Què (no) m’il·lusiona en política

Estem en una època molt trasbalsada en tot i, per tant, també en la política mundial, europea, espanyola i catalana.

Fa uns dies vaig pensar en què no m’il·lusionava en política i en què sí m’il·lusionava. Quan ja ets gran pots mirar la vida, la pròpia història i la del país, amb una certa perspectiva, dins les pròpies  limitacions. I és que molts no en sabem res del que s’ha cuinat en política entre bambolines. La política a més de gestionar el bé comú, ha d’atraure, ha d’il·lusionar, ha de mobilitzar. Això i ho crec i així ho sento.

No m’il·lusiona si augmenten els sous dels treballadors i treballadores, ja que el que m’interessa és la desaparició dels sous i una distribució equitativa de les riqueses en tota la humanitat.No m’il·lusiona si augmenta el PIB, perquè el que m’il·lusiona és un decreixement sostenible que respecti la natura, i permeti a tothom satisfer les necessitats més bàsiques.

No m’il·lusiona si disminueix l’atur, sinó que tothom tingui un treball i a més que sigui decent i digne. No m’il·lusiona si augmenta el consum, sinó que s’acabin les desigualtats en el que posseïm i que el que posseeixen els rics, els sigui pres, ja que és robatori als més pobres. No m’il·lusiona si es reforma el capitalisme per tal que sigui més humà (cosa impossible, al meu veure) sinó que s’aniquili aquest sistema assassí de natura i de vides humanes.

No m’il·lusiona si es posen més cotxes elèctrics, més plaques solars o més molins de vent, ja que el que cal és anul·lar tota economia fonamentada en les energies fòssils i encaminar-nos vers una veritable i adequada reconciliació amb la mare Terra.

No m’il·lusiona si augmenten els debats dialèctics (sovint especulatius i amb insults) en els Parlaments i si hi ha qui té millor oratòria, o més perspicàcia, o millors propostes de curt termini, o l’obediència submisa dels militants i diputats a les cúpules dels partits, sinó el diàleg honest, ètic, i que apunta horitzons humans, d’alta política, i amb autoritat moral i coherent.

No m’il·lusiona si s’arriba a reduir les guerres en el món, o s’inicien processos de negociació, sinó que es constitueixin organismes internacionals democràtics, sense vetos, ni privilegis d’alguns estats, per tal que puguin gestionar tots els conflictes a través del diàleg i la mediació i a la vegada es treballi contínuament per la construcció de la pau en l’àmbit personal, interpersonal, entre països i amb la natura. Calen persones, grups i organitzacions “pont”, “entregent”.

No m’il·lusiona si augmenten les mesures rehabilitadores i reinseridores en els centres penitenciaris (per altra banda, amb moltes dificultats en un recinte tancat on donen les mesures punitives i disciplinàries). M’il·lusiona la supressió dels Centres Penitenciaris, i la recerca d’alternatives a la justícia actual i la creació de centres oberts on les persones siguin tractades com a tals, i ateses per bons professionals.

No m’il·lusiona si, en el mentrestant (?), es pot avançar més o menys en la gestió més autònoma de diverses instàncies polítiques i administratives a Catalunya. El que seria necessari és un Estat democràtic, republicà amb igualtat social a Catalunya.

No m’il·lusiona si es fan petites reformes en l’Església catòlica, o si es parla més o menys de sinodalitat, o d’altres discursos, sovint “espiritualistes”, sinó un canvi radical democràtic en l’organització eclesial on laics i sobretot laiques tinguin el seu paper, la seva veu, la seva capacitat de decisió de negociació i de govern en tots els nivells eclesials i els més pobres siguin l’estel que ens guiï evangèlicament.

No m’il·lusiona si, simplement, es vol cultura religiosa a les escoles o en altres estaments per poder entendre la cultura pròpia, sinó que es reconegui socialment la importància de les religions i de les savieses espirituals humanistes en la construcció de la pau, la justícia, la igualtat, en la transformació de les estructures socials injustes, en l’atenció i acompanyament de les víctimes innocents de tals estructures injustes i el valor de l’espiritualitat com a forjadora d’utopies engrescadores i esperançadores, i com a motor i sentit de la construcció política d’una societat justa, igualitària  amb germanor.

I podria continuar amb els “No m’il·lusiona si …” però ho deixo aquí. Cal dir, en honor al meu sentiment, que tot el que he dit que “No m’il·lusiona…” és necessari, forma part de la política  pragmàtica, de la gestió del dia a dia, i de l’ètica de la responsabilitat. Ara bé, tot això no m’il·lusiona per tal que em motivi i em mobilitzi. Me’n cal més. Em cal una altre grau de qualitat. La política ha de tenir en compte els horitzons llargs, les utopies, anar a l’arrel a l’hora d’analitzar les causes del que passa i, per tant, cal també l’ètica de la convicció.

Per això, per aquests horitzons, que d’entrada poden semblar irreals, impossibles d’arribar-hi, com és la independència de Catalunya, em vaig il·lusionar i em continua il·lusionant, com em vaig il·lusionar en el temps del tardofranquisme i de l’anomenada  “transició democràtica” a  les Espanyes, per si totes les mobilitzacions haguéssim pogut produir una ruptura i avançar vers una societat socialista. No va ser així. ¿Va ser il·lusió il·luminada, vana? ¿O va ser el que en altres moments històrics ha passat, que les forces repressives i aparells de l’Estat al servei de la classe dominant, han fet els possibles per aturar moviments que els destronaven?

Quim Cervera i Duran
Membre de l’equip coordinador del Grup de Diàleg Interreligiós (GDI) de Gràcia