Lisa Fortune, la veu de Nigèria que ha captivat Tarragona

Qui canta, els seus mals espanta, tal com es diu al refranyer popular. “Espanta els seus mals, però també els dels altres; per això, sovint em poso a fer-ho davant del mar, en una platja qualsevol, i, des d’allà, si es compleix la dita, també canto per espantar els mals de la gent que es juga la vida a bord d’una pastera, en qualsevol mar del món”.

Són les paraules d’una dona nigeriana que, dels seus trenta-sis anys, setze els va passar a la terra que la va veure néixer. Ara, la Lisa Fortune (és com es diu) viu a Tarragona i somia a ser una cantant professional. És a dir, a tocar amb les seves pròpies mans l’èxit que el seu pensament ja albirava des de molt petita, quan formava part del cor parroquial de l’església catòlica del seu poble, situat al Regne de Benin, un antic estat africà famós pel seu art estatuari en bronze, la capital del qual és Benin City, al sud de Nigèria. “Cantava i ballava en aquest cor d’infants i ja destacava per com ho feia”, presumeix.

Durant els últims anys ha cantat als carrers de Barcelona, en alguns grups de gòspel i, fins i tot, mentre ha treballat al servei de neteja del Mercat Central de Tarragona: “Allà, jo m’hi posava d’hora i, quan els paradistes escoltaven la meva música, primer es pensaven que es tractava del fil musical del recinte”, exposa. “Però era la meva veu”. Compagina la seva il·lusió darrere dels micròfons amb les feines que pot anar obtenint per fer front a les dificultats que travessa una mare qualsevol (té una filla menor), i és conscient, a pesar de tot, de la sort que té de poder-ho fer: “Quan encenc el televisor i veig que una altra pastera ha naufragat al mar se’m congela la sang, no hi ha dret”, diu, mentre es toca, com un gest mecànic i inconscient, el crucifix que du com a arracada. Ho ha fet ara i abans, quan també ha mencionat aquest drama humanitari del segle XXI.

La Lisa té clar que Déu és al seu interior. Per això, no el busca “a l’aire”, expressa movent els braços i les mans: “Si Déu em va permetre viure i superar el mal tràngol d’exiliar-me, això vol dir que és dins meu, m’ha ajudat a aconseguir-ho i no cal buscar-lo en un altre lloc”, se sincera. I, per primera vegada, en aquesta entrevista que mantenim a escassos metres del mar Mediterrani, destina els seus comentaris a la situació que viuen altres joves i dones africanes que no han tingut la seva sort: “Hi ha governs africans —denuncia— que són els autèntics culpables de tot el que han de viure, amb la càrrega inclosa de ser mares, i, des d’aquí, per bé que jo ho pugui veure amb una certa calma, els critico amb profunda resignació”.

“Ser dona a Nigèria és dur”, exclama la Lisa, això sí, sense donar molts més detalls sobre aquesta qüestió, que resulta difícil d’explicar per a ella, però contenint en un sol adjectiu la malaguanyada vida a la qual fan front, a pesar de tot, centenars d’històries a l’Àfrica cada any. “Per això, les que poden fugir i arribar aquí o a altres llocs d’Europa són unes heroïnes, millor dit, unes autèntiques heroïnes”, la capa de les quals, tot i no veure’s posada, “continuen portant després”; però no pas en forma de hijab o burka.

La Lisa es confecciona la seva pròpia roba i, com que aquesta és una de les primeres entrevistes que li han fet a la vida, es prepara per ser fotografiada amb un dels pentinats que més la caracteritzen, com ho fa tota estrella del pop. “Cal ser diferent i tenir identitat pròpia”. Ha aconseguit un estil propi, replè de color i llum, sense arribar gaire més lluny d’on vol arribar: “Potser seré una bona cantant i podré treballar cada dia per ser-ho, però la vida ja m’ha ensenyat prou a viure amb els peus ben enganxats a terra; per això, si no compleixo alguns dels meus objectius, no patiré ni tiraré la tovallola”, continua. “No podem penedir-nos de res mentre hi hagi vida”.

Xavier Pete Vega
Periodista
@petexavier