensió. Però, al final, són humans com nosaltres. Fins i tot, més.

El Papa ha volgut fer de mitjancer en el conflicte entre Israel i Hamàs. Israel ha trencat la treva i continua bombardejant el sud de Gaza. Netanyahu està debilitat. ¿Com s’acabarà aquesta guerra?

El poder de l’Església? Un dia l’Stalin va preguntar: “Quants tancs té el Vaticà?” I com acabarà aquesta guerra? La guerra acabarà, però sense pau. M’ho va dir el germà de la primera dona suïcida palestina: “Aquesta guerra durarà fins a la fi del món”. Ho sento: soc pessimista.

Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr