Menu
27 de juliol de 2024
Amb 25 anys, Paulo Díaz és responsable de comunicació del Vicariat Apostòlic d’Iquitos, ciutat de l’Amazònia peruana. Aquest enginyer especialitzat en ecologia de boscos tropicals va créixer en una família de tradició catòlica, i ara, tot i la seva joventut, és una de les cares visibles d’aquest vicariat dirigit per l’orde de Sant Agustí.
“En el cas del Vicariat d’Iquitos, ens constituïm en 25 parròquies: 22 es troben a la ciutat, les pots trobar en el centre o al seu voltant, i tres estan destinades bàsicament al riu, i són Nauta, Santa Rita de Castilla i San Agustín de Intuto. Al riu, la realitat és completament diferent de la que podem viure aquí, a la ciutat, sense deixar de banda que també podem compartir problemes”, esgrana Díaz.
“En els rius, comptem amb missioners que troben suport en la feina dels animadors cristians, que són persones del dia a dia, famílies, esposos i laics, que impulsen i hi porten l’Evangeli. Celebren la paralitúrgia i, com va dir monsenyor Miguel Ángel, no celebren l’Eucaristia, però generen comunió. Aquesta forma de viure i no dependre del clergat ha fet que els animadors perdurin en el temps en moltes de les nostres comunitats, que són visitades pel capellà un cop l’any i, per l’extensió que pot tenir una jurisdicció, a vegades ni això”, afegeix en una conversa amb Foc Nou en què aborda el rol de la dona i dels laics, l’avenç d’altres credos cristians i les reticències a la sinodalitat del Papa mostrades per sectors conservadors de l’Església.
Des de mitjans del segle XX, el catolicisme perd terreny en aquesta regió a favor d’altres credos cristians. Si la tendència no canvia, d’aquí a deu anys els evangèlics seran majoria al Perú. ¿Per què perd terreny el catolicisme?
És una tendència global, no un cas específic de l’Amazònia. Potser passa perquè, d’alguna manera, no hem sabut gestionar o orientar certs temes. Possiblement no hem ofert espais que potser la gent buscava i que uns altres grups els han ofert. Però no ho atribuiria a una raó específica: les confessions religioses tenim similituds tant en els problemes com en les potencialitats. A més, no podem considerar que aquests credos siguin l’enemic; al contrari, la convivència és bona i, per exemple, en una mateixa família pot ser que hi hagi adventistes i pentecostals. La diversitat és positiva, i de la diversitat de creences en poden aflorar ensenyaments.
La litúrgia dels evangèlics és més participativa, també és més dramàtica, mentre que, a l’Església catòlica, fins fa poc, el capellà s’estava a la trona d’esquena als feligresos. ¿Al catolicisme, li ha faltat naturalitat, potser mostrar-se més humà?
Possiblement. És una qüestió de percepció. Cada religió ofereix la seva pròpia doctrina, la seva espiritualitat pròpiament dita. Aleshores, cada una té el seu estil. Nosaltres, com a catòlics, oferim el que ens diu l’Evangeli. En aquests darrers anys, ens obrim més al món amb la paraula promoguda pel papa Francesc: la sinodalitat. Sembla molt nova i actual, però, si analitzem el significat, no ho és: aquest caminar junts en diferents latituds, a la selva, a la serra i a la costa, així com en altres parts del món, ja ho fèiem, i ho reflectim en el nostre pla anual o pastoral. Hi mirem d’expressar el que l’Església ens demana i, en aquest cas, des de fa tres anys, treballem la sinodalitat des de diferents gestos, i en alguna cosa característica, hi participen les religioses. De fet, és important visibilitzar el rol de la dona, que sempre ha estat present a l’Església i que sosté la comunitat cristiana a través de diferents tasques, però que, potser, moltes vegades no ho hem sabut expressar o reconèixer. A Iquitos, les esglésies estan plenes de dones, són el suport: són catequistes, fan feines a la sagristia, dirigeixen les celebracions de la Paraula. Aleshores, veiem que l’Església s’apropa, s’humanitza, dona a les dones aquest lloc i valora el treball que fan.
¿I per què aquesta obertura toca el voraviu de sectors conservadors?
No soc partidari de tancar-nos en una sola idea. Al final, el diàleg, l’entesa i la concertació són puntals que l’Església hauria de promoure més. El que és innegable és la presència de la dona: ha tingut una participació força activa en el sínode sobre la sinodalitat i encara la té, ja que el Papa no deixa de nomenar dones laiques i religioses en llocs clau de la nostra Església. I això també s’ha traduït a altres nivells: en diòcesis o en vicariats com aquest, les dones tenen un paper preponderant. Per exemple, a Iquitos majoritàriament dirigeixen l’òrgan parroquial que ajuda a l’animació pastoral i exerceixen la tasca de ministres extraordinàries de la comunió.
Tenint en compte que la majoria dels cristians són aquí, i no a Europa, ¿fins a quin punt el catolicisme europeu ha d’imposar-se a idees menys dogmàtiques?
