Menu
26 d'abril de 2024
El matí del 29 d’agost de 1990, Bosco Gutiérrez sortia de missa a primera hora, abans no s’incorporava al seu lloc de feina. Allà mateix, un grup de delinqüents el van segrestar ficant- lo en l’interior d’un cotxe, gairebé sense adonar-se del que li estava passat. El van colpejar i el van situar al terra del vehicle, on va ser emmanillat, li van embenar els ulls i li van extreure la seva documentació i tot allò que duia a sobre. Per tal de no identificar els seus segrestadors, li van col·locar unes ulleres fosques, pintades de negre, i van mantenir-se muts durant el trajecte, i sense parlar-li mai en tot el temps del seu segrest.
Pel que va poder percebre mentre el portaven fins al lloc on romandria com a hostatge durant mesos, Bosco creu que el grup estava format per 5 persones. El van lligar de mans tota l’estona, el van amenaçar i el van colpejar vàries vegades per sotmetre’l al màxim. Recorda que es van fer dos canvis de vehicle durant el trajecte, i considera que hi devia haver fins a tres grups de captors que van intercanviar-se. Quan sí que va poder veure als seus segrestadors va ser quan va arribar al lloc on s’hi estaria 9 mesos, 257 dies, però sempre mantenint el silenci, comunicant-se amb senyes o rètols, i portant els segrestadors el cap cobert amb un passamuntanyes. La raó d’aquell segrest era la demanda d’un quantiós rescat.
El van desplaçar de Ciutat de Mèxic a Puebla, un municipi situat a 150 km de la capital. En l’indret, de 3 metres quadrats i 1 metre i mig d’alçada, hi romandria tot el temps i estaria en contacte amb dos dels segrestadors. Ells serien els seus guardians durant aquells mesos, però tampoc no els va poder veure el rostre ni sentir-los la veu. Aquell forat disposava d’un espai per ajeure’s, una tassa de vàter i un petit racó per a estar-hi assegut o mig dret. Era un espai sense finestres, de manera que perdés la noció del temps. Per a la seva desorientació, els delinqüents feien sonar ininterrompudament un casset de trenta minuts de durada amb la mateixa música. Només una bombeta, que els captors encenien o apagaven segons consideraven, li feia sospitar la diferenciació entre el dia i la nit.
Passats uns dies en la foscor, va rebre un qüestionari que contenia preguntes personals i familiars les quals havia de respondre sota amenaça de mort. El van advertir que les negociacions per al seu rescat no podrien donar-se si no contestava les preguntes. En Bosco va donar-hi moltes voltes, i finalment va decidir respondre només aquelles preguntes de fàcil verificació, de manera que va ser possible avançar en el procés de negociació del seu rescat.
No obstant això, Gutiérrez, que aleshores tenia set fills, sentia una decepció profunda de si mateix pel fet d’haver revelat informació sobre la seva família. Es va sentir molt abatut físicament i psicològica, i començava a sentir-se com un perdedor amb aquell “encontre amb la mort”, com ell mateix l’anomenava. Li provocava un gran patiment pensar que havia pogut posar en perill als seus, i que els seus captors podrien actuar contra la seva família segrestant, torturant o assassinant-ne algun dels membres.
Inevitablement va entrar en un procés de gran depressió, que el va acabar arraconant al costat del vàter, ajagut en posició fetal amb el desig de morir. Els seus captors, que veien per càmeres l’estança i la seva preocupant reacció, van pensar que el podrien perdre si no reaccionaven. El Dia de la Independència de Mèxic, el 15 de setembre, van decidir oferir-li alguna beguda alcohòlica que, finalment, decidí que fos whisky. Demanà la marca, la quantitat, el tipus de got, i el tamany del gel que hi volia. Fins i tot els va avisar que si no ho feien com ell deia, no s’ho prendria. Mentre esperava, demanava a Déu que no fos una broma, el que li havien fet els seus captors. A la poca estona, per una finestreta petita per on li posaven el menjar, li van entregar el got del licor amb totes les condicions que ell havia indicat. No obstant, en verificar que era el que volia, va sentir una veu en el seu interior que li deia: “Ofereix-me aquesta beguda”. Al principi es va resistir però a continuació va decidir oferir-li-ho a Déu, i ho va llençar a la tassa del vàter davant la mirada de sorpresa dels seus guardians.
