Temps i prioritats de la infància

En alguna ocasió he sentit dir al pedagog i dibuixant italià Francesco Tonucci que la verdadera revolució educativa és aprendre a mirar amb els ulls dels infants, escoltar amb les seves oïdes i sentir amb el seu cor. Són paraules que recorden les mateixes paraules de Jesús, apel·lant als éssers humans a ser com nens.

La natura ens ha dotat de l’òrgan del cervell que, al llarg de l’evolució de l’ésser humà, ha anat combinant la capacitat de relacionar-nos amb tot allò que ens envolta i la nostra capacitat de resposta i adaptació basades en la pròpia experiència. Des de la més tendra infància, anem aprenent coneixements i conformant el caràcter a partir de les nostres vivències, que el cervell anirà registrant i adaptant per a noves respostes des de la base de la informació genètica que posseïm, i intervingudes pels contextos ambientals familiars, socials, econòmics, culturals i educatius.

Les nostres característiques personals i els resultats dels nostres aprenentatges són determinats per la informació genètica i pels condicionants ambientals. Si la primera és rellevant per a la configuració del punt de partida i molts aspectes que surten al llarg de la nostra vida, els segons són determinants per al desenvolupament cognitiu i emocional de les persones. Per això, resulten tan importants la gestació i els primers anys de vida, molts dels quals s’estan produint a l’escola. En diem etapa primerenca de l’ensenyament, entre els zero i els sis anys, on tan important és jugar, sentir-se estimat i anar descobrint les coses de manera lliure i pausada, sense massa directrius. No es pot afirmar que hi hagi res irreparable, però la dificultat de redirigir les dificultats en el desenvolupament personal i l’aprenentatge augmenten a mesura que creixem, si no es consoliden bé els instruments de desenvolupament.

Convé aclarir que parlo d’instruments i no tant de coneixements en el sentit més conceptual. L’estimulació sensorial, per exemple, provocarà l’hàbit en l’ús dels instruments naturals de l’infant, que seran més rellevants per al futur que alguns aprenentatges que volem precipitar, tractant als infants més com alumnes que no com a nens. L’afirmació que en la infància som com a “esponges” que ho absorbim tot no significa que hàgim de considerar els nens grans contenidors d’informació. El cas més habitual és de l’aprenentatge de llengües no habituals en l’entorn de l’infant, quan sabem que els lingüistes sempre aconsellen consolidar la llengua, sigui una o dues a la llar, i més endavant introduir noves llengües. És una manera de trencar amb la creença que com més aviat sàpiguen les coses, més intel·ligents seran o millors opcions tindran a la vida.

Sovint m’he trobat amb adolescents amb una consideració baixa de la seva capacitat d’aprenentatge perquè no havien respost a l’expectativa d’avidesa per acumular sabers que els seus progenitors hi havien dipositat. Aquesta frustració havia acabat per abocar-los a un bloqueig mental davant l’aprenentatge, que els portava a no aconseguir bons resultats en coneixements, per als quals no tenien cap dificultat més gran que altres estudiants, però, en canvi, havien arrelat la convicció que no podien assolir-los. Molts d’aquests joves acaben avorrint-se i abandonat els estudis més per reiteració i monotonia que no pas per manca de capacitats.

Infància i adolescència necessiten més acompanyament i menys precipitació, com em deia el psicoanalista Juan Ramón Ubieto en una conversa que vaig publicar recentment al meu blog. Deixem que els infants creixin emparats per un entorn familiar de seguretat i en escoles on prevalgui un ambient relacional que cultivi la pertinença, i tindrem adolescents i adults més sensibles als altres i capaços de construir millors entorns de convivència.

Pepe Menéndez
Assessor internacional en educació
@PepeMe