Naufragis en una mar calma

El passat 14 de juny, el naufragi d’unvaixell ple de persones migrants en aigües gregues va tornar a sacsejar la consciència d’Europa. El pesquer havia salpat de la costa de Líbia uns dies abans amb 750 passatgers amuntegats en condicions infrahumanes. La majoria eren de nacionalitat afganesa, siriana, pakistanesa, palestina i egípcia. Entre ells hi havia centenars de menors que viatjaven a la bodega amb les seves mares. L’enfonsament es va produir en presència de la guàrdia costanera grega i només van sobreviure un centenar de persones, quasi totes adultes; es van recuperar uns vuitanta cadàvers i la resta van desaparèixer en un dels punts més profunds del Mediterrani, la fossa de Calypso.

Contradient la versió oficial de les autoritats gregues, alguns supervivents van acusar els guardacostes de no haver fet res per evitar la tragèdia. Una afirmació que podria no ser certa o potser sí. En cas que no, seria comprensible, ja que les devolucions en calent de migrants interceptats al mar per la guarda costanera de Grècia són tan freqüents que potser els migrants van tenir por de ser retornats a Líbia. En qualsevol cas, ningú no va impedir el que va ser una de les tragèdies migratòries més greus de la història recent. I això que aquell dia, com va advertir el papa Francesc, “feia una mar calma”.

I tot just una setmana després del funest esdeveniment, un altre naufragi va costar la vida a vàries desenes de persones. Aquest cop va tenir lloc a prop de la costa canària, en aigües de responsabilitat espanyola, i les víctimes, que viatjaven a bord d’una feble embarcació pneumàtica, van estar més de dotze hores implorant un rescat que no va arribar malgrat que el Govern d’Espanya va ser avisat de la deriva de la pastera. 

Dos terribles naufragis amb a penes uns dies de diferència, centenars de vides humanes que se sumen a l’incomptable reguitzell de morts i desaparicions que deixen dia rere dia les diferents rutes migratòries per arribar a Europa. A la cruel pràctica de devolucions en calent aplicada impunement per Grècia, Itàlia i Espanya, s’afegeix ara la pràctica —més cruel encara— de la inacció deliberada. “Deixem-los morir”, sembla que diuen els governants del Vell Continent, en una actitud davant la qual no podem restar impassibles.

Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga