Mentir en política

Escrit l’any 64 aC., el Commentariolum petionis, podria ser l’obra d’un dels nostres assessors polítics o especialistes en comunicació moderna ja que les coses han canviat poc, des de la campanya de desprestigi fins al banys de multituds.

El títol no vol envilir la política; és prendre-la tal com és. La lliçó és antiga: el Commentariolum petionis, aquest fascinant manual de campanya atribuït a Quint Ciceró i escrit per al seu germà, Ciceró, el famós orador, ho expressa amb absoluta claredat i franquesa desarmant.

En aquest opuscle, Quint fa un resum de totes les maniobres electorals a les quals ha de consentir un candidat si vol arribar al consolat, una magistratura de prestigi que constitueix un dels cims de la carrera dels honors sota la República Romana.

El manual podria ser l’obra d’un dels nostres assessors polítics o especialistes en comunicació moderna ja que les coses han canviat poc, des de la campanya de desprestigi fins al banys de multituds. “La campanya per les magistratures”, exposa Quint, “es divideix en dues classes d’activitat: una és assegurar-se la devoció dels amics, l’altre assegurar-se els favors de la gent”. Passem a la primera, força comparable a aquestes denses xarxes de relacions que teixeixen els nostres polítics per tal de finançar i sostenir les seves campanyes, formades per una espessa teranyina de favors rebuts, retornats o per retornar, dels quals fins i tot els polítics més honestos tard o d’hora es troben presoners.

Aturem-nos, ara, en la conquesta del favor popular −diríem: de l’electorat−, que exigeix “que hom conegui l’electorat pel seu nom, que sàpiga afalagar-lo, que el freqüenti, que li sigui generós, que li exciti l’opinió, que li desvetlli expectatives polítiques”.

“Els homes”, escriu Quint Ciceró, “no volen rebre promeses, sobretot quan sol·liciten a un candidat, sinó rebre-les amb liberalitat i honorablement”. Un polític en campanya ha de prometre per ser elegit: per dir-ho en paraules del Commentariolum petionis, “tots són de manera que prefereixen una mentida que una negativa”. L’activitat política, especialment l’activitat electoral, lamentablement es pot reduir a un càlcul actuarial brutal, a una avaluació del risc. “Aquest risc —ens diu Quint— si hom fa una promesa, és incert, remot”. D’altra banda, ignorar una demanda, no prometre, és fer-se “enemics segur, i en el moment, i en major nombre”.

L’operació és bàsicament realista: “hom s’irrita molt més contra els que refusen que contra un home a qui hom veu impedit”, cal prometre ara per renunciar més tard. Només cal trobar una impossibilitat, un pretext. No és aleshores mostrar coratge per abandonar el projecte promès: és menar l’estratègia a bon port, fer el joc polític.

De vegades, però, es juga malament, el càlcul és massa groller, massa evident i perd qui es creia guanyador. Qui ha estudiat l’opinió pública sap que la política també és una qüestió de sentiments i que les decepcions, com les rancúnies, poden ser tenaces.

Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir