Menu
27 de juliol de 2024
Benvolguts germans i germanes:
Déu no abandona mai els seus fills. Ni tan sols quan l’edat avança i les forces flaquegen, quan apareixen els cabells blancs i l’estatus social decau, quan la vida es fa menys productiva i corre el perill de semblar-nos inútil. Ell no es fixa en l’aspecte i no li fa res escollir aquells que, per a molts, resulten irrellevants. No descarta cap pedra, al contrari, les més velles són la base segura sobre la qual es poden recolzar les pedres noves per a construir totes juntes l’edifici espiritual (cf. 1 Pe 2,5).
La Sagrada Escriptura, en conjunt, és una narració de l’amor fidel del Senyor, del qual en sorgeix una certesa consoladora: Déu no deixa de mostrar-nos la seva misericòrdia, sempre, a cada etapa de la nostra vida, i en qualsevol situació en què ens trobem, fins i tot en les nostres traïcions. Els salms van plens de l’astorament del cor humà davant de Déu, que té cura de nosaltres tot i la nostra petitesa (Sl 144,3-4); ens asseguren que Déu ens ha teixit en les entranyes de la mare (Sl 139,13) i que no entregarà la nostra vida a la mort (Sl 16,10). Per tant, podem tenir la certesa que també estarà a prop nostre durant l’ancianitat, tant més perquè, a la Bíblia, envellir és signe de benedicció.
I en els salms, no obstant això, hi trobem, a més, aquesta sentida súplica al Senyor: “No em rebutgeu al temps de la vellesa” (Sl 71,9). Una expressió forta, molt crua. Ens condueix a pensar en el sofriment extrem de Jesús que va exclamar a la creu: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?” (Mt 27,46).
A la Bíblia, doncs, hi trobem la certesa de la proximitat de Déu a cada etapa de la vida i, al mateix temps, hi trobem la por de ser abandonats, particularment durant la vellesa i en el moment del dolor. No es tracta d’una contradicció. Si mirem al nostre voltant, no ens és difícil comprovar com aquestes expressions reflecteixen una realitat més que evident. Molt sovint la soledat és l’amarga companya de la vida dels qui, com nosaltres, són grans i avis. Quan era bisbe de Buenos Aires, vaig tenir l’ocasió moltes vegades de visitar residències d’ancians i em vaig adonar de les poques visites que rebien aquelles persones; n’hi havia algunes que no veien els seus éssers estimats des de feia molts mesos.
Són moltes les causes d’aquesta soledat. A molts països, sobretot en els més pobres, els ancians es troben sols perquè els seus fills s’han vist obligats a emigrar. També penso en les nombroses situacions de conflicte; quants ancians s’han quedat sols perquè els homes —joves i adults— han estat cridats al combat i les dones, sobretot les mares amb fills petits, deixen el país per donar seguretat als fills. En les ciutats i en els pobles devastats per la guerra, hi ha moltes persones grans que es queden soles, com a únics signes de vida en zones on sembla que hi regni l’abandó i la mort. A altres parts del món, a més, hi ha una falsa creença, molt arrelada en algunes cultures locals, que genera hostilitat cap als ancians, acusats de recórrer a la bruixeria per extreure energies vitals als joves; de manera que, si una mort prematura, una malaltia o una sort adversa afecta un jove, la culpa recau sobre algun ancià. S’ha de combatre i erradicar aquesta mentalitat. És un d’aquells prejudicis sense fonament, dels quals la fe cristiana ens n’ha alliberat, que alimenta persistents conflictes generacionals entre joves i ancians.
Si hi pensem bé, avui dia, aquesta acusació de “robar el futur als joves” adreçada a la gent gran es troba molt present a tot arreu. També es troba, sota altres formes, en les societats més avançades i modernes. Per exemple, actualment s’ha estès molt la creença que els ancians fan que recaigui sobre els joves el cost de l’assistència que requereixen i, d’aquesta manera, treuen recursos al desenvolupament del país i, per tant, als joves. Es tracta d’una percepció distorsionada de la realitat. És com si la supervivència dels ancians fes perillar la dels joves. Com si per afavorir els joves fos necessari descuidar els ancians o, fins i tot, eliminar-los. La contraposició entre les generacions és un engany i un fruit enverinat de la cultura de la confrontació. Posar els joves en contra dels ancians és una manipulació inacceptable; “està en joc la unitat de les edats de la vida, és a dir, el real punt de referència per a la comprensió i l’estima de la vida humana completament” (Catequesi, 23 de febrer de 2022).
El salm que hem citat abans —el que demana que no siguem abandonats en la vellesa— parla d’una conspiració que cenyeix la vida dels ancians. Semblen paraules excessives, però comprensibles si considerem que la soledat i el descart dels més grans no són casuals ni inevitables, són més aviat fruit de decisions –polítiques, econòmiques, socials i personals– que no reconeixen la dignitat infinita de tota persona “més enllà de tota circumstància i en qualsevol estat o situació en què es trobi” (Declaració Dignitas infinita, 1). Això passa quan es perd el valor de cada un i les persones es converteixen en una mera càrrega onerosa, en alguns casos massa elevada. El pitjor és que, sovint, els ancians mateixos acaben sotmetent-se a aquesta mentalitat i arriben a considerar-se com un pes, i desitgen ser els primers a deixar-se a banda.
