‘Germanet’: el desert que ens agermana

“Si mai no has vist el desert amb els teus propis ulls, no et pots fer una idea del que és. El desert és un altre món. Quan hi entres, penses: ‘Mai no sortiré d’aquí’”. (…) “Muntanyes de sorra, valls de sorra, tot de sorra pertot arreu. Quan vas pel desert, de vegades bufa molt vent. No pots ni caminar. Has de parar i protegir-te perquè la sorra no et faci mal. I et quedes allà una hora. O potser dues. Si el vent es cansa, tu continues el teu camí”.

Són paraules de l’Ibrahima Balde, un home que va haver de créixer a la força i que un dia, va haver de sortir del seu poble per emprendre un llarg viatge i anar a buscar el seu germà petit.

Des dels cinc anys, l’Ibrahima va treballar, juntament amb el seu pare, als carrers de la ciutat de Conakry, la capital de Guinea. Els diners que guanyaven se’ls enviaven a la mare per mantenir la família. Un dia, quan l’Ibrahima tenia tretze anys i encara no sabia res de la mort, el pare va morir. Llavors no va saber què fer. ¿Com tornar a casa si no tenia diners? ¿Com explicar a la seva mare que aquell home no es despertaria mai més? Els veïns van organitzar una col·lecta per pagar el bitllet que el portaria amb la mare i els germans. De Conakry a Thiankoi —un poble lluny del mar— hi havia 430 quilòmetres.

“Quan ets el germà gran de la casa la responsabilitat et tira del cos”, afirma l’Ibrahima. Amb els diners de les tres vaques que va vendre la seva mare havia d’emprendre alguna cosa per a mantenir la família. Va pensar que Libèria era la millor destinació per a un nen que volia treballar. El viatge el va fer pujat al sostre d’un minibús, entre l’equipatge. Tres dies va trigar a arribar a Monròvia, la capital de Libèria. Només arribar-hi va començar a treballar carregant caixes en el mercat de Watazai. Durant tres mesos va dormir al carrer. Un dia, un home que el va veure traginar pesades càrregues i li va dir que aquella no era feina per un nen i, poc després, li va oferir començar a treballar per a ell com a aprenent al seu taller mecànic. No tan sols li va donar feina sinó casa, roba i família. Fins que al cap de sis mesos, l’Ibrahima va haver de marxar, ja que la seva mare havia emmalaltit i havia de fer-se càrrec no només d’ella sinó també del seu germà i les dues germanes petites.

Quan la mare es va recuperar, l’Ibrahima va tornar a marxar, aquesta vegada a Nzerekore, una regió de Guinea que quedava a uns mil tres-cents quilòmetres de Conakry. Durant tres o quatre anys va treballar d’aprenent de camioner. Un dia va parlar amb la seva mare i ella li va explicar que l’Alhassane, el seu germà petit, havia marxat. Durant un temps no en van tenir notícies. Fins que van saber que el jove estava en un camp de refugiats a la localitat líbia de Sabratha, on l’esperava l’oportunitat de travessar el Mediterrani i arribar a Europa.

L’Ibrahima no volia venir a Europa. No estava buscant un futur millor ni perseguint cap somni. Només buscava el seu germà petit per a dir-li que tornés a casa. Per demanar-li perdó per no haver pogut pagar-li els estudis. Per explicar-li que la mare i les germanes necessitaven que estiguessin tots junts.

L’Ibrahima Balde narra la seva història a través de la ploma del periodista Amets Arzallus Antia. Ho fan amb Germanet (Blackie Books, 2022), un llibre que evidencia la capacitat que tenen els relats en primera persona de commoure el lector.

¿Quants deserts separen a les persones? No és tan sols la sorra, el vent i la calor. És sobretot la brutalitat d’alguns individus que s’aprofiten de les circumstàncies adverses dels altres per a trepitjar-los sense pietat, sabent que no tenen possibilitats d’aixecar-se. El trajecte és cada vegada més llarg i penós. ¿Qui pot salvar-se en mig de tanta barbàrie? Cal continuar, amargar-se, córrer. I enmig de tanta foscor, apareix algú que estira la mà per a ajudar a un desconegut: un home que busca el seu germà, un fill que es preocupa per la seva mare. En situacions límits les persones treuen el millor o el pitjor de si mateixes. Llegint Germanet, el lector sent que ha estat convidat a mirar un espectacle denigrant de la condició humana. Però en sortir de les profunditats, serà ell qui se sentirà interpel·lat i haurà d’enfrontar-se a la seva millor o pitjor versió.

L’experiència de l’altre qüestiona el nostre lloc al món i la nostra manera de pensar. El relat a cau d’orella ens travessa per dintre. Com una confidència que no et pots treure del cap. ¿D’on surt la perseverança del protagonista? ¿Com és que el seu sentit de responsabilitat no s’atura davant la proximitat de la mort? Cinc dies sense menjar a sobre d’un camió en el qual han fet pujar noranta-quatre persones. Una presó enmig del no-res. Un mercat en el qual es venen persones com si fossin bestiar. Som en relació amb l’altre. La seva experiència ens confronta amb la diferència o semblança. No podem tancar els ulls.

Santiago Gorgas
Periodista
@BorisNebula