Menu
27 d'abril de 2024
Publicats a eldiario.es fa tot just un any, els tres reportatges multimèdia reunits a #sexSymbols, amb dones protagonistes d’Indonèsia, la República Democràtica del Congo i Bolívia, volen donar a conèixer no només la realitat de les dones en diferents contextos de violència, sinó també la seva capacitat de resiliència i recuperació. Es tracta de reportatges durs, sí, però tots ells conviden a tenir un bri d’esperança en les capacitats dels éssers humans. Són històries de reptes i lluites, tant individuals com col·lectives, però sobretot, són històries de superació, de persones valentes.
¿D’on sorgeix la idea de tres reportatges articulats al voltants de les dones?
Maria, l’antropòloga, es va posar en contacte amb la Gemma i amb mi perquè havia vist unes beques per a fer reportatges. El projecte havia d’incorporar temes dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i temes de gènere. Els reportatges havien de contenir un llenguatge multimèdia i vam pensar que un viatge per diferents continents podia ser una proposta interessant. Jo en aquell moment vivia a Mèxic, la Gemma estava a l’Àfrica i la Maria havia estat fent una estada de voluntariat a Indonèsia. Vam decidir contar diferents problemàtiques globals, que afecten les dones independentment d’on estiguin. També volíem incloure alguna història d’aquí, però el projecte es va fer massa gran i el vam haver de retallar.
¿Per què Bolívia i no Mèxic?
Bolívia era el país que menys coneixia i em venia de gust conèixer-lo més.
¿Què volíeu explicar?
L’objectiu era explicar les diverses violències que afectaven les dones. Vam optar per presentar nou històries: parlem de violència sexual, de matrimonis primerencs, de prostitució, de malalties de transmissió sexual, de la violència obstètrica o de la violència ètnica, com en el cas de Bolívia. També volíem incloure els feminicidis, però com ja tractàvem temes molt durs, vam decidir deixar-los fora, perquè els reportatges tinguessin una mica d’aire. Penso que tots els reportatges destil· len un bri d’esperança, ja que vam intentar subratllar la capacitat de resiliència de les dones, la seva capacitat d’organització i l’esperança. Això són punts clau de totes les històries, perquè al final vam decidir apostar per aquest enfocament.
¿Com vau trobar l’articulació correcta entre els tres reportatges?
Ho vam anar trobant a mesura que els anàvem fent i fins que no vam tenir tot el material no ho vam tenir clar del tot. De vegades, tens una idea, però la realitat sol trencar-te els plans. Sovint, la realitat enruna una bona història però te’n porta a d’altres. De fet, això és el més bonic de la nostra professió. Vam estar un mes a cada país, les tres, tot i que la Maria no va poder venir a RD Congo.
¿El fet de ser dones treballant amb dones us va facilitar la feina?
Sí. De dona a dona es crea una empatia que seria impossible d’home periodista a dona, almenys en aquests casos. Durant el nostre treball de camp vam poder arribar a certs espais d’intimitat, com poder estar presents en un part, pel fet de ser dones.
I el fet de ser dones us va complicar l’accés a segons quins altres espais?
Com a dona periodista, et trobes que hi ha funcionaris de torn que no et fan cas, insinuacions i evidentment, hi ha el tema de la violència sexual, a la qual les dones estem exposades, en diferents graus.
Hi ha molt de material que no heu inclòs en els reportatges. ¿Quan es diu prou? ¿Què és publicable i què no ho és?
Hi ha un debat, amb això. La pregunta és: ¿on s’acaba l’impacte i on comença el morbo? Jo sempre m’intento posar en el lloc de l’altre. ¿Què m’agradaria veure publicat de mi? Molts periodistes pensen que si hi ha un on the record [si l’entrevistat t’ho ha dit durant l’entrevista] es pot posar; jo no ho veig així. La gent de base no està acostumada a parlar amb els mitjans i s’estableix certa relació de fiança. Treballem amb persones, no amb fonts. Les fonts són persones i de vegades se’ns oblida. De vegades s’obliden que els estem gravant i surten coses boniques, però a aquestes persones se les ha de cuidar. Jo penso: si no m’agradaria que ho posessin sobre mi, no ho trec. Això canvia quan entrevistes una font oficial o una font amb poder: si et diu quelcom, és perquè té un interès en què es publiqui. Aquesta persona està acostumada als mitjans i quan diu quelcom ho fa amb un objectiu.
Les que expliqueu als reportatges, són històries molt dures. ¿Com fas per no carregar amb tot aquest dolor? ¿Com crees distància amb les històries que narres?