Per una altra banda, avui en dia hi ha moltes dones i molts homes que busquen la realització personal portant una existència tan autònoma i deslligada dels altres com sigui possible. Les pertinences comunes estan en crisi i s’afirmen les individualitats; el passatge del ‘nosaltres’ al ‘jo’ es mostra com un dels signes més evidents del nostre temps. La família, que és la primera i la més radical oposició a la idea de poder salvar-nos sols, és una de les víctimes d’aquesta cultura individualista. Però quan envellim, a mesura que les forces disminueixen, el miratge de l’individualisme, la il·lusió de no haver de necessitar ningú i de poder viure sense vincles es revela tal com és: ens trobem, en canvi, necessitats de tot, però sols, sense cap mena d’ajuda, sense tenir algú amb qui poder comptar. És un trist descobriment que molts fan quan ja és massa tard.
La soledat i el descart han esdevingut elements recurrents en el context en el qual ens trobem immersos. Aquests tenen múltiples arrels: en alguns casos són el fruit d’una exclusió programada, una mena de trist “complot social”; en altres casos, es tracta lamentablement d’una decisió pròpia. D’altres vegades també es pateixen fingint que es tracta d’una elecció autònoma. Cada cop perdem més “el sabor de la fraternitat” (Carta encíclica Fratelli tutti, 33) i fins i tot ens costa imaginar-nos una cosa diferent.
Podem advertir en molts ancians aquell sentiment de resignació de què parla el llibre de Rut, quan relata que l’anciana Noemí –després de la mort del marit i dels fills– va invitar les seves joves, Orpà i Rut, a tornar als seus països d’origen i a les seves cases (cf. Rt 1,8). Les seves paraules són un concentrat de convencions socials i religioses que semblen immutables i que marquen el seu destí.
El relat bíblic ens presenta en aquest moment dues opinions diferents davant la invitació de Noemí i, per tant, davant la vellesa. Una de les dues joves, Orpà, que té molta estimació per Noemí, amb un gest afectuós, li fa un petó, però accepta el que ella també creu que és l’única solució possible i segueix el seu propi camí. Rut, en canvi, no se separa de Noemí i li adreça paraules sorprenents: “No insisteixis que et deixi” (Rt 1,16). No li fa por desafiar els costums i l’opinió comuna, sent que aquella dona anciana la necessita i, amb valentia, es queda al seu costat, i inicia una nova travessa per a totes dues. A tots nosaltres —acostumats a la idea que la soledat és un destí inevitable—, Rut ens ensenya que, a la súplica “No em deixis!”, és possible respondre: “No et deixaré!”. No dubta a trastocar el que sembla una realitat immutable, viure sols no pot ser l’única alternativa! No és casualitat que Rut —la que es queda acompanyant l’anciana Noemí— sigui un avantpassat del Messies (cf. Mt 1,5), de Jesús, l’Emmanuel, Aquell que és “Déu amb nosaltres”, Aquell que porta la proximitat de Déu a tots els homes, de totes les condicions i de totes les edats.
La llibertat i la valentia de Rut ens inviten a recórrer un nou camí. Seguim els seus passos, fem el viatge junt amb aquesta dona jove i forastera, i l’anciana Noemí, no tinguem por de canviar els nostres costums i d’imaginar un futur diferent per als nostres ancians. El nostre agraïment s’adreça a totes aquelles persones que, tot i els molts sacrificis, han seguit efectivament l’exemple de Rut i s’ocupen d’un ancià, o senzillament mostren cada dia la seva proximitat als parents i coneguts que no tenen ningú. Rut va escollir quedar-se a prop de Noemí i va ser beneïda amb un matrimoni feliç, una descendència i una terra. Això val sempre i per a tothom: si ens quedem a prop dels ancians i reconeixem el paper insubstituïble que tenen en la família, en la societat i en l’Església, també nosaltres rebrem molts dons, moltes gràcies, moltes benediccions.
En aquesta IV Jornada mundial que se’ls dedica, no deixem de mostrar la nostra tendresa als avis i a la gent gran de les nostres famílies, visitem els qui estan desanimats o que ja no esperen que sigui possible un futur diferent. A l’actitud egoista que condueix al descart i a la soledat, oposem-hi el cor obert i el rostre alegre de qui té la valentia de dir “no t’abandonaré!” i d’emprendre un camí diferent.
Que la meva benedicció i la meva pregària arribi a tots vosaltres, estimats avis i gent gran, i a tots els qui us acompanyen. A tots vosaltres us demano també que, si us plau, no us oblideu de pregar per mi.
Papa Francesc
Roma, Sant Joan del Laterà, 25 d’abril de 2024