L’Església també és sinònim de diversitat. El cas europeu és completament diferent del que nosaltres vivim aquí. Són diferents mirades, realitats, però això no impedeix que tinguem una relació estreta amb Europa. Molts dels nostres missioners en venen i s’assenten aquí. Han sabut adaptar-s’hi, i durant molts anys han treballat en la defensa dels drets de les persones i la naturalesa. Ara, els bisbes dels vicariats amazònics del Perú alcen la veu per defensar el medi ambient d’algunes activitats extractives mal gestionades que l’únic que han comportat és contaminació i incidències directes en la salut de les persones. L’Amazònia necessita teixir xarxes i les estem teixint: formem part de la Xarxa Eclesial Panamazònica, en la qual diferents menes de missioners, entre religiosos, laics i col·laboradors, articulen esforços per tal de defensar aquesta causa comuna.
És el que promou el Papa.
Per descomptat, ho ha dit en les seves cartes encícliques, en els seus documents. L’exhortació Laudate Deum que el papa Francesc ha publicat ens reflecteix aquesta importància i presenta el tema als ulls del món. Per a nosaltres, és motiu d’esperança que un Papa parli de l’Amazònia: l’Església ha mostrat l’Amazònia als ulls del món, tot i que això no vol dir que abans no hi fos present.
En el Sínode de l’Amazònia del 2019, s’hi va plantejar la idea que laics i dones poguessin exercir tasques pastorals. ¿És per necessitat davant la manca de guies espirituals o per un canvi de percepció en l’Església?
És una tendència global. En el cas de la selva, com que tenim diferents realitats, no podem parlar d’un sol tipus de comportament. Les cultures que hi coexisteixen tenen trets propis que les fan diferents. En aquest sentit, no podem reduir el sínode a aquests temes. Aquí, a Iquitos, per segon any promovem el diaconat permanent, que són homes casats que reben una formació de tres anys. Aquests pares de família es reuneixen cada dissabte i esperem que en dos anys puguin ser ordenats de diaques permanents. I això no és nou: l’Església ho permet des de fa molt de temps. A Iquitos, tot just hem fet els primers passos, però hi ha altres vicariats que ens porten una mica d’avantatge: em sembla que Pucallpa ja té instituït aquest ministeri. A més, aquestes persones no són noves a l’Església: n’hi ha molts que són catequistes o exerceixen una altra tasca. Esperem que aquest ministeri es concreti [a Iquitos] i que aquests candidats a diaques permanents ens ajudin a dur l’Església als racons als on nosaltres moltes vegades no podem arribar.
Però un diaca no és un sacerdot. A Alemanya reclamen poder-se casar; a més, fins al Sínode de Pavia de 1022 no hi havia cap problema per fer-ho, ja que el canvi és resultat del Dret Canònic.
Sí, però la tradició també ens ha portat a contemplar-ho com és ara. Possiblement, l’Església pren en consideració molts canvis culturals i socials. En aquest Sínode de l’Amazònia, ja ha volgut donar com un primer pas considerant aquesta possibilitat de parlar dels viri probati o de l’ordenació de dones en el diaconat. Aquestes qüestions demanen debat i consens, i també més temps. Potser no ens trobem en el moment apropiat; no ho sé, però la porta no està tancada.
El Papa ha demanat que es beneeixin les persones que conformen parelles del mateix sexe, tot i que no es reconegui el sagrament del matrimoni en aquests casos. Hi ha veus contràries al Perú mateix, a Moyobamba, que s’han negat a acatar la paraula del Papa. ¿Podrien ser acceptades les comunitats no normatives en la família cristiana?
Per descomptat, l’Església no ha d’apartar o excloure ningú. Els cristians ens caracteritzem per donar acolliment a tothom, independentment de la condició en què es trobin. Però reduir el tema a beneir o no beneir algú no és l’important: l’Església ha de tenir les portes obertes a tothom i el que s’ha proposat no és un sagrament.
Si fos un sagrament, seria un problema?
No ho sé, hi ha temes en què el que un pensi no importa gaire quan donem suport a la idea d’incloure tothom, però cal temps.
Encara que siguin poques, algunes Esglésies anabaptistes accepten comunitats no normatives. S’adapten a la modernitat. ¿Si l’Església catòlica continua aferrant-se al dogma, pot perdre més feligresos?
Possiblement. L’Església, per la manera com es troba present en el món, ha d’enfocar-se a enfortir tot el seu potencial tenint en compte que les portes no estan tancades per a ningú. Els sagraments o el matrimoni són temes que sempre generaran debat, posicions a favor i en contra, però l’Església ha de continuar amb una mirada inclusiva. Com a Església, hem de respondre als temps i mirar de caminar junts en sinodalitat.
Els pobles indígenes tenen la seva cosmovisió. ¿Què passa quan abracen el catolicisme: es converteixen en seguidors sincrètics?
És interessant veure aquesta sinergia, aquesta convivència. Fa poc vaig escoltar per primera vegada una missa en [llengua] ashaninca i la tenen molt treballada. Han après a conviure amb els seus costums i amb el ritu que els ofereix la nostra Església. Ningú no s’hi imposa. Valorem la cosmovisió de cada cultura i mantenim la idea que aquests costums han de perdurar en el temps. Per exemple, valorem els carnavals; no diem: “No els feu”. Com ens diu l’exhortació Querida Amazonia, les comunitats nadiues tenen una reserva de saviesa ancestral que no es pot perdre.
Miguel Fernández Ibañez
Periodista
@MFIjournalist
