Migracions

S’ho devien haver pensat molt abans de prendre aquella decisió perquè, com a pares, l’últim que volien era posar en perill la vida dels seus fills. Però la situació a Turquia s’havia tornat insostenible pels milers de refugiats que, com ells, hi arribaven diàriament fugint de les guerres. Així que van arriscar-ho tot per emprendre una perillosa travessia per mar amb la intenció d’arribar a l’illa grega de Kos, situada a poc més de vint quilòmetres de la costa turca. La matinada de l’1 al 2 de setembre de 2015, aquell petit grup de persones de nacionalitat siriana i iraquiana van pujar amb la mainada en una petita embarcació pneumàtica —previ pagament d’uns quants milers d’euros als traficants— i van començar a navegar mar endins en la nit profunda amb l’esperança de trobar un lloc on poder viure dignament.

A l’endemà, una de les criatures va ser trobada de boca a terra i sense vida en una platja de Bodrum. La desoladora imatge —captada per una reportera turca— d’aquell cosset angelical va fer la volta al món en poques hores. Era l’Alan Kurdi, un nen sirià d’entre dos i tres anys. En el naufragi també van morir la seva mare, seu el germà Ghalib, de cinc anys, i dos dels tres fills de la família iraquiana que viatjava en l’embarcació. En el cinquè aniversari d’aquells fets, alguns mitjans se’n van fer ressò demanant-se si realment la fotografia de l’Alan, símbol d’una immensa tragèdia humanitària, va servir d’alguna cosa. Tenint en compte la pèssima i vergonyosa política migratòria de la UE durant tot aquest temps, la resposta és no.

Partint en petites embarcacions des de països com el Marroc, Líbia, Egipte i Turquia, les rutes migratòries han deixat desenes de milers de morts en el mar Mediterrani durant les darreres dècades. I els qui aconsegueixen sobreviure es troben amb una UE que els rebutja amb tanques i concertines, polítiques de tancament de ports per als vaixells de rescat, devolucions en calent i privació de llibertat en Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) o camps de refugiats que més aviat són camps de concentració.

Un dels darrers episodis d’aquest drama va tenir lloc al camp de Mória, a l’Illa grega de Lesbos, on la matinada del 8 al 9 de setembre es va produir un incendi que va obligar a més de 10.000 persones a dormir al ras durant vàries nits sense cap mena d’atenció. L’existència en aquell camp, on hi havia famílies senceres i centenars de menors no acompanyats, ja era un autèntic infern abans de l’incendi. Ho va poder comprovar el papa Francesc el 2016 durant la seva visita al camp, amb la qual va voler atraure l’atenció del món sobre la situació desesperada de tota aquella gent. Profundament dolgut pel que va veure allà amb els seus propis ulls, Bergoglio va implorar una solució a la comunitat internacional. Però quatre anys després, ni el seu exemple —es va emportar amb ell tres famílies sirianes— ni les seves súpliques semblen haver servit de res per alleujar la situació. No hi ha cap dubte que, tal com deia Emily O’Reilly, defensora del poble europeu, “la història jutjarà amb duresa la UE per la crisi dels refugiats”.

Tanquem aquest número en vigílies de la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat, un esdeveniment que se celebra des de 1914 i té per objecte expressar la preocupació de l’Església vers les diferents categories de persones vulnerables en moviment. Enguany, el tema escollit per Francesc és “Com Jesucrist, obligats a fugir” i la jornada se centrarà en la cura pastoral dels desplaçats interns. Acollir, protegir, promoure i integrar. Cal tenir més presents que mai aquests quatre verbs expressats pel papa en relació amb els migrants i refugiats.

Arriba la tardor i amb ella un nou curs marcat per la pandèmia de covid-19. Són molts els reptes i la incertesa que afronta a hores d’ara una comunitat educativa que treballa amb determinació i valentia. Però no oblidem que potser el repte més important és el d’educar els infants perquè en un futur vulguin construir un món més amable i digne; un món que garanteixi el dret a l’educació a tots els nens i nenes. Pensem-hi.

Jordi Pacheco
Periodista
@jpachecoga