Menu
20 d'abril de 2024
Tenir alguna cosa a dir al món no és suficient. Aquest missatge ha d’arribar als altres amb eficàcia. Així ho va entendre Joan Pau II quan, l’any 1984, va nomenar Joaquín Navarro-Valls (1936-2017) portaveu del Vaticà. El fins aleshores corresponsal de l’ABC es va convertir, així, en el primer laic, i també el primer no italià, que ocupava aquest càrrec. D’aquesta manera, es va desfermar el que el periodista Juan Vicente Boo va denominar “el Big Bang de la comunicació oficial vaticana”.
S’iniciava una “Edat d’Or” en què el pontífex i el seu cap de premsa van treballar junts per a calibrar l’impacte de les notícies en l’opinió pública. Navarro-Valls també es va ocupar de desmentir rumors, com quan va aclarir, el 2002, que el papa no renunciaria després del seu viatge a Polònia. Com sempre, la seva agenda seguia atapeïda. En una altra ocasió, com explica el biògraf George Weigel, va haver de sortir al pas d’una notícia falsa que assegurava que la veu del Sant Pare era, en realitat, un enregistrament. En aquells moments, Wojtyla ja es trobava a prop de la mort.
Tot va començar quan Joan Pau II va convocar l’espanyol per demanar-li l’opinió sobre el projecte de reestructurar l’Oficina de Premsa del Vaticà. La resposta va ser tan sincera com rotunda: “No cal una reestructuració, sinó una revolució”. Dos dies després, el nostre protagonista es va trobar una oferta que no podria rebutjar, encara que va demanar temps per a pensar-s’ho. Per tal d’acceptar-la, i no ser així el primer que digués que no a Wojtyla, va posar una única condició: volia tenir una comunicació directa amb el pontífex en qualsevol circumstància.
Navarro-Valls va ser molt més que un periodista. El papa hi va trobar un amic, un confident, un home de confiança a qui podia encarregar missions delicades. En efecte, l’espanyol va exercir de diplomàtic ocasional amb l’entrega a Gorbatxov, el mandatari soviètic, d’una carta personal de Wojtyla, o durant la preparació del viatge del pontífex a la Cuba castrista. Després de la mort de Joan Pau II, va romandre quinze mesos més amb Benet XVI, fins que el va substituir el jesuïta Federico Lombardi.
Per a saber més coses sobre aquesta figura irrepetible, parlem amb el seu germà Rafael, catedràtic emèrit de la Universitat Complutense de Madrid i autor d’un llibre fascinant, De la Casa Blanca a la Santa Sede (Almuzara, 2022), a més d’editor del volum testimonial Joaquín Navarro-Valls, el portavoz. Testimonios de sus amigos (Rialp, 2019).
Quan el vostre germà va ser nomenat portaveu del Vaticà, va dir al Papa que la política comunicativa necessitava un canvi en profunditat. ¿En què consistia aquesta revolució?
Pel que sé, es tractava de fer una oficina de premsa a l’alçada dels destinataris de les notícies del Vaticà, que són ni més ni menys que 1.300 milions de catòlics i, a més a més, els milions de no catòlics a tot el món. Per poder-ho fer, necessitava un sistema de noves tecnologies, ampliar la plantilla de col·laboradors amb laics, donar agilitat a tot el procés de comunicació, tenir un contacte freqüent amb els més de 300 corresponsals acreditats a Roma i –una cosa que va exigir Joaquín amb contundència– contacte directe amb el Romà Pontífex. És a dir, Joaquín va fer notar que, tot i que depenia de Secretaria d’Estat, els seus contactes habituals serien amb el papa. De fet, a partir d’aquell moment, Wojtyla el va invitar amb molta freqüència a dinar i a sopar amb ell per a debatre temes mediàtics a banda dels despatxos corresponents.
El vostre germà pertanyia a l’Opus Dei. ¿Què opinava de totes aquelles llegendes sobre l’organització, a l’estil El Codi Da Vinci?
Feia poc cas a algunes calúmnies –que cada cop eren menys– relacionades amb la suposada influència política de l’Opus Dei. Opinava que eren vells estigmes que procedien de l’Espanya de Franco, i més en concret del partit únic. Aquestes calúmnies van passar després a ambients eclesiàstics o mediàtics.
¿Com definiríeu la relació de Joaquín Navarro-Valls amb Joan Pau II?
Alguns observadors van voler veure en aquella relació una cordial amistat entre tots dos. Joaquín deia que, per a ser amic, es necessita una certa igualtat, i ell –Joaquín– no era res en comparació amb el papa. Amb tot, penso que existeix la possibilitat d’una amistat entre persones desiguals, i això era el que primordialment els unia.
En el vostre llibre, elogieu dos papes amb fama de conservadors, Joan Pau II i Benet XVI, i uns altres dos amb fama de progressistes, Joan XXIII i Francesc. ¿Trobeu encertat parlar de dreta i esquerra en relació a l’Església?
A l’Església, la manera de resoldre els problemes als quals s’enfronten els Papes serà sempre tenint present el punt de vista que tindria Crist en situacions similars. Per això em sembla que parlar d’esquerra i de dreta, o de conservadors i progressistes, és una manera inexacta d’aplicar criteris polítics a temàtiques espirituals.
Francisco Martínez Hoyos
Doctor en Història
@FranciscoMartn1