En un primer moment es va sentir com un autèntic idiota, però a l’instant va poder entendre què li succeïa: acabava de donar una passa cap a la seva llibertat; havia estat la primera cosa que havia pogut escollir. I aquella situació estranya dins del seu segrest, va propiciar-li un tomb que seria definitiu. Bosco reconeix que la utilitat espiritual d’aquella renúncia va ser més gran que el benefici que podria haver obtingut si se l’hagués empassat. El captiu va decidir acceptar la situació, va renovar la seva fe, va acceptar la seva voluntat i va reprendre la pregària, que havia deixat des que va ser segrestat. I el que va continuar, confessa en Bosco, va ser un procés d’apropament espiritual a Déu com mai després va tornar a tenir.
Durant el següents mesos, i per tal de sobreviure, va desenvolupar una depurada arquitectura mental contra la por. Per començar, va sobreposar-se a la decepció que sentia, i el pànic que l’assetjava, per si aquell qüestionari podria fer mal a la seva família. Amb la reacció davant del got de whisky va decidir agafar les regnes de la seva vida, mísera però la seva al cap i a la fi. Així que va començar per comptar el temps per tenir alguna referència: el casset de mitja hora sonava constantment, dia i nit, així que el dia ja no es dividia en 24 hores sino en 48 cares d’una cinta de casset. I al final aquella música va deixar de fer-li mal i va convertir-se en el seu rellotge.
Bosco es repetia una frase d’un amic del seu pare: “Intel·ligència és saber adaptar-se”. I aquesta fou la segona lluita: l’adaptació. Va considerar que la seva vida depenia de tres eixos: la salut mental, la salut espiritual i la salut física. El primer passava per eliminar l’angoixa, fer net de la culpa del qüestionari i de les mancances pròpies de la seva persona, fer síntesi de vida en positiu. Fins i tot, s’escrivia cartes a si mateix però com si les signés el seu germà, destacant les coses positives que li diria el germà i sentint que el que estava en joc no era una qüestió personal sinó un tema familiar. Així que va decidir-se a cuidar l’hostatge, que era ell mateix. Això va esborrar l’enfonsament que portava pel pànic del segrest i la por a represàlies a la seva família.
El segon eix, la salut espiritual, l’empenyia a organitzar les 32 cintes de casset que sonaven mentre estava despert o era de dia. En passava tres mitges hores pregant (especialment el rosari) i dues més meditant la missa i imaginant el que succeïa en el ritus litúrgic que coneixia bé per ser home de missa diària. Va demanar una Bíblia als segrestadors. La seva força espiritual l’anava recuperant, i es va encomanar a sant Josepmaria Escrivá, a la seva mare i a l’Esperit Sant, pregant amb autenticitat. Va arribar a resar pels seus segrestadors, mostra d’un procés de conversió profund.
El tercer eix era la salut física. Bosco era un apassionat corredor de maratons i s’exercitava cada dia per estar en forma. A més, dedicava temps a endreçar el seu lloc d’habitatge: el seu llit a terra, una cadira de platja, el vàter i les parets plastificades. Va córrer vàries maratons en els dies i mesos que va estar reclòs, mesurant el perímetre de l’estança. D’altra banda, la salut física, i en part també mental, la va poder exercitar també escrivint un diari. 500 pàgines amb estranys gràfics en colors en els quals ho anotava absolutament tot, com volent recordar- se a si mateix que, tot i tancat, seguia viu. Escrivia per les parets del lloc arguments a favor de la vida, missatges religiosos i complexos calendaris en línies vermelles. Feia recompte dels dies, les hores, els menjars, els quilòmetres. I marcava cada dia sobre el plàstic, amb l’empremta bruta d’un dit: cada marca era un àpat; tres àpats eren un dia.
El Nadal de 1990 la situació va fer un altre tomb. Va convidar els segrestadors a compartir una pregària amb ell; no van obrir boca però s’hi van quedar, acompanyant- lo. I el canvi d’actitud fou substancial: deixaren de ser agressius per a esdevenir amistosos. Les millores que va obtenir com a conseqüència van ser: disposar d’un petit rellotge, més roba i acabar amb el casset de música. En Bosco s’anava recuperant a poc a poc, estabilitzant-se, acceptant la seva manca de llibertat i cuidant la seva vida, perquè allà no ho faria ningú més.
