Història dels Jubileus

Enguany, l’Església celebra un Jubileu. Va començar el passat 24 de desembre i durarà, sota el lema ‘Pelegrins d’Esperança’, fins al dia de Reis del 2026. Pot ser que hàgim sentit a parlar d’aquesta paraula, però no sapiguem gaire bé què significa. Designa un Any sant o jubilar, és a dir, un període de temps en què els fidels que compleixen certes condicions obtenen indulgències, és a dir, gràcies espirituals. Aquesta pràctica, com tantes altres coses del cristianisme, prové del judaisme, el nostre germà gran. En concret, del terme yobel, que designava un instrument sonor usat per marcar l’inici del període de temps. Jeroni d’Estridó, en la seva versió llatina de la Bíblia, el va traduir per iubilæus, i això li va afegir una connotació de joia.

En el llibre del Levític, Jahvé afirma que els jueus celebraran un Jubileu, un temps en què tots els membres de la comunitat veuran perdonats els seus pecats. És el moment en què el creient frueix d’un temps propici per restaurar la seva relació amb Déu. Es tracta de començar de nou, en molts àmbits, no només els religiosos, sinó també els socials. Els esclaus, per exemple, queden emancipats. Els deutes es perdonen i, així, les terres són restituïdes als propietaris que s’havien vist obligats a empenyorar-les. Tal com va explicar el papa Francesc l’any 2015, els antics israelites creien que la Terra pertanyia només a Déu. Els éssers humans tan sols n’eren simples administradors.

Per altra banda, hem de tenir en compte el que diu el Nou Testament. A l’Evangeli de Lluc, Jesús vincula “l’any de gràcia del Senyor” amb la llibertat dels oprimits. Així doncs, la inquietud pels humils apareix on ha de ser: en el mateix centre de la vida religiosa.

Per poder assistir al primer Jubileu catòlic universal, caldrà esperar l’any 1300 amb la convocatòria de Bonifaci VIII. El pontífex intentava així encarrilar un moviment popular, sorgit de manera espontània, en què la gent es reunia per reclamar el perdó dels pecats. Així, sota la seva direcció espiritual, Roma esperava enfortir la seva posició directiva dins del conjunt de la cristiandat. L’operació va suposar un gran èxit: les multituds van arribar a la Ciutat Eterna, i fins i tot Dante Alighieri va deixar constància d’aquest esdeveniment tan gran a la Divina Comèdia.

La idea era repetir la celebració cada segle. No obstant això, el 1342, Climent VI va reduir l’interval a cinquanta anys, a imitació del que feien els jueus en l’Antic Testament. En aquesta decisió, hi van intervenir múltiples peticions, com les de santa Brígida de Suècia o el poeta Francesco Petrarca. L’esdeveniment va tenir lloc el 1350 sense que el papa hi assistís, ja que en aquell moment residia a Avinyó. Va enviar-hi un cardenal que el representés. Aquest cop, però, la celebració no va gaudir de tanta esplendor. Roma era una ciutat immersa en una profunda crisi, víctima tant de les dissensions internes com dels catastròfics efectes de la pesta negra.

Urbà VI, el 1389, va introduir-hi una altra periodicitat, trenta-tres anys, en memòria de l’edat de Crist. Un darrer canvi és el que imposarà Sixt IV l’any 1475. Si se celebra un jubileu cada vint-i-cinc anys, cada generació podrà participar d’un, com a mínim. Això és el que encara es fa actualment, tot i que cada papa tingui la facultat de fer convocatòries amb caràcter extraordinari. Com el Jubileu del 1983, per iniciativa de Joan Pau II, amb motiu dels 1.950 anys de la mort i resurrecció de Crist. Al seu torn, Francesc va proclamar el Jubileu de la Misericòrdia.

El Jubileu ordinari queda inaugurat quan el papa obre la Porta Santa, a la Basílica de Sant Pere. Ho fa amb tres cops de martell. Aquest gest simbolitza una dificultat extraordinària i el bé que s’obté després de l’esforç: l’amor de Déu en tota la seva grandesa. Dissortadament, a vegades, les coses no sempre es desenvolupen de la manera més satisfactòria. Per exemple, el 1390, en ple gran Cisma d’Occident, el papa d’Avinyó es va negar a donar suport al Jubileu que havia convocat el de Roma. Anys més tard, en el de 1450, van morir 200 pelegrins quan es va desencadenar el pànic sobre un pont. En altres ocasions, els problemes polítics van impedir que se celebrés la festivitat. Això és el que va passar el 1800, amb l’ocupació d’Itàlia per part de les tropes franceses, i el 1850, quan encara no havien passat els efectes de la revolució que havia sacsejat Europa dos anys abans. El 1875, després de l’annexió de Roma al Regne d’Itàlia, Pius IX es va considerar presoner en el Vaticà i va optar per un Jubileu limitat al clergat de la ciutat.

Els avenços de l’Església deixarien la seva empremta en la tradició. En el Jubileu de 1950, per primer cop, la Ràdio va tenir un paper protagonista i va convertir l’ocasió en un fenomen veritablement global. Per la seva banda, el de 1975 va ser el primer a ser retransmès per televisió. Pau VI, sensible a l’esperit ecumènic del Vaticà II, va aprofitar l’ocasió per estrènyer els llaços amb els cristians ortodoxos i també amb els budistes, que es trobaven representats en l’obertura de la Porta Santa. Per desgràcia, sant Pere no hi va ajudar gaire. Roma, amenaçada per la sequera, va haver de racionar l’aigua davant l’afluència d’enormes multituds.

Joan Pau II també va fomentar el diàleg interreligiós, amb el judaisme i amb l’Islam, quan va viatjar a Terra Santa amb motiu del Jubileu del 2000. Actualment, el papa Francesc, en un clima encara marcat pels efectes de la pandèmia de la covid, crida el poble cristià a la conversió des d’una sensibilitat pròxima als valors de l’ecologisme: “La cura de la creació és expressió essencial de la fe en Déu i de l’obediència a la seva voluntat”. Per tant, l’actual Jubileu, ¿serà la punta de llança d’una renovació? Un cop més, el viatge a Roma, com qualsevol altre viatge, no serà important pel desplaçament físic, sinó pel recorregut de l’esperit.

Francisco Martínez Hoyos
Historiador i escriptor
@FranciscoMartn1