Menu
20 d'abril de 2024
Carta encíclica Pacem in Terris del papa Joan XXIII sobre la pau entre tots els pobles fonamentada sobre la veritat, la justícia, l’amor i la llibertat. Aquest és el títol complet de l’encíclica publicada l’11 d’abril de 1963 —aquell any, dijous Sant— pel papa Joan XXIII, l’última de les vuit que van marcar el seu pontificat. Signada només dos mesos abans de la seva mort, aquesta encíclica va ser qualificada posteriorment per Joan Pau II de “testament públic universal” de l’home sobrenomenat el “bon papa Joan”.
Menys de dues dècades després de la II Guerra Mundial, en plena Guerra Freda (la crisi dels míssils cubans va tenir lloc uns mesos abans, l’octubre de 1962), aquest gran text va establir els principis necessaris per a l’establiment d’una pau duradora entre els pobles. És difícil analitzar en poques línies un document tan important que recorda, ampliant i actualitzant, el sòlid ensenyament de l’Església en aquesta matèria. Ens sembla, però, que se’n poden treure alguns punts que són importants, car expressen les veritats eternes en una forma nova i atrevida.
Crida al servei del bé comú; denúncia de la carrera armamentística; insistència en la importància dels drets humans; necessitat de veure el progrés social acompanyat del progrés econòmic; rebuig de tot racisme i afirmació dels drets dels refugiats; “cooperació” interreligiosa: tots aquests temes trobem el seu lloc a l’encíclica.
La carta encíclica no s’adreça només als catòlics, com és costum. S’adreça a “tots els homes de bona voluntat” perquè la pau interessa a tot el món, és el bé de cadascú de nosaltres i perquè, com diu el Papa d’una manera admirable: “Les línies doctrinals traçades en el present Document brollen o són suggerides per exigències inherents a la mateixa naturalesa humana, o procedeixen de l’esfera del dret natural” (150).
Poques vegades, a més, una encíclica ha estat acollida amb tant d’entusiasme i respecte en el moment de la publicació. Fins i tot la premsa comunista de l’època en va difondre extensos extractes, en particular els relatius a la carrera armamentista, la importància del paper que exerceix la classe obrera, l’afirmació del principi de la igualtat dels pobles.
Seixanta anys després, ens costa, sens dubte, percebre la increïble novetat d’aquest text, però el que és segur és que, des de la seva publicació, els lligams entre la pau, el respecte als drets humans i els deures que se’n deriven s’han convertit en un dels components essencials de la doctrina de l’Església sobre la vida en societat i les relacions entre els pobles. Benet XVI va dir sobre aquesta encíclica: “Encara té molt a ensenyar-nos en la mesura que ens enfrontem a nous reptes pel que fa a la pau i la justícia en la post-Guerra Freda, entre els quals la proliferació permanent de les armes”.
Tot i que les declaracions de Joan XXIII sobre els drets humans i el desarmament són encara molt d’actualitat, els llargs passatges sobre l’ONU i sobre l’autoritat política internacional estan lluny d’implementar-se plenament. Però més enllà de les generacions que passen, aquesta encíclica continua sent un text bàsic, una invitació mai prou escoltada a treballar per la pau, “anhel profund dels éssers humans de tots els temps”.
7. Tot ésser humà és persona, és a dir, una natura dotada d’intel·ligència i de voluntat lliure; d’aquí que és subjecte de drets i de deures que brollen immediatament i simultàniament de la seva mateixa natura: drets i deures que són, per aquesta raó, universals, inviolables, inalienables.
20. Tot ésser humà té dret a la llibertat de moviment i de residència dins la Comunitat política de la qual és ciutadà; i té també el dret, quan interessos legítims ho aconsellen, d’immigrar en altres Comunitats polítiques i d’establir-s’hi. Pel fet de ser ciutadà d’una determinada Comunitat política, no perd gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana; i, per tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial.
25. En la convivència humana tot dret natural en una persona comporta un deure respectiu en totes les altres persones: el deure de reconèixer i respectar aquell dret.
26. Els éssers humans, essent persones, són socials per naturalesa. Han nascut, doncs, per a conviure i obrar els uns en bé dels altres. Això exigeix que la convivència humana sigui ordenada, i, per tant, que els drets i els deures recíprocs siguin reconeguts i respectats; però exigeix també que cadascú aporti generosament la seva contribució a la creació d’ambients humans on drets i deures tinguin un contingut sempre més ric.
116. Però mai no es repetirà prou que la cooperació esmentada s’ha de realitzar en el més gran respecte per la llibertat de les Comunitats polítiques en fase de desenrotllament. Cal que aquestes siguin i se sentin les primeres responsables i els principals artífexs en l’assoliment del seu desenrotllament econòmic i del seu progrés social.
159. De fet, no es dóna pau entre els homes, si no hi ha pau en cadascun d’ells, és a dir, si cadascun no instaura en si mateix l’ordre volgut per Déu.
Ezequiel Mir Casas
Tècnic de Càritas Diocesana de Girona. Docent i llicenciat en Ciències Religioses per l’ISCREB
@CasasMir
