José Naranjo Noble: “Migrar es un dret i a vegades ens n’oblidem”

“Aquest ofici m’ha ensenyat que la millor qualitat d’un periodista és el respecte cap a les persones i les històries que expliquis”””. Aquest és el sentit del treball del periodista freelance establert a l’Àfrica Occidental, José Naranjo Noble, que va rebre el premi en la modalitat de trajectòria en el XVI Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari, en un acte celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya el passat 25 de novembre.

“El periodisme que jo faig té molt a veure amb la vida que porto a l’Àfrica. No el podria fer sinó hagués optat per una opció vital amb molt de compromís i també molta renuncia familiar i personal. I això és dur”, comenta José Naranjo Noble des de Fann Hock, el barri de Dakar on viu fa gairebé deu anys i s’hi sent com a casa. El seu observatori li permet seguir les migracions i l’actualitat de l’Àfrica Occidental, que són la seva prioritat.

Has rebut diversos premis al llarg de la teva carrera. ¿Content d’afegir-hi el Joan Gomis?

Per a mi és un honor absolut portar aquest premi en el meu currículum, pel prestigi del Memorial, que posa en valor el periodisme solidari, el periodisme compromès. En 25 anys d’ofici  sempre he defensat els drets de les persones que més pateixen i  he visibilitzat aquelles històries que son fruït de les injustícies del món en què vivim. Sóc conscient de la precarietat de la professió i de la poca voluntat de les empreses periodístiques d’enviar gent a cobrir zones de conflicte sobre el terreny. Estem deixant en mans de les ONG’s que marquin l’agenda informativa sobre Àfrica. I això és un error. Aquestes organitzacions fan la seva feina, però el periodisme ha de ser independent.

Em sento un periodista local canari que viu al Senegal i estic feliç per aquest premi ja que és un regal saber que hi ha gent a l’altre costat que em llegeix i connecten amb mi. Des del Senegal  col·laboro amb el diari El País, amb el qual tinc un vincle professional molt estret, amb la revista Mundo Negro, que és la publicació especialitzada sobre Àfrica més antiga d’Espanya, amb la ràdio i la televisió pública de les Canàries; i encara tinc un vincle amb el diari La Província, on vaig començar.

Hi ha molts estereotips sobre l’Àfrica. ¿Et sembla important treballar per demolir-los?

Quan jo vaig arribar per primera vegada al continent africà també portava aquests estereotips europeus. Tenen una justificació i són les causes el que hem de denunciar per destruir-los. Aquestes idees preconcebudes converteixen l’Àfrica en una foto fixa. Jo també anava carregat amb aquesta tara. Són com salvavides als quals ens aferrem davant el naufragi del desconeixement. Tenen molt a veure amb pobresa, fam, guerres, inestabilitat, cops d’estat, malalties i tot aquest imaginari de foscor que tenim des d’occident sobre el continent africà. Hi ha molts problemes a l’Àfrica però també molts reptes per superar. Quan es parla de pobresa, cal remarcar que està relacionada amb esclavitud, colonialisme, amb unes elits africanes més o menys corruptes vinculades amb empreses o governs estrangers que extreuen tots els recursos a canvi de res per a la població local. S’ha de parlar d’això.

¿Quins són els primers estereotips a canviar?

Hem de canviar la percepció que tenim que els africans i africanes són víctimes passives de la seva realitat. S’ha d’explicar també que l’Àfrica emergeix, emprèn, i que hi ha algunes democràcies consolidades. Molts diuen que és un continent pobre i no ho és.  Sudàfrica va donar una lliçó al món fa poc amb el coronavirus. Té una potent capacitat científica, va detectar la varietat òmicron i en va informar. La reacció del món ric va ser tancar fronteres enlloc de col·laborar. Quina tristor.

Has viscut altres epidèmies. ¿Com creus que Europa gestiona la pandèmia de covid-19?

Al principi es va elaborar un debat catastrofista sobre el que passaria a l’Àfrica. Europa va establir unes mesures perquè té un coixí econòmic darrere. A l’Àfrica la gent viu al dia i no se la pot confinar. Des d’Europa assistim a la cerimònia d’una insolidaritat brutal. Els països rics han acaparat la majoria de les vacunes, deixant-ne als pobres sense. I ara ens envien un milió de vacunes i això és un desastre perquè els països no tenen capacitat de fer campanyes de vacunació d’aquesta magnitud i acaben caducant. Mentrestant la gent s’infecta. A l’Àfrica estem sobre el 9% de vacunats. Tot molt malament. Fins d’aquí a tres anys no arribarem al 50%. Hem de pensar que la salut global és important per a tots.

Dius que no és un continent pobre. ¿Per què en marxa la gent?

Àfrica és un continent amb molta riquesa natural. Costa de Marfil, per exemple, és un dels primers productors de cacau però resulta que allà ningú fa xocolata. ¿Per què? África és un gran productor d’or però no n’obté beneficis. ¿Per què? Àfrica està sotmesa a determinades lleis i circumstàncies que tenen a veure amb un sistema econòmic internacional que no permet industrialitzar el continent.  I això cal saber-ho i denunciar-ho. Els països emergents i les grans corporacions s’ho emporten tot.

¿Migrar és un dret?

Efectivament, migrar es un dret i a vegades ens n’oblidem. Quan veiem una piragua, una pastera o una barca inflable amb nens i dones embarassades ens hem de preguntar què hi fan en aquestes condicions. Anirien millor en avió. Però no poden perquè no hi ha contractes en origen i hi ha lleis i sistemes restrictius de visats. Hem blindat el nord davant la desesperació de la gent que no té expectatives en el sud. Les autoritats haurien de posar sobre la taula la necessitat de poder emigrar de forma legal i segura.

¿Com veus la política migratòria de la UE?

Europa ha caigut en una crisis d’hospitalitat, s’ha oblidat dels seus propis valors. Ha oblidat el que significa ser persona. Acollir al més dèbil, cuidar-lo. En el tema migratori, la UE ha evidenciat un fracàs absolut. El 2015 Europa va tancar Grècia i als que fugien de la guerra de Síria els tornaven a Turquia. L’Europa dels drets i les llibertats es va enfonsar com un terròs de sucre.

Vens d’una família que van deixar de llegir el diari perquè tu fossis periodista. ¿Com va ser això?

Sóc d’una família de classe mitja. Els meus pares van fer un esforç  per donar-nos estudis universitaris als tres fills. A casa meva érem de llegir el diari cada dia. La meva mare va ser clau en despertar-me curiositat per saber què passava al món. Es deia Blanca Rosa Noble i va morir fa dotze anys. Li dec tot. Es va posar a donar classes de costura perquè jo pogués estudiar periodisme. El meu pare, Pedro Naranjo, que encara viu, va ser pràctic. Va fer comptes i a 100 pessetes l’exemplar diari se n’estalviava 3.000 i així vaig poder anar a Madrid a estudiar. Ho tinc gravat al cap. L’agraïment per aquest esforç cap a ells és constant.

Teresa Carreras
Periodista
@teresacarrerasr