Gràcies, Olga Xirinacs

Aquest número de Foc Nou és el primer en més de quatre dècades que no inclou la columna de l’Olga Xirinacs a la secció d’opinió. Això és perquè, a les envistes de complir els 90 anys l’11 de maig, la degana del nostre equip de col·laboradors no es troba gaire bé de salut. “La veritat és que no em veig amb cor d’escriure l’article com de costum després de tants anys”, ens va escriure per correu electrònic a finals de març.

Un mes després, coincidint gairebé amb la diada de Sant Jordi 2026, vam tancar aquesta edició de la revista amb el goig d’haver-hi pogut reunir les firmes d’un bon grapat d’amics i amigues que ens han volgut acompanyar en aquest humil i més que merescut homenatge a l’Olga, per agrair-li de tot cor el seu amor i la seva generositat.

Com recorda l’escriptor i periodista Sebastià Bennasar en aquestes pàgines, l’Olga Xirinacs no és només una escriptora de primer ordre que ha conreat amb lucidesa gèneres com la novel·la, el conte, l’assaig, els viatges o la poesia, sinó també una persona d’una tenacitat i una constància fora mida. Això explica la seva prolífica obra literària, amb més d’un centenar de títols publicats, així com la seva implicació en incomptables iniciatives culturals i cíviques de la seva estimada ciutat de Tarragona.

Allà, des del seu pis a la Rambla Nova, envoltada de llibres i relíquies i davant la immensitat del mar Mediterrani, l’Olga Xirinacs voreja la norantena amb serenitat, però sense poder negar el pes de la soledat imposada que viu des que van morir el seu home, en Vicenç —a qui va conèixer amb només 17 anys—, i el seu germà petit, en Sergi, que era el seu veí d’escala.

En aquesta etapa vital que anomena “el camí d’hivern”, i que tan bé descriu a Estació de pas, una de les seves darreres obres, l’Olga tampoc no nega la seva por a una mort que no sap com vindrà. “Tinc la gran esperança de trobar alguna cosa en el més enllà, però és impossible que ho pugui saber”, confessava en una de les nostres darreres trobades a casa seva.

Nosaltres n’estem convençuts, que el més enllà li depararà un nou horitzó de pau i de llum tan o més esplendorós que el que li ofereix el Balcó del Mediterrani. Però, mentre no arribi aquest moment, celebrarem cada dia amb la joia de la seva amistat i d’haver pogut compartir camí amb aquesta dona tan propera, bondadosa i insubornablement lliure.

Jordi Pacheco
Periodista i director de Foc Nou
@jpachecoga