Casa de la Solidaritat de Sant Egidi, una imatge de l’esperit comunitari

Fa més de 10 anys que la Casa de la Solidaritat obre les seves portes cada setmana a centenars de persones que pateixen una situació de necessitat. Des de la seva inauguració, el 12 d’octubre del 2013, aquest menjador social de la comunitat de Sant Egidi de Barcelona n’ha acollit més de 5.000, de fins a 81 nacionalitats diferents. Cada dimarts i dissabte, esperen en un racó del carrer Ataülf del Barri Gòtic per poder menjar un plat calent entre quatre parets que esdevenen un refugi comunitari.

“Això és una torre de Babel”, comenta Manel Alonso, membre de Sant Egidi, en començar el servei a les 18:30 hores. Alonso destaca l’enorme diversitat que es troba en el menjador en un dia de cada dia, començant pels propis voluntaris, que n’hi ha de totes les edats i nacionalitats. “Cadascú hi arriba arrossegant el seu passat, històries que parteixen d’orígens ben diversos i que es troben totes aquí”, assenyala. Entre ells hi ha dones maltractades, persones sense llar, malalts, immigrants o, fins i tot, exiliats polítics. Alguns ni tan sols entenen el català, el castellà o l’anglès, però això no evita un diàleg amable i sincer. Tots ells entren saludant a en Manel i altres voluntaris que coneixen, i surten amb algun mot de comiat o agraïment als llavis. 

Sovint, la realitat que s’observa en el menjador reflecteix, entre altres coses, els efectes col·laterals del bel·licisme en l’àmbit de la política internacional. Conflictes com els d’Ucraïna o el Kurdistan han omplert la Casa de la Solidaritat de refugiats que escapaven de la violència dels seus llocs d’origen. Encara que molts aquí també han trobat la violència de la pobresa o d’una vida sense llar, que els ha fet invisibles i els ha confinat en els marges de la societat.

“Ens agrada parlar de servei, més que de voluntariat. Ens dediquem a servir taules, a servir als altres. Volem ajudar com ho fa una família quan un dels membres necessita el suport de la resta”, assegura Raquel Sancho, responsable del centre, moments abans d’obrir les portes. Per a Sancho, l’objectiu principal de la Casa de la Solidaritat és acollir i ajudar les persones perquè puguin sortir de la situació de dependència en què viuen. “En aquests deu anys, 36 persones han pogut sortir del carrer i valdre’s per elles mateixes”, relata.

D’altra banda, el servei de sopars ambulants que ofereixen els permet accedir a un primer contacte, allà on dormen. “El menjador és bonic, agradable, fa bona olor, hi ha un ram de flors a la taula. Al carrer, en canvi, pots veure de primera mà la duresa de les seves condicions de vida”, detalla Sancho. Aquest primer contacte permet l’equip de Sant Egidi convidar les persones al menjador o derivar-les al centre d’acollida, on es reparteixen lots d’aliments a més de 600 famílies. 

Al llarg d’aquests 10 anys, i sobretot arran de la pandèmia, el nombre de persones que acudeixen al menjador ha anat incrementant fins a triplicar les xifres inicials. Les circumstàncies que les porten aquí són diverses: un accident, una separació, la pèrdua de la feina, una malaltia. “Qualsevol estabilitat que es trenca en un moment donat pot fer que una persona ja no pugui pagar el lloguer i es vegi en l’obligació de viure al carrer”, revela la responsable del menjador.

Alhora, també hi ha necessitat d’una resposta política que faci per resoldre aquestes situacions. “Si la constitució recull el dret a tenir una casa, per a 2.000 persones de Barcelona no és així”, explica. És per això que, en nom de la Comunitat, Sancho reclama una major voluntat política per enfrontar aquests problemes. En aquesta cerca de solucions, des de Sant Egidi, s’ha redactat i impulsat un decret llei que vol funcionar com un marc legal per a totes les persones sense sostre, ja que es tracta de l’únic col·lectiu que no està protegit en l’àmbit legislatiu.

“També creiem que podem fer molt en un terreny més personal”, afegeix. I és que, més enllà de la tasca que ha de desenvolupar la institució pública, projectes com aquest fan per construir una ciutat més humana. “Obrir el menjador és un gest de solidaritat que ens omple, a ells i a nosaltres, i ens ajuda a tots en certa mesura”. Estendre una mà i fer visible a qui viu en el marge és un acte que té a veure amb retornar una dignitat que li ha estat llevada. Per això la Comunitat de Sant Egidi recorda cada 31 de gener el nom de Modesta Valenti i el dels que, com ella, han hagut de morir en situació de carrer.

La semàntica de la solidaritat pot trobar-se en la consciència de qualsevol dels voluntaris que ajuden en el menjador. L’esperit comunitari, “passar del jo al nosaltres”, en paraules de Raquel Sancho, els mou a donar el seu temps i no passar de llarg davant del que veuen. Fet que combat un individualisme i una profunda indiferència que s’han vist agreujats en els darrers temps. Entre tots, posen l’espatlla per oferir una resposta als col·lectius més fràgils i projecten en la ciutat l’escenari d’un destí comú, compartit entre els veïns.

Jesús Mari Pardo
Filòleg
@JesusMariPardo