Conclave

Després de la mort del bon papa Francesc i d’haver assistit a les seves exèquies solemnes, tots hem seguit amb interès les notícies a propòsit del conclave que ha escollit el nou papa Lleó XIV. Però no hem pogut seguir el que ha succeït dins la Capella Sixtina, durant les votacions, ni als passadissos de la Casa Santa Marta on s’han allotjat la majoria dels 133 cardenals electors. Aquest rigorós secretisme, amb fondes i interessants arrels històriques, obre la imaginació de molts, també del món del cinema. Ho va imaginar Michael Anderson a Las sandalias del pescador (1968) amb el nomenament d’un papa ucraïnès interpretat magníficament per Anthony Quinn. També de manera no gaire seriosa i un xic àcida el gran Nanni Moretti amb el seu Habemus Papam (2011) sobre un papa que no vol acceptar el nomenament i que interpreta de manera excel·lent Michel Piccoli. Ara, i pocs mesos abans que s’esdevinguessin els fets que han generat la convocatòria d’aquest darrer conclave, ho ha fet Edward Berger amb aquesta lloada i a la vegada discutida i discutible pel·lícula que, tanmateix, té una gran qualitat i un notable reconeixement de crítica i de públic.

No es tracta ara de revelar cap detall de l’obra. Segurament serà més interessant que se’n parli amb amics o coneguts, tant se val. Només cal notar que formalment es tracta d’una molt bona pel·lícula, però que, al meu entendre, està llastada per un guió que per algun motiu és insostenible i per algun altre motiu em resulta força ofensiu. I, així i tot, ha guanyat l’Oscar al millor guió adaptat. I aquí jo ja no sé si el premi té a veure amb la qualitat de l’adaptació d’una novel·la o amb el mateix guió de la novel·la que, a mi, em sembla inacceptable per inversemblant.

El que sí que resulta creïble del guió són els debats de passadissos, a les candidatures ambicioses, a les candidatures demanades, a les candidatures que es fan fracassar o a les candidatures que no prosperen i es deriven cap a una candidatura prou coherent i alhora amb prou possibilitats per aconseguir els dos terços dels vots necessaris per ser elegit papa. Al capdavall, és una elecció important, ben segur animada per l’Esperit Sant tot i que això ja fa part de la nostra fe més que de la constatació empírica que tampoc podem fer atès el secret que tot ho envolta i que es compleix força seriosament. Però, certament, la pel·lícula no té en compte un aspecte que hem descobert molt intensament en aquest temps de llums i taquígrafs: la importància de les congregacions prèvies al tancament en conclave, aquelles reunions en les quals els cardenals comparteixen en veu alta no només qüestions pràctiques al voltant del procés d’elecció del nou papa sinó també radiografies de la situació de l’Església en el món i esbossos del perfil de pontificat que semblaria més adient per donar resposta als reptes actuals de l’Església. I aquí el guió també falla. Per tot això, i algun detall més, interessant però no excel·lent pel·lícula.

Antoni Nello
Teòleg i prevere de la diòcesi de Barcelona