Mentrestant, aquell qüestionari dels primers dies va permetre iniciar negociacions entre els segrestadors i 4 representants de la seva família. Va haver-hi fins a 3 intents de pagament del rescat, però no es va poder arribar a bon port. Tot i així, el segrestadors el mantenien amb vida i, naturalment, els exigien proves de vida per a continuar amb les negociacions. Els captors el mostraven amb la revista Newsweek, així que la seva dona, Gaby, va sospitar que li deixarien llegir la revista i va decidí enviar-li missatges en clau. Ho va fer mitjançant anuncis comercials, amb el logo d’una empresa d’un altre nom que mostrava la silueta de casa seva. I, efectivament, en Bosco ho va reconèixer.
La seva dona li enviava missatges tranquilitzadors dins el registre publicitari, com ara “Una dona que és ferma com una roca, forta com l’acer, serena com la vesprada, tranquil·la com una nit estrellada (…) és capaç de gestionar- se en qualsevol situació i de fer feliços als qui la rodegen”. Bosco va entendre el missatge: Gaby estava bé i els seus també. Això li donava una pau immensa, i enderrocava definitivament els temors sobre aquell qüestionari. En altres missatges li enviava ànims i parlava de la força interior, li prometia seguir endavant. Allò va ser un autèntic abeurador per a en Bosco.
Superades les pors a les represàlies sobre la família, la seva por més gran era que els captors fugissin i el deixessin abandonat en un forat davant una mort agònica i lenta. Així que l’enginy s’aguditzava amb la necessitat, i va fabricar- se un rossinyol per fer-lo servir com a ganxo, a partir d’una molla. La intenció era estar preparat per forçar l’accés quan notés que l’havien abandonat. I provà un dia la finestreta per on entrava i sortia el menjar de cada àpat. Va introduir el rossinyol pel foradet del finestral i, per sorpresa, s’obrí. Però no pretenia escapar, encara, i el va intentar tancar sense èxit. Li sobrevingué el pànic de nou, pensant que els captors el podrien matar si percebien que estava intentant fugir. I en no poder resoldre-ho, va decidir continuar endavant. Es va arrossegar per terra i va veure, en una estança, un dels segrestadors dormint, i l’altre dutxant-se. Va avançar sigilosament per un passadís, sense aturar-se, fins arribar a un finestral que obrí, saltà i accedí al carrer. Allà començà a córrer fins que es va poder refugiar en una casa que trobà. Demanà ajut i el protegiren fins tornar-lo cap a casa seva on es va retrobar amb la seva dona. Els seus captors encara segueixen lliures.
Avui, Bosco fa una lectura positiva d’aquell episodi tan difícil de la seva vida, i en reconeix tres grans lliçons. La primera és que el segrest és una experiència que li demostrà que es pot sortir d’una situació ben complicada i asfixiant, sempre i quan s’ordenin les prioritats. Segons el què ell va viure: primer, Déu; segon, la família i la gent estimada; i tercer, la feina. Bosco recorda que en aquells mesos ell se sentia una persona normal però amb una gran lliçó assumida: el tranquil·litzava enormement pensar que Déu pilotava la seva vida; comptar amb Déu era i és el sentit de la fe. Posar-se en mans de Déu, una i altra vegada, gràcies en bona part a la vida de pregària.
La segona gran lliçó és el sacrifici, assumir el patiment per a un horitzó més gran. Bosco creu que els creients han donat una mala imatge del concepte de “mortificació”, però la comoditat per tot arreu no ajuda al creixement de la persona. Gutiérrez es pregunta per què s’han inventat els gimnasos, i respon que per enfortir el cos esforçant el múscul. ¿Quin és el veritable múscul espiritual? Bosco no en dubta: la voluntat, perquè permet controlar la pròpia vida.
Finalment, la tercera gran lliçó fou aprendre a saber esperar que Déu prengui la iniciativa, i aquí la pregària és essencial també. Una vida de pregària i un deixar espai a l’acció de Déu en la vida, converteix la persona en criatura de Déu i no del destí capritxós o mancat de sentit. I, de fet, Bosco Gutiérrez confessa que troba a faltar aquell tracte tan intens amb Déu, que va experimentar durant els mesos de segrest.
Xavier Garí de Barbarà
Doctor en Història Contemporània i professor d’Humanitats a la UIC
@XavierGari
