Diàleg: l’únic camí que pot portar a la reconciliació i la pau

Estem tots trasbalsats per la guerra d’Ucraïna, especialment pel que té als nostres ulls d’absurda, irracional, inhumana, terrible. I cal no oblidar el que subratllen els experts: a més d’aquesta guerra inútil, en el conjunt de la humanitat hi ha una cinquantena de guerres igualment terribles, algunes ja enquistades, que duren anys, sense sortida. I encara, una mirada objectiva i freda de la nostra vida social troba a l’arrel de guerres i enfrontaments un clima de confrontació entre grups, tendències i interessos que marca tota la nostra vida.

Aquesta realitat ens evoca la nostra experiència cristiana: només l’amor fratern pot obrir el camí de la justícia i la pau entre les persones, els grups, el pobles. L’amor, però, no té una eficàcia automàtica. Cal que les persones i els pobles aprenguem a dialogar. El veritable amor fratern ha de portar al diàleg. El diàleg és l’únic camí que pot portar a la reconciliació i la pau. Així com en segles passats es posava l’accent sobre l’obediència com a eix de la vida social, actualment cal subratllar la importància i la necessitat del diàleg.

Avui proposo la reflexió sobre alguns elements constitutius del diàleg especialment difícils, que cal aprofundir. Posem-nos al davant el clima de discussió i de conflicte del qual tractem: conflictes socials, polítics, també ideològics i culturals sobre la manera d’entendre la vida. I pot ser positiu evocar les discussions històriques sobre temes conflictius com l’esclavatge, el racisme, el masclisme o la pena de mort, que en altres temps eren viscuts de manera pacífica i que ara rebutgem com a inacceptables i impropis dels nostres dies.  

D’entrada, cada persona i cada grup tendeixen a defensar els propis interessos i per a això busquen arguments i proposen accions que inclinen la balança al propi favor. No és això, però, el que dificulta el diàleg i el que vull subratllar. El que compta és que en el discurs de cada part hi ha accents veritables i afirmacions falses. I en aquests accents falsos o menys exactes, no tot són trampes dialèctiques per part del que les diu sinó que ell mateix sovint les entén com a  evidents; i això per l’educació, perquè són evidències del seu món o accents indiscutits de la seva cultura.

Estar obert al diàleg comporta la conversió interior a la veritat. I la conversió a la veritat comporta posar en crisi sincerament les pròpies evidències culturals. Aquesta actitud comporta una certa relativització però no significa que tot sigui relatiu, com si tot pogués ser afirmat o ser negat. Entrar en diàleg amb altres grups o altres concepcions de la vida no significa posar-ho tot en crisi sinó buscar sincerament la veritat sobre la nostra vida humana. El primer pas del diàleg no és posar-ho tot en dubte, com si haguéssim de dubtar dels valors de la pau, la justícia, el respecte, la llibertat. Començar a dialogar comporta, precisament, un arrelament en els veritables valors que ens porti a posar en dubte els costums, les evidències o les tradicions indiscutides de la pròpia cultura. Les evidències culturals són dures i difícilment se superen sense sofriment. Precisament, la conversió sincera a la pau, la justícia, l’amor les estova i fa possible el diàleg. 

Aquesta conversió a la veritat forma part del programa de la comunitat cristiana. Una de les seves primeres tasques és crear en el seu si un clima d’obertura al bé de tots, que posa en crisi les evidències de la pròpia cultura. És una pena i un escàndol, que les comunitats cristianes, especialment els seus dirigents, defensin obertament com a aspectes de la fe cristiana les evidències socials i polítiques de la seva cultura, que poden estar lluny del veritable esperit evangèlic.

Gaspar Mora
Prevere de la Diòcesi de Sant Feliu de Llobregat. Doctor en Teologia