Jo pensava que ja havia vist i sentit tot l’horror a Mèxic, però vaig arribar a la RD Congo i vaig al·lucinar amb les històries que ens vam trobar. Històries que no hem volgut explicar; de nenes i noies marcades de per vida. Deslligarse de les històries no és fàcil i no hi ha una recepta, ja que es treballa amb persones. De vegades mantens cert contacte amb elles i es crea un vincle, i quan estan malament, no saps què fer. Al cap i a la fi ets una dona blanca, privilegiada vivint en una zona de confort. És complicat. Jo sempre dic: si elles segueixen i tiren endavant, ¿com no ho farem nosaltres? Hem d’aprendre de la fortalesa de totes aquestes persones, celebrar la vida i desdramatitzar les petites coses que ens passen en el dia a dia. La major part del món tira endavant de coses molt lletges. Quan vaig tornar de Mèxic em vaig adonar que la meva ànima s’havia anat tenyint de negre, per totes les històries de violència que havia cobert. Si no et desintoxiques, prenent distància o fent teràpia, tot passa factura: som persones treballant amb altres persones, és normal mostrar sentiments. No som robots.
¿És molt complicar fer periodisme internacional de qualitat avui en dia?
El periodisme internacional, històricament, ha estat dominat per homes que s’han focalitzat en parlar d’altres homes. Històries d’homes que s’enfronten entre ells de diferents maneres: fent la guerra, matant-se o enfrontant-se políticament. ¿De què es parla majoritàriament a les seccions d’internacional? De l’ impeachment de Trump, del Brexit. Aquests temes estan sobre representats a les seccions d’internacional. Hi ha altres històries que tradicionalment no mirem. De fet, dins de les mateixes històries mai mirem on són les dones. Per exemple, el tema de la violència sexual a RD Congo afecta les dones però s’acaba contant des del punt de vista del doctor Mukwege, candidat al Nobel. “L’home que repara a les dones”. La feina que fa és molt respectable, però ¿perquè no els preguntem a elles? Finalment, s’acaben explicant temes de violència sexual cap a les dones des d’una perspectiva masculina i des de la perspectiva de l’home com a solucionador. I els premis van a l’home com a solucionador. Nosaltres volíem mostrar les dones com a solucionadores. Són elles qui mantenen les famílies, les que recuperen el territori o mantenen l’arrelament després d’una guerra. Són elles les principals transmissores de cultura. Es queden en els llocs i fan coses, no es queden esperant. De vegades, no mirem la rereguarda perquè estem mirant la batalla. Clar que hi ha dones a primera línia, i cada vegada més, però quan no són a la primera línia, costa que el periodisme es fixi en elles. També volíem anar una mica més enllà.
Anar més enllà sovint implica una inversió de diners importants i les tarifes…
Estic una mica frustrada amb això. Als periodistes col·laboradors d’internacional, hi ha mitjans que ens denominen corresponsals, però no ho som. Tenim acords, però no contractes. S’aprofiten de gent jove amb moltes ganes, que viu en països del sud on la vida és més barata. Amb quatre duros facturats, sobreviuen. Jo a Mèxic, amb cinc o sis articles al mes i alguns especials podia viure sense problema. Però ara m’he anat fent gran i les meves necessitats han anat canviant. Ara no puc viure amb això. Jo he pogut fer periodisme internacional perquè vivia als països que cobria, venint molt poc a casa. Però és un tema dels mitjans espanyols: els mitjans mexicans paguen millor, a proporció i al canvi. Ara mateix, per a viure com a periodista freelance s’ha de treballar amb mitjans internacionals. El periodisme internacional és car: hi ha moltes despeses i està molt mal pagat. Com a col·laborador, no pots fer la teva feina correctament si no et paguen correctament. ¿Com s’ha de donar una informació veraç si l’única manera que tens d’arribar al conflicte és amb un exèrcit? Així no es pot fer periodisme amb llibertat. A més, els periodistes d’internacional ens exposem a una sèrie de riscos dels quals ningú no se’n fa càrrec. Per tots aquests motius, el periodisme internacional ha perdut molta qualitat i gairebé ja no s’expliquen històries. Els mitjans han empetitit la seva redacció d’internacional i solen tirar d’agència Hi ha quatre diaris grans que continuen apostant per la informació internacional i prou. Els mitjans públics, d’ençà de la crisi, només han fet que retallar corresponsalies; però com a freelance és una bogeria intentar cobrir informació internacional.
¿Guanyar premis reconeguts com el Memorial Joan Gomis com ajuda?
Estem molt agraïdes i ens fa molt contentes que algú hagi vist el nostre treball i l’hagi valorat, ja que és un treball que s’escapa de la rutina informativa, d’allò que és notícia. El premi ens fa pensar que el que hem fet ha valgut la pena. A més, és un premi bonic per qui el dona: entitats de base que creuen en l’esforç; això és molt valuós. El Joan Gomis és un premi que es dona des de la bona voluntat i la militància de base, des del convenciment del periodisme com a eina de transformació social. És bonic que hi hagi gent que continuï creient en aquest tipus de periodisme.
Queralt Castillo Cerezuela
Llicenciada en periodisme i traducció i interpretació
@QC_Cerezuela
