Maria, la jueva que va ‘fundar’ el cristianisme

L’historiador James D. Tabor explora la vessant més humana i política de la mare de Jesús en un nou estudi

Sobre la mare de Jesús en sabem molt poc. El nostre coneixement és tan escàs que ens resulta increïble que algú li pugui dedicar un llibre sencer. No obstant això, això és el que ha aconseguit James D. Tabor, professor emèrit d’Estudis Religiosos, amb María desconocida. De la madre judía de Jesús a la Virgen Madre de Dios (Kairós, 2026), un penetrant estudi que llança llum sobre un dels majors enigmes de la història. S’ha escrit molt sobre el personatge religiós, poc sobre la dona jueva que, segons el Nou Testament, va donar a llum a Betlem.

Tabor, de forma persuasiva, argumenta que el missatge cristià no va sortir del no-res. Va ser Maria qui va inculcar al seu primogènit principis sobre fer el bé fins i tot als enemics o no jutjar segons les aparences. El seu segon fill, Jaume, va col·laborar amb ella i s’hauria posat al capdavant de l’incipient moviment religiós després de l’execució de Jesús. Sí, hem escrit “germà” i no “cosí”, un terme utilitzat per l’Església catòlica perquè el nom de Maria fos sinònim de puresa i no es barregés amb la sempre conflictiva qüestió de la sexualitat.

Ens situem en una visió estrictament laica. L’autor no pretén ofendre els sentiments religiosos, sinó procedir a una reconstrucció del passat. La que els creients consideren “mare de Déu” seria, aquí, la cap d’una família nombrosa en un període històric especialment conflictiu i pagaria un altíssim preu per la rebel·lió dels seus enfront de Roma. Aquest no seria, ni de bon tros, un cas únic: les dones van tenir en els orígens del cristianisme una importància que no s’ha volgut reconèixer.

Una qüestió clau seria la pertinença de Maria a un llinatge reial com a descendent del Rei David. D’aquí que els seus fills fossin potencials aspirants al tron d’Israel. Arribats a aquest punt, el lector potser desitjarà protestar: ¿És que les genealogies evangèliques no estableixen el parentiu reial a través de Josep, no de la seva esposa? La de Lluc, segons l’autor, pertanyeria a Maria en realitat. S’expliquen així les diferències amb la de Mateu. No són dues genealogies d’una mateixa persona, Josep, com tants estudiosos han cregut.

Maria seria una jove d’alta nissaga, filla d’un home, Joaquim, que segons el Protoevangeli de Jaume, va ser un terratinent que posseïa ramats i servents. Segons Tabor, no posseïm cap raó vàlida per prescindir d’aquesta idea. Seria més tard quan Jesús, per ser fidel als seus principis religiosos, renunciaria a la posició econòmica que li corresponia. Maria, per tant, no va ser una dona pobra i analfabeta. Això és el que dona a entendre el fet que el seu primogènit es mogui amb soltesa en diferents ambients socials. Com! ¿És que no parlem d’un fuster? El cert és que la paraula grega que designa l’ofici de Josep, tekton, es refereix més aviat a un constructor. No devia ser algú ric però tampoc un ningú.

Acostumem a imaginar un Jesús al marge dels llaços de parentiu. Tabor, per contra, imagina el seu moviment com un “assumpte familiar”. La dona que l’encapçalava, Maria, era una persona de carn i ossos que no encaixava amb les necessitats ideològiques d’una religió naixent. Això explica que la seva figura fos sotmesa a un intens procés de reelaboració, fins que la teologia cristiana va acabar de construir “una Maria passiva, asexuada i apolítica”. Es va reduir, en suma, a ser un simple recipient per a la divinitat. El dogma, d’aquesta manera, hauria desfigurat la història en apartar una personalitat clau del seu context, un imperi romà sempre disposat a fer callar la menor dissidència amb la màxima brutalitat.

La realitat factual seria la d’una matriarca forta que va encapçalar el grup de dones que acompanyaven Jesús. Eren elles les que proporcionaven el suport financer que permetia als dotze apòstols no preocupar-se de qüestions pràctiques. La seva contribució, però, no va ser reconeguda. En els textos, els homes del grup, mentre viatgen, fan la impressió de viure de l’aire. Com si no haguessin de fer front a necessitats materials.

Un altre aspecte decisiu és el fet que tres Maries es quedessin amb Jesús fins al final: la seva mare, la seva germana i Maria Magdalena. Els deixebles masculins, en canvi, ja havien fugit preses del pànic. Aquest contrast ens parla de l’existència al segle I de dones empoderades capaces d’oferir, en el món actual, un model de valentia per a aquells qui s’oposen a tota forma de sotmetiment.